Valisa

Quan en Jan va entrar a Ca la Lola el cor em va fer un salt. N'havia vist centenars de clients entrar i sortir de l'establiment durant els mesos que feia que m'hi exhibien, però mai ningú amb el magnetisme del Jan. El que em va enamorar de seguida van ser els seus ull. Grisos, vius, decidits. El ulls d'un líder, d'un guanyador, i d'un vividor.

-En vull una de petita, discreta. No m'importa el preu, però vull qualitat -en Jan no parlava, donava ordres, i la mestressa els reconeixia de lluny els clients acostumats a manar.

-Crec que tinc just el que necessita, la Valisa. Material de primera qualitat, acabat d'arribar de l'estranger tot just fa un parell de dies -mentia la mestressa-. De fet, la reservava per algun client especial com vostè. Li fa res que sigui negreta?

-El color no m'importa, mentre sigui forta, faci la feina i no em doni problemes. Accepta Visa?

Quinze minuts més tard, sortia de Ca la Lola de la ma d'en Jan, amb la sospita que no hi tornaria mai més a aquell aparador. Darrera deixava les companyes, la mestressa i l'avorriment. Al davant, se m'obria un món de promeses i d'il·lusions, però també d'incertesa i por.

Els primers mesos van anar millor del que em podia haver imaginat mai, i el temor a ser tractada com un objecte de segona classe es va anar esvaint a poc a poc. Tot el que en Jan em demanava era disponibilitat i submissió, i jo seguia el seu ritme i acceptava sense protestar els seus desitjos i necessitats. Als vespres, quan ell arribava de treballar em trobava sempre als peus del llit, oberta i a punt. Sortíem junts un o dos cops per setmana, sempre a l'estranger, sempre volant en primera classe. La meva feina era portar-li la roba i l'ordinador portàtil, i assegurar-me que les corbates i les camises arribaven immaculades i sense arrugues, a punt per a la reunió del dia següent. Viatjava sempre al seu costat, i durant el vol em dedicava a observar en silenci com rellegia els balanços i els informes de progrés dels projectes. Observava també com les hostesses no podien evitar mirar-lo de reüll. La mirada del Jan les captivava i intuïa, gelosa, que més d'una tindria fantasies durant la nit recordant aquells ulls grisos i desvergonyits.

Hagués hagut d'anticipar que tard o d'hora el Jan es cansaria de mi, com de totes les coses que es compren amb diners. El dia del trencament, abans de sortir de casa, el Jan no va deixar que li portés l'ordinador. No ho havia fet mai això, i tot i que em va semblar estrany, no vaig saber predir que aquell detall petit era un mal presagi. Volàvem a Viena, via Milà, i en arribar a l'aeroport vaig veure que la Sofia, la secretaria pèl-roja del Jan, l'esperava també al mostrador d'Alitàlia. Amb l'excusa de necessitar més llibertat de moviments per a preparar els darrers detalls de la reunió durant el vol, en Jan va decidir per primer cop no portar-me amb ell a la cabina de l'avió. Enmig del desconcert vaig quedar-me palplantada mirant com la parella s'allunyava del mostrador i em deixava sola. Mentre caminaven, el Jan va acaronar, accidentalment, el maluc de la secretaria amb el dors de la seva ma, i aquesta se li va agafar discretament al braç, apropant-se just el necessari per a que els seus pits freguessin lleugerament el cos del Jan. Podia veure com la teranyina de seducció del meu home s'estenia sobre la secretaria, i com aquesta s'hi llençava de cap, com un insecte desitjant ésser devorat per l'aranya. El desconcert va cedir pas a la ràbia. L'home que em deixava sola no era el Jan que m'havia tret de Ca la Lola. La secretaria pèl-roja s'havia convertit en un trofeu més interessant que jo, senzillament perquè a mi em va comprar i a ella havia de seduir-la. Mirava com la parella s'allunyava, i era incapaç de reconèixer el meu Jan. Només veia un porc. Un porc enganxat a una meuca, que em deixava sola i s'allunyava de mi entre rialles contingudes.

El desconcert i la ràbia van esdevenir pànic en veure que se m'apropaven els homenots. N'havia vist abans d'aquests individus a l'aeroport. Amb les seves granotes i els seus guants de pell feien por, i sempre que els veia m'arrambava tant com podia a les cames d'en Jan per a que no es fixessin en mi. Ara m'hi acabava de lliurar ell mateix, sense miraments, sense remordiments. Vaig voler cridar en Jan, implorar-li que tornés enrere a buscar-me, que no em deixes sola amb els homes. Però no vaig poder emetre cap so. Entre rialles i acudits grollers, els homenots em van agafar, rebregar i colpejar. El més humiliant va ser sentir-me grapejada per aquelles manasses grosses i brutes, però alhora expertes, mentre m'anaven passant d'un a l'altre. Fins a cinc en vaig comptar que em grapejaven abans de deixar-me a peu d'avió i que em carreguessin a la bodega. La bodega de l'avió. Teniu idea de la foscor que hi ha i del fred que es pot arribar a passar a la bodega d'un avió?

El vol de Barcelona a Milà dura una hora i escaig. Temps més que suficient perquè pogués asserenar-me i idear un pla per a posar remei a la nova situació. La nostra relació s'esberlava, i havia de donar un cop d'efecte si volia recuperar el Jan. En arribar a l'aeroport de Milà, va ser senzill deixar-me caure del transport, rodolar per terra i amagar-me sota les rodes d'un vehicle de servei. Quan el personal de terra em localitzés, ja seria massa tard perquè em carreguessin a la connexió amb Viena. Aquesta nit, el Jan dormiria sense mi, i sense la corbata nova que havia comprat expressament per a la junta d'accionistes. Podia imaginar-me la seva cara en descobrir que s'hauria de presentar davant els inversors amb la camisa suada i arrugada. I em produïa un plaer especial imaginar-me com, durant la nit, intentaria conciliar les seves arts de seductor sofisticat sense un raspall de dents i havent de posar-se els mateixos calçotets bruts de dos dies.

M'hi jugava molt avui. Calia que el Jan se n'adonés de la meva humil però justa importància a la seva vida. Si no me'n sortia, m'arriscava a convertir-me en una de les concubines que els passatgers abandonen despreocupats a la cinta de l'aeroport, confiant que a l'arribada se'ls tornarà a lliurar el seu equipatge. Em negava a acceptar un futur en el que seria estirada, arrossegada i colpejada a cada viatge. Em negava a que m'enganxessin una etiqueta llefiscosa i m'enviessin a passar fred a la bodega de l'avió. I em negava a anar de mà en ma, a cops, amb el risc d'acabar abonyegada i de, arribat un dia fatal, morir esventrada a mans d'un operari maldestre.

Van passar prop de cinc hores abans que em trobessin amagada sota les rodes del vehicle de càrrega. Em va localitzar un dels homes amb guants i granota, que va rebre una esbroncada sonora del que vaig suposar era el seu cap. Pel que vaig entendre, el feien responsable de la meva fugida, i volien afanyar-se a enviar-me en el proper avió fins el meu destí. El meu pla va funcionar a la perfecció, doncs quan vaig arribar a Viena el dia següent en Jan ja tornava cap a Barcelona. Semblava que jugàvem al gat i la rata. Quan em portaven a l'hotel del Jan ell tot just havia marxat, i quan em retornaven a l'aeroport, el Jan ja havia agafat un altre avió. Satisfeta, gaudia amb el neguit dels operaris que no podien retornar-me a temps, i m'imaginava com el Jan estaria fet una fúria per la ineficiència dels serveis de l'aeroport.

Davant la impossibilitat d'entregar-me al Jan, els serveis de recuperació d'equipatges de l'aeroport de Barcelona van decidir finalment tancar-me al magatzem d'objectes perduts, on fa una setmana que m'hi espero. Estic envoltada d'altres esperits ferits com jo, que han decidit rebel·lar-se i donar un cop d'efecte. Cada vegada que s'obre la porta del magatzem i s'encén el llum, em trobo amb les mirades, primer angoixades i després alleugerides, dels passatgers que es retroben amb les seves companyes de viatge, i veig com les Roncatos, Delseys i Samsonites surten orgulloses i victorioses de la ma dels seus amos, segures que les tindran més en compte en el futur. Mentre espero a les fosques, he de confessar que de vegades tinc també una mica de por. Al fons del magatzem hi ha una vella Samsonite plena de pols, i les companyes em diuen que hi porta ja un any aquí. Sospitem que ningú vindrà a reclamar-la, i no vull pensar que jo podria acabar com ella. Sé que el dia que s'obri la porta i em retrobi amb els ulls del Jan li ho perdonaré tot, i n'estic convençuda que quan em vingui a buscar ja mai més em deixarà de la ma en els seus viatges. Perquè tu tornaràs a buscar-me, oi Jan?