Valentí i Terol, capítol 6 : "Punts suspensius..."

Un relat de: llamp!

_ Capítol 6: Punts suspensius __________

Vaig tornar a la realitat. Érem al vespre i després de sospirar vaig tornar el diari al lloc que li corresponia i em vaig estirar al llit. A través de la persiana queien els últims raigs solars del dia. El dia anterior, en parlar amb la veu de l'experiència, em van quedar algunes idees que vaig intentar analitzar. Estava sol altre cop, vaig venir jo, amb mi, en mi i estava pensívol. Quan en Ricard em parlava dels errors humans el meu cap donava voltes i pensava en aquella frase que algú va dir: "M'agraden els meus errors, no vull renunciar al plaer d'equivocar-me". Gran frase! Els joves tenen moltes trampes i obstacles en el seu camí que se superen amb l'experiència. Per tant, seria bo treure una lliçó i superar l'obstacle.

Jo era un jove, un noi enamorat i complicat. Era un sentimental que adorava l'absurd sentit de la vida, la filosofia barata, l'amor immadur. Els meus sentiments m'atreien cap a un món essencialment difícil. Un món que m'atreia superlativament. El preu era car, tot un sacrifici. Sense dubte, vaig sortir beneficiat d'haver superat el primer obstacle, el de fer visible el meu amor per ella. La meva vocació era estimar-la, estimar la vida, la persona volguda, l'amic, la soledat, la bogeria, la nostàlgia, l'amor en sí. Era moment de seguir els meus principis.

Va passar setembre, els exàmens, la Laura va començar la universitat, jo esperava el moment, no tenia por, sabia que ella no buscaria ningú més que li fes costat. Sabia coses d'ella que m'explicaven els amics. Pel què sembla no sortia gaire de casa. Estudiava fort. Mentrestant jo pensava: estem a les portes del món adult, però seguim essent adolescents, que és quan les persones es comencen a realitzar i es donen forma. Amb 18 anys havíem passat pels problemes típics de la pubertat. Era normal que busquéssim sortides a les nostres inquietuds. Ara ella es preparava per un futur millor i jo no havia d'interferir, però tampoc pensava fer-me absent, no diria adéu a la meva esperança i s'ha acabat. Tenia molt a dir, molt a fer, molt a proposar.

Un dia de tardor vaig despertar de la meva activa passivitat. Em vaig dirigir al telèfon de casa i vaig marcar el telèfon de la Laura. S'hi va posar ella i li vaig proposar trobar-nos per parlar. Sorpresa va respondre afirmativament. Vam quedar en el parc i no ens vam dir res més. Seguidament em vaig arreglar, vaig agafar la caçadora i vaig sortir de casa. Trepitjava el carrer en direcció a lloc acordat, amb un sol destí i una sola idea, amb honra i valentia. S'apropava el moment, no tenia por de res, no dubtava de mi. Res m'aturaria, res canviaria, tot estava decidit. Pas a pas vaig anar arribant al lloc, ensumava la veritat. El simple espectador arribaria al seu màxim esplendor. Ell tornaria a ser qui sempre va ser, es trobaria amb qui sempre es trobaria, vindria la fi del principi. Vaig traspassar l'aduana del jardí arbrat. Allà, allà vaig veure la meva estimada, asseguda en un gronxador i mirant com jo la mirava, allà veia el jove que sempre l'estimaria. Vaig asseure'm al gronxador del costat:
- Hola Laura.
- Hola Carles.
I del què d'aquí en endavant succeís entre Valentí i Terol mai més seria narrat...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer