Valentí i Terol, capítol 3:"La gambada"

_Capítol 3: La gambada__________

Ràpidament vaig entrar i vaig asseure'm sobre un tamboret dels del principi de la barra mirant al mostrador de les begudes. Lentament em vaig anar girant per observar la perspectiva que se m'oferia. No hi havia massa gent a la barra, un parell de taules ocupades i uns nois en el billar. Estava tremolant, nerviós al límit. Vaig seguir inspeccionant les taules. A la saleta del fon...s Sí, es clar, allà estava d'espatlles i mirant la tele. Anava per aixecar-me quan se'm va ocórrer una idea: "Ei!" - vaig cridar al cambrer de la barra, mentre girava la mirada cap a la Laura - "Ha pres res la noia d'aquella taula?"; "Quin cap! No m'hi havia fixat" - va replicar el jove -. "Perfecte, podries prendre-li nota i em faries el favor de no dir-li res de mi"; "Sí, es clar" - el cambrer -. Em vaig girar per passar desapercebut, mentre el cambrer hi anava. En breu torna el cambrer i jo li pregunto "Què ha demanat?"; "Una cola"; "D'acord, podries portar-ne dues i me les cobres? Es que he quedat amb ella i haig de sorprendre-la"; "Ara mateix!" - Mentre generosament li deixava un euro de propina a la fusta el cambrer agafava la seva safata i es dirigia a la taula -. Em vaig aixecar i vaig agafar aire, inspirar, expirar, inspirar, expirar, vaig passar les mans pel cap fins el clatell. Vaig sentir un serpenteig en el meu cos i em vaig dir "Ara, ja, JA!".

Riiing, Riiiiiiiiiing, Riiiiiiiiiing. No! El telèfon... vaig anar corrents a agafar-lo. Era la meva tia demanant per la meva mare, li vaig dir que estava de compres amb el pare i que tornarien a l'hora de dinar. Vaig penjar. Quin fastidi! M'ha interromput el moment culminant. De totes formes vaig fer-me un te i després vaig tornar a l'habitació i vaig recuperar el punt perdut de la incandescent història. Llavors... sí, sí, com deia:

Bategant exorbitantment el meu cor vaig començar a caminar lentament, el cambrer deixava els dos vasos cilíndrics i es disposava a obrir les ampolletes. La Laura s'ensumava alguna cosa mentre que jo vaig aprofitar el moment de confusió i rodejant el cambrer em vaig asseure a la cadira oposada a la de la Laura. El cambrer em va picar l'ullet i es va fer invisible. "Gràcies!" - vaig cridar -. "Sorpresa! Com et diria jo... l'altre dia ens vàrem citar i aquí em tens, soc ‘mister cartes', digues quelcom." "C...Car...Carles! Ets tu?" - exclamà ella lliurant-me les seves primeres paraules i deixant anar un melós somriure -. "Sí, no t'ho esperaves oi?".

La conversa va començar i es va fer interessant. Ens vam explicar, entre altres coses, les anècdotes que havien succeït en el transcurs de la nostra relació amb les cartes. Vàrem profunditzar en el tema de com seguiríem a partir del moment encara que no vam concretar molt. Vaig observar en ella un interès captivador. Li vaig agradar i així mateix m'ho va dir. Em perseguia com jo ho vaig fer amb ella. Notava el seu excitant afany que m'enamorava. La vaig estimar tant! Va saber apreciar el meu esforç. No només això, ella sabia que jo l'estimava, sabia quin era el meu sentiment i començava a saber que ella també m'estimava. Vam mantenir les nostres frases durant gairebé un parell d'hores inoblidables, plenes d'enginy. Ens vam donar a la fuga del bar i vam anar a passejar pel carrer. Vam arribar a un parc solitari i apartat. Mentre continuàvem xerrant ens vam acomodar en un banc. Un al costat de l'altre, a pocs centímetres. El dia anava fent-se obscur amb parsimònia i els raigs solars s'anaven substituint per la tènue llum de les faroles, una brisa suau recorria l'entorn, la temperatura era agradable. Davant del paisatge ens vam tranquil·litzar. Respiràvem un clima cordial i romàntic. Finalment vam emmudir els nostres llavis. El silenci es va apoderar dels nostres impulsos comunicatius. La plenitud d'un sensible plaer ens va envoltar durant uns instants en què les mirades s'entrecreuaven. Un missatge s'intercanviava pel fil que ens unia. Quin era? El temps i l'espai deixaren d'existir. Es prolongà la situació que ens hipnotitzava i desarmava. Sabíem què era el que ens adheria, el què volíem, el què succeiria... em vaig acostar a ella pausadament, però sense detenir-me. Ella va seguir el gest. El meu braç dret l'envoltava començant a fer-se amb l'espatlla. S'acostaren més que mai els cossos, atrets pel mateix calor. En el moment fregaren lleument els nostres assedegats llavis que dolçament vam contreure més i més. El desig va fer infinita la passió.