Valors Absoluts i Família Ideal

Un relat de: iong txon

Pel que fa a la claror espiritual, la nit és fosca com una gola de llop. L'evolucionisme, amb tot el respecte pel que té de rigor científic la teoria de Darwin, ha fet estralls en la nostra mentalitat a nivell planetari. Hi haurà encara algú que, en veure la natura, se n'adoni que la motivació i el motor de la vida no és la lluita sinó l'amor? El freudomarxisme, després d'estendre-li certificat de defunció al Creador, ha proclamat l'home com a amo i senyor de sí mateix i de l'univers, sense adonar-se que d'aquesta manera es converteix en un titella en mans de l'usurpador. El relativisme moral campa per tot arreu...

És cert que molts convencionalismes, usos, costums i tradicions varien en funció de l'on i el quan, però suposo que convindreu amb mi que si existeix el Déu absolut, llavors també hi ha valors absoluts. Déu és únic, absolut, incanviable i etern. Nosaltres originalment fórem creats per reflectir també aquestes característiques. Ell no té un cos físic, ni tampoc un cos espiritual com el nostre. Es va donar completament en la creació, per tant la creació tota és la forma externa de Déu. Així que si ho voleu, podrem continuar discutint sobre l'existència de Déu en el més enllà, fins i tot quan la discussió sobre la nostra vida eterna ja no tingui sentit.

Nosaltres no hem inventat valors com l'honestedat, la castedat, la fidelitat o la pietat filial. El matrimoni i la família tampoc no han estat inventats per l'home, sinó per Déu. No hauríem de pretendre reinventar-ne nous models segons el nostre gust: En el principi Déu va crear un home i una dona. Amb ells volia realitzar el propòsit de la creació, una família ideal. Aquest és l'origen del primer concepte de trinitat. Aquesta és l'arrel de tota ètica i de tots els valors absoluts.

Trinitat original és la idea que ja es trobava en la ment de Déu abans del "big bang" inicial: El Creador, l'home i la dona, formant una unitat absoluta un cop ells han assolit la maduresa, com a base per a la construcció de la família ideal.

Malauradament, el primer home i la primera dona no van poder mantenir la seva fe fins completar el seu període de creixement, que era la seva part de responsabilitat. La primera família humana i motlle de tota la societat futura no es va establir centrada en l'amor veritable, sinó centrada en l'amor egocèntric que van aprendre de l'arcàngel: Satanàs, Eva i Adam formaren una trinitat caiguda.

Després de quatre mil anys bíblics, Déu ha establert el fonament per enviar el Messies a Israel, però el poble escollit fracassa en comprendre la providència de Déu i Jesús ha d'emprendre el camí de la creu. Déu, Jesús i l'Esperit Sant constitueixen la Trinitat espiritual.

Quan arriba el temps de la consumació de la història Déu torna a enviar el Messies que, com el tercer Adam, continua la missió de Jesús de salvar la humanitat i establir el Regne del Cel sobre la terra: Déu, el Senyor del segon adveniment com a Veritable Pare i la seva esposa com a Veritable Mare formen la Trinitat substancial restaurada.

No ens enganyem: La germanor universal que tots volem no serà possible sense la figura dels Veritables Pares. Però Déu mai no ha parat de treballar per dur a terme la seva voluntat. Des del punt de vista de la providència de Déu per a la salvació de la humanitat el nostre temps és ben especial. Per primera vegada l'Arbre de la Vida ha nascut, ha crescut i ha arrelat aquí a la terra. Tots hem de rebre la Santa Benedicció dels Veritables Pares i empeltar-nos a la Veritable Família. Glòria al Pare Celestial! i glòria al Fill i a la Filla de Déu! Com era en un principi, en l'ideal de la creació, i com és ara i per sempre més, pels segles dels segles, amén.

Comentaris

  • A Déu no l'ha vist mai ningú[Ofensiu]
    joanalvol | 16-01-2010

    He topat amb el teu comentari sense haver-ne rebut cap avís. Vinc a correspondre't. Casualitat?

    La creació i l'evolució venen a ser la mateixa cosa. La creació és dinàmica i evoluciona. Altra cosa és com s'interpreta la creació i l'evolució com a coses separades, i quins interessos amaguen.
    Ens mostres un Déu separat de l'home. "Jo sóc Déu creo l'home, home i dona creo perquè m'obeeixin".
    Si tot prové de Déu, no creus que l'evolució també?
    No creus que el pensament actual evoluciona fisiològicament i mental? No creus que no hi ha res enllestit del tot? No creus que tot són camins encetats que encara no han arribat enlloc?
    En una cosa estem d'acord, l'única realitat previsible és l'amor. Si vols pot llegir les reflexions 2009.
    Ens seguirem llegint, si et ve de gust
    Joanalvol

  • Discrepància[Ofensiu]
    qwark | 24-04-2005

    Em perdonaràs si en algun moment et sembla que blasfemo, però intentaré fer-ho de la manera menys ofensiva possible.

    Respecto les creences religioses de cadascú, però no així "l'autoritat moral" de jerarquies de religió organitzada que, per un costat pretenen fer-nos sentir culpables pel que - pressumptament - van fer Adam i Eva en els inicis i per l'altre són hereus de la Inquisició, van fer la vista grossa amb el genocidi nazi, van col·laborar amb el règim franquista i, així i tot, continuen creient-se infalibles alhora de donar consells (ordres) a un país democràtic.

    No es poden imposar els valors absoluts. Cadascú té els seus. Com els ideals. Què us semblaria als catòlics que les associacions gays es movilitzéssin contra, per exemple, la celebració de misses? I exigissin indignats al govern la seva prohibició. Seria absurd. Ells no són ningú per fer tal cosa, no? Doncs l'Església tampoc és ningú per dir-li al govern qui ha de tenir més o menys drets ni per dir a la gent que no pertany a ella com han de viure la seva vida. Familia és amor. Hi ha moltes maneres d'estimar. Crec que l'Església s'hauria de preocupar més per altres temes (guerres, tortures, violència domèstica, pobresa,...) que de les opcions que té cadascú d'estimar.

    Un altre tema que em sembla gravíssim és el terratrèmol ultrarreligiós amb epicentre a l'Amèrica profunda, que ha agafat com a objectiu principal el Darwinisme. L'elecció no és a l'atzar ni fruit del caprici. És una jugada perfectament calculada. D'alguna manera, darrera de Darwin, com crec que també tú has endevinat, estan les claus per entendre la vida. D'una manera diferent a les que proposen les religions basades en la fe. D'una manera que no és perfecta, potser, però que explica la realitat de la vida, tal com és, amb una precissió superior al 95 %. Massa arguments per a aquests teòlegs que, amb aquestes persecucions inquisitorials, demostren no tenir absoluta confiança en la fe per guiar els seus ramats.

  • Resposta[Ofensiu]
    iong txon | 27-01-2005

    Jo crec que Déu és el Creador. Dir que l'hem creat nosaltres equival a negar-lo. Quan era agnòstic vaig arribar a la conclusió que el més recomanable era mantenir una actitud respectuosa en el dubte.

  • VALORS[Ofensiu]
    donablanca | 25-01-2005 | Valoració: 10

    llavors, déu el creem nosaltres o ja existia?

l´Autor

Foto de perfil de iong txon

iong txon

130 Relats

269 Comentaris

107924 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
EL DIA

Quan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.

El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.

Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!

I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.

Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.

Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes…

Agustí Bartra




LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.

Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"

Ventura Gassol




EL COMTE ARNAU

Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…

És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…

(…)

Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;

i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.

(…)

Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!

I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Josep Mª de Sagarra




LE COLIBRI

Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air

il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair

Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !

Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.

Charles Leconte de Lisle







Els Principis Divins, en català


Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".




El meu primer poemari en paper:

Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni




.