Valentí i Terol, capítol 5: "La soledat i el companyerisme"

_Capítol 5 : La soledat i el companyerisme_____

Va venir l'estiu i jo anava deambulant d'un cantó a l'altre de casa meva. Poques vegades sortia sinó era per encàrrec dels pares o per trobar-me amb algun amic, aconseguint així evadir-me del disgust. A mi, els estudis no m'anaven del tot malament, tot i que havia suspès alguna assignatura, aquestes eren més fàcils. Em vaig sotmetre a la meva pròpia disciplina i reclòs a les meves quatre parets vaig començar a estudiar. Però envoltat de cartes del passat i sol com estava en el saló dels somnis no vaig poder sucumbir a meditar sobre el passat, tot recordant els sublims instants que esdevingueren en la falda del nostre amor impossible: vaig plorar. El volcà va erupcionar i les llàgrimes es van apoderar de la meva desolada figura. Dia rere dia firmava mocadors amb diminutes i cristal·lines gotetes plenes de sentiment, i amb elles vaig sentir més que mai el què significava la frustració i la temible enyorança. Dia rere dia desfogava la meva pena en el mar de les llàgrimes. I dia rere dia vaig anar perdonant el passat. I dia rere dia vaig començar a descobrir que el meu camí era erroni, a creure en la fe i en l'esperança. La Laura m'estimava tant com jo a ella. Però la por al fracàs, la por a les dificultats, la por a perdre, la por a la jove responsabilitat que vam tenir... va verificar la premonició. Però jo pensava: no serà la definitiva, la vida permet moltes oportunitats. La vida conté múltiples destins i no precisament seria la fi de Valentí i Terol.

Un dia en què em trobava millor vaig quedar amb el meu amic de confiança, en Ricard. Necessitava més que mai el recolzament d'algú que em conegués bé, que tingués experiència i que fos un amic de gran confiança. Vam anar al polifacètic "Maig", com de costum, un vespre. En Ricard estava al corrent del què m'havia succeït així que li vaig demanar consell:

- Digues-me Ricard, creus que puc tornar amb ella?
- Sincerament, Carles, crec que no només pots tornar amb ella sinó que podries estar ja amb ella. Que hagueu trencat no significa a ella no li agradis. Ha sigut una entrebancada, una renyina. Podria haver estat pitjor. Segurament ella s'ha precipitat, tu t'has sentit culpable i t'has resignat. Heu sortit junts en el darrer any, tu estaves colat per ella. Quan us vàreu trobar per primera vegada va venir Cupido i us va travessar el cor amb la fletxa i teníeu ganes d'estar junts. És lògic que volguessis estar per ella, a sobre d'ella i no et controlessis. Però, Déu meu! El passat, passat és i ara saps que no tornaràs a cometre els mateixos errors, per això creixem, madurem i hem de fallar per donar-nos compte de la realitat. No n'hi ha prou amb acceptar el destí, sinó lluitar per ell. Per amor als demés, per amor propi, pel valor que defenses. Tot home lluita per ser ell mateix, per aconseguir el seu somni i els seus errors han de guiar-nos.
- Em sembla bé, sí. El meu error no el repetiria mai, però la Laura, què me'n dius d'ella? És el seu sentiment que decideix. Si no m'estima, què haig de fer? Com puc tornar amb ella si ella no vol saber res de mi? I no vas veure la nostra última trobada: em va rebutjar plorant.
- Plorant? Això significa que t'estima encara més. Si no li importessis gens estaria segura d'ella mateixa o distant i enutjada. Dóna't compte que tu li has donat molt, sempre has estat disposat a fer-ho tot per ella i m'hi jugo un sandvitx i una cervesa que ara mateix està pensant en tu. Més que mai pensa en tu i plora per tu. T'estima molt i si et va rebutjar és perquè té por a estimar-te tant.
- M'afalaguen les teves paraules, Ricard, i crec que pots estar en el camí de la raó. Però la veritat és que no he sentit res més d'ella, no sé si té un altre amor, o està sola. Ningú em pot dir que plora per mi. No sé què passa a casa seva. Per què no és ella qui em diu alguna cosa si realment em vol?
- Clar, per què? Qui va donar el primer pas en aquesta relació? Ella creu que donat el què et va dir, tu la deus haver oblidat. Has de demostrar-li que segueixes enamorat, no pots ocultar-te i renunciar a la teva oportunitat. Si l'estimes, si sents aquell afecte, aquella bogeria, aquella fe en ella fes-li veure que no ets capaç d'oblidar-la. Tu saps què has de fer, però dubtes. Els teus dubtes necessiten aclariments. Si he de ser objectiu, estic segur que la vostra relació pot seguir amb gran vigor, només cal fer un pas més.
- Ricard, jo ho desitjo, desitjo que sigui així. La Laura és una noia amb un do especial per ficar-se la gent a la butxaca. Ho va fer amb mi i ho pot fer amb qualsevol. Amb això també vull dir que si algú se la va ficar a la butxaca, a ella, aquest he sigut jo. De manera que m'és impossible treure-me-la del cap, son tantes emocions que no vull deixar escapar... Ella és la meva raó de viure i he lluitat molt per tenir-la al costat. Sé que puc ajudar-la a recuperar-se de l'ensurt dels estudis. Fent-me invisible si cal, o estudiant amb ella si convé. Hi ha maneres de compaginar estudis amb tenir parella, no creus?
- Clar que sí. Pensa que tu ets un noi sensible que amb la teva joventut has despertat amb molta punteria. Sou una parella precoç, amb molta fe i una forta passió. Ben pocs han viscut un amor adolescent tant intens com el vostre. No ho llenceu tot en orris, sou dos privilegiats que somieu estar junts en un futur i si aquest futur ha d'esperar, esperareu i esperareu fins que us arribi el moment. Deixa que estudiï, que aprovi els exàmens, que tot es calmi una mica. Inclòs que els pares la vegin més centrada i preparada per la universitat i després vés amb ella i digues-li: Aquí torno a estar. Fes-me cas.

Era un dissabte, en Ricard em va prestar el seu ferri companyerisme. Després de la essencial conversa no vaig faltar a agrair-li els consells tot convidant-lo a un sandvitx i una cervesa. Estaria la Laura pensant en mi? Tant se val, nosaltres celebràvem aquella simpatia, aquell bonic quadre, aquella fenomenal amistat entre en Ricard i jo. Aquella amistat de comprensió, d'enteniment, de comunicació, d'apreciable mutualitat.

En Ricard va haver de marxar, jo no vaig marxar i em vaig quedar reflexionant. Vaig entreveure alguna cosa més que no pas si estigués sol donant voltes al cap. Potser prendria una decisió, podria ser que alguna cosa succeís, podria ser que tornés al present.