València alternativa

Viatge. Excursió. Expedició per a explorar nous territoris
(23 d'agost del 2002)

Isc de Sueca, la meua ciutat, el meu poble.
En tren.

He arribat a la Renfe, a l'Estació del Nord, de València City.
Són quasi la una i mitja del migdia.
Vaig a una farmàcia, i pregunte. NO SATISFACTORI. Abandone PLA.
Vaig a la llibreria París-València, i fullege guies de New York d'abans i de després
de l'ONZE DE SETEMBRE DEL 2001.
Em compre una guia de New York editada a posta per a recordar com era abans,
amb les Twin Towers en peu. Flamants, altives, orgulloses, imponents...
Tanquen la botiga.
Comence la meua expedició. Em pose a caminar cap al riu (cap a l'antic cau del
Túria, o Guadalaviar). Em dirigisc a la Ciutat de les Arts i les Ciències.
Vaig per la Gran Via Marqués del Túria.
Busque el Pub o la Discoteca SUSO'S.
El trobe. Està en el Carrer de Martí (prop de Cines Martí i de la llibreria Cressol). (I
resulta que és un pub i també una discoteca, alhora).
Seguisc anant cap al riu. Ara vaig per l'Avinguda de l'Antic Regne de València.
Arribe al riu.
Ja veig el pont de Kal·latrava. (El primer, el de la peineta, no. El segon, el de la
Ciutat de les Arts i les Ciències).
I també veig la Ciutat de les Arts i les Ciències, que encara no està acabada del tot.
El casc eixe espacial, eixe edifici tan grandot, encara està en construcció. Es veu
encara a mig fer. (Crec que serà el Palau de les Arts, o alguna cosa així).
Però totes les altres coses de la Ciutat de les Arts i les Ciències semblen ja
completades i en funcionament. L'Hemisfèric (el Gran Ull), el Museu de les Ciències
(l'enorme, el colossal, el grandiós Esquelet de Balena), l'Umbracle (un espai preciós i
encantador per a passejar i per a asseure's a descansar, i gaudir d'uns moments de calma
i benestar), el Parc Oceanogràfic, allà lluny...
Arribe al pont de Kal·latrava.
Des d'ací es divisa gran part de la Ciutat de les Arts i les Ciències, i és un bon punt
per a contemplar-la en tota la seua bellesa i esplendor. (I grandiositat).
Em pose a caminar pel pont, travessant-lo, mentre continue contemplant (( el
paisatge d'eixa Ciutat /// eixe complex de Ciència Ficció /// els impressionant edificis
d'eixe complex )) per a veure com va canviant la perspectiva a mesura que vaig
caminant. (Això és molt emocionant, sobretot en obres d'arquitectura tan
extraordinàries i tan colossals com esta).

* * * M'encanta deixar-me captivar per les sensacions visuals i perceptuals quan
visite i explore un espai arquitectònic. (Em passa el mateix que quan contemple els
paisatges de la natura, les altes muntanyes, la mar, les planícies, els desfiladers, els
precipicis, els acantil·lats... ). L'espai arquitectònic és un paisatge més, un paisatge
arquitectònic. I també estan els paisatges urbans, metropolitans (les vistes aèries, la
contemplació de tota la ciutat des d'un edifici alt, el deambular, errant, sense cap
objectiu, sense cap finalitat, només pel simple fet de deambular i de deixar vagar la
vista, acaronadora i atenta al mateix temps, pels seus carrers, les seues places, la seua
gent, els seus edificis, les grans avingudes i carrers llargs que s'estenen, interminables,
fins més enllà d'on arriba la vista, per a desembocar en els afores, en el camp obert, en
l'horitzó, en la llibertat...
D'eixa forma és com també m'agrada visitar, contemplar, una ciutat, o un poble.
Com si es tractés d'un paisatge més.
* * *

Bo, ara deixe d'analitzar tant (deixe a banda, durant un temps, la meua faceta més
analítica)...
i em dedique a observar tot el meu entorn, i a deixar-me empapar de les sensacions
que em provoca la seua visió. (Experimentem sensacions en estat pur).
Contemple, absort, el magnífic complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències...
És impressionant. Preciós. Meravellós. Sembla una ciutat Futurista, com de Ciència
Ficció.
És una vista captivadora, extasiant...
Realment, Kal·latrava és un dels deixebles més avantatjats de Gaudí, el gran mestre,
el geni. (Per no dir el més avantatjat, en l'actualitat).
Crec que, en Kal·latrava, l'obra de Gaudí ha trobat un dels seguidors i continuadors
més eminents. (ENLLAÇ BARCELONA-VALÈNCIA).
* * * L'ESTIL DE KAL·LATRAVA:
Kal·latrava s'ha centrat en les formes orgàniques pures (l'esquelet, les osamentes,
l'estructura bàsica del cos) i en els colors purs (el blanc, d'osamenta calcinada pel Sol).
El cas és que, pel que sembla, Kal·latrava solament s'ha centrat en l'estructura
(l'andamiatge) dels cossos dels animals amb esquelet intern, com els mamífers, els
peixos o les aus.
I el cas és que també hi ha animals que tenen esquelet, però no per dins del seu cos,
sinó per fora. És el que s'anomena esquelet extern, com és el cas dels escarabats, o de
les llagostes (de terra i de mar) o de les ostres, o navalles, o de les tellines. I això també
seria interessant d'estudiar arquitectònicament.
((Ara que..., l'edifici eixe del casc espacial, tan grandot, eixe sí que podria dir-se
que se sembla una mica a l'estructura de plaques que formen l'armadura d'un borinot, o
alguna cosa semblant, com d'un insecte... És veritat, ara que ho pense...))

* * *

UNA COSA IMPORTANT:
ADVERTÈNCIA: Com hi haja una super-riuada altra volta, i al Túria se li ocòrrega
tornar al seu antic cau, veurem on van a parar totes eixes coses de la Ciutat de les Arts i
les Ciències, veurem...
(Espere que tot això ja ho tinguen previst, que si no...)
(( I crec que no ho tenen previst )).
* * *

Baixe al cau del riu i seguisc contemplant el paisatge futurista que em transmet tot
el complex arquitectònic.
M'acoste a l'Hemisfèric. El toque. (Per a això, he travessat un dels llacs artificials
de la Ciutat, que ara està sec, en reparacions).
Em dirigisc al Museu de les Ciències, mentre seguisc absorbint les sensacions que
em provoca eixe edifici tan descomunal i grandiós, i amb tantes nervadures,
ramificacions i extensions, conforme vaig acostant-me a ell.
Entre en l'edifici, i seguisc contemplant l'espai arquitectònic, ara l'espai interior.
(L'interior de l'Esquelet de la Balena).

RECLAMACIÓ PER A QUÈ POSEN L'INFORMACIÓ DELS ORDINADORS
EN VALENCIÀ (=CATALÀ). I MÉS FULLETS D'INFORMACIÓ EN VALENCIÀ,
QUE, SI NO, S'ESGOTEN DE SEGUIDA, I NOMÉS QUEDEN EN CASTELLÀ. (NO
QUEDEN NI EN ANGLÉS).

Me'n isc del Museu de la Ciència.
Contemple l'Umbracle. (Des de fora i des de dins. Passege pel seu interior,
d'extrem a extrem. És molt llarg).
Arribe al recinte del Parc Oceanogràfic, que també és grandíssim. Però no puc
continuar avant. Un guàrdia de seguretat em prohibeix el pas. Eixe complex encara no
està acabat. Encara està en construcció. Per fora ja sembla complet, però es veu que
encara hi estan treballant per dins, en el seu acondicionament per als animals marins.
Bo, doncs li donaré la volta. Almenys, per a veure com és des de fora tot això.

CONTINUE.
SEGUISC EL CURS DEL RIU. VULL ANAR PER DINS DE L'ANTIC CAU
DEL RIU I SEGUIR-LO FINS LA SEUA DESEMBOCADURA. JA FEIA MOLT DE
TEMPS QUE TENIA AQUEST DESIG. A VEURE SI HUI PUC ACOMPLIR-LO.
(Fa molt de sol. Éstem en ple agost).



* * * COSES SOBRE EL RIU:
Quan s'acaba el Parc Oceanogràfic i la Ciutat de les Arts i les Ciències, passant un
solar on sembla que va a construir també alguna altra cosa, que no sé què és (no sé si és
un centre tecnològic, o empresarial, o alguna cosa així, no me'n recorde). Doncs, només
passat tot açò, arribe a un punt, prop de les vies del ferrocarril, on ja l'antic cau del riu
s'ha convertit en un descampat, tot abandonat i tot ple de muntons rípio, i de brosses i
de vegetació. I de canyes.
I, aleshores, allí, entremig d'unes canyes, veig l'aigua del riu.
Hi ha moltes canyes. Ara sí que és un riu de veritat. En aquest tram, encara és
menut i estret, però ja es veu que és un riu (o, almenys, una sèquia ben ampla). És veu
que, encara que siga l'antic cau, per ell segueix fluint aigua, no sé com. (¿O és que
l'aigua de la mar ja arriba fins ací? (Però, les canyes..., les canyes jo crec que són
d'aigua dolça. Jo mai no he vist canyes d'aigua salada. (Crec))).

Creue la via del tren (per baix del pont que fa quan travessa el riu).
Seguisc avant, seguint el riu. De tant en tant, es fa angost, i de tant en tant, em trobe
amb grans descampats (amb moltes deixalles i escombraries).
Seguisc caminant al costat del riu. Intente tindre a tota hora, el riu, l'aigua del riu, a
la meua vista. I, per a això, si és necessari, em clave per llocs més angostos del normal.
Per a no perdre de vista el riu, per a no perdre el contacte visual, i sentimental, amb ell.
(I això que el Túria no és el meu riu. El meu riu és el Xúquer, que passa per Sueca).
Continue avant, per vora riu, i arribe al barri de Nazaret. El riu passa pel seu costat.
Ara ja es veuen fàbriques, i, allà davant, el Port de València, amb les seues grues
altíssimes.
Em trobe una cartera al costat d'un dels paretons del riu. Entre les roques. A l'altura
del barri de Nazaret. No hi ha diners. Però sí unes fotos, un carnet de la Seguretat Social
i un carnet d'identitat. La cartera és d'una xica jove que li diuen Míriam. És guapa, i té
nuvi. Li hauran furtat la cartera i hauran vingut a arrecerar-se i amagar-se ací al paretó
de la vora del riu, per a poder regirar-la amb més tranquil·litat. No sé quant de temps
durà la cartera allí, no sé si hores, dies, setmanes, mesos, o anys. (Hores no crec, perquè
la cartera ja es veia polsosa de ja feia un temps. I, anys, tampoc crec, perquè el carnet de
Míriam estava fet en l'any 2001, l'any passat. Així que...)
Agafe la cartera de Míriam i me la pose en la motxilla, per a tornar-la només veja a
algun policia. (Durant tot el temps que tinc la seua cartera en el meu poder, m'assetja la
temptació, per morbo i curiositat, d'escarbar-la més, i de veure les fotos que duu en un
paquetet de fotos. O de qued
ar-me la foto de Míriam, o d'apuntar-me la seua adreça.
Però resistisc totes les temptacions. I no faig res d'això. Mantinc la cartera verge i pura
(Tan verge i pura, i sense diners, com l'he trobada).
UNA COSA: Jo hui no duc la meua documentació al damunt. Hui me l'he deixada
en casa (a Sueca). De normal no faig això. De normal, quan vinc a València sempre solc
dur tota la meua documentació, i el carnet jove (per si compre alguna cosa, pel
descompte). Però hui era un dia especial.
Hui, jo pensava anar a visitar i a explorar el Cabanyal. (Açò de seguir el riu no ho
tenia tant clar, encara que també volia fer-ho).
Total, que hui anava a travessar territoris inhòspits, en els quals no sabia què
m'anava a trobar. No els coneixia (per això era tan emocionant per a mi). I sabia que, en
qualsevol moment, podia trobar-me amb qualsevol cosa. Jo anava a l'aventura. Era un
viatge, una expedició, molt arriscada. En qualsevol moment podia trobar-me envoltat de
manguis o de camorristes, o enmig d'una baralla entre bandes, o amb una navalla en el
ventre, o també podien furtar-me la cartera.
I, si em furtaven la cartera, amb tota la documentació dins, a mi m'hauria molestat
moltíssim, perquè així significaria molt de "papeleo", i molt de viatget d'anar i tornar, i
molt de maldecap i molt de temps perdut, només per a poder tornar a fer-me de nou tots
els carnets i documentació que m'haurien "mangat". Per això, hui no he agafat la cartera
de la documentació. Em podrien furtar la cartera dels diners, amb tot el que duia dins.
Però això no m'importaria tant com el maldecap i el temps que em faria perdre si em
llevassen la cartera del documents.

* * * REPARS AMB LA DEVOLUCIÓ.
(Ara, per altra banda, també m'he dit a mi mateix: "Ara, si vas a tornar la cartera de
Míriam, i et demanen les teues dades, i volen que t'identifiques o que els ensenyes el teu
carnet d'identitat, ¿ara què faràs? A veure si ara t'agafen com a sospitós, per no dur la
documentació damunt. A veure si encara es pensen que li l'has "mangada" tu, i et posen
en la presó, o et fitxen en la comissaria. A veure si encara és pitjor per a tu..., això de
tornar la cartera... ¿No serà millor que la llences lluny i que ho deixes estar...? Mira que
pot ser pitjor per a tu..."
Però, aleshores, jo pensava en Míriam, i en això d'haver de tornar a fer-se altra
volta el carnet. I he pensat: "Pobreta. Ara haurà de fer altra volta tot el "papeleo" i tot
eixe rotllo (si no ha començat ja), i va i jo puc evitar-li totes eixes molèsties, només
tornant la cartera, i ja està. A més, Míriam, justament, es va fer el carnet l'any passat. I,
ara, si no li torne la cartera, haurà de tornar a fer-se'l... ¡Xi, mira tu, quin agòbio! Jo haig
de tornar-li la cartera a la pobra xica..."
Però, després, jo tornava a pensar en els inconvenients, per si em detenien o em
processaven. I aleshores, pensava en altres possibilitats, com deixar caure la cartera prop
d'algun lloc de policia, o alguna cosa semblant. Però aleshores, jo pensava: "A veure si
així encara és pitjor. A veure si em veuen deixant caure la cartera, i es pensen alguna
cosa rara o sense explicació, a veure si..."
Total, que, al final, després de donar-li moltes voltes. He decidit anar cap al primer
policia que trobe i entregar-li la cartera. I, si em demana la meua documentació, o si em
pregunta alguna cosa, aleshores jo li explicaria tota la veritat, i ja està. Per molt estrany i
inversemblant, o excèntric, o sospitós, que parega això d'anar seguint l'antic cau el riu,
per a explorar-lo, fins la seua desembocadura en la mar. Això, per a una novel·la de
Joseph Conrad, o per a algun viatge d'exploració per l'Àfrica del segle XIX, estaria bé.
Però, per al segle XXI, i no en una novel·la, sinó en la realitat..., doncs, vaja..., que no és
que fos molt creïble, ni molt convincent, per molt real i vertader que fos. Però, vaja, era
la veritat, i si em preguntaven, jo havia de dir-la, i ja està. ¡Ala!
* * *


ASPECTE DEL RIU TÚRIA DURANT EL TRAJECTE DE NAZARET AL
PORT: Les seues vores estan plenes de condons i compreses gastades, surant en l'aigua.
Ara, i des de ja fa una bona estona, el riu ja és més ample que abans, molt més
ample. I ja no hi ha canyes. Només hi ha roques posades com a mur de contenció. I ara
sí que sembla que fins ací ja arriba l'aigua de la mar. Ací deuen barrejar-se l'aigua de la
mar amb l'aigua del riu (encara que aquest siga l'antic cau del riu).
¡Ah! I l'aigua està feta una merda. No d'excrements, només, sinó també d'oli i
altres deixalles líquides de les fàbriques. I fa una olor molt pudenta, quasi insuportable.
(Res a veure amb el riu Túria de fa tres mil anys).
NOTA CURIOSA: HABITANTS DEL RIU.
En tot el temps que duc seguint el riu, encara no m'he trobat amb cap persona, amb
cap, que estiga a la vora del riu. Ni gent passejant, ni d'exploració, com jo, ni policies,
ni guàrdia civils, ni manguis que revisen allí les carteres que han mangat, ni els usuaris i
usuàries de les compreses i condons... A ningú, en cap lloc, ni baix dels ponts, ni en els
seus racons, ni entre les canyes, ni en els descampats, ni a vora riu. En cap lloc. A ningú.
Estem en agost, i es veu que, per estar de vacances, estan de vacances, fins i tot, els
habitants del riu. (És sorprenent que en tot el temps que he estat seguint el riu, i en tot el
trajecte que he fet, no m'haja trobat amb ningú. És realment sorprenent). (I potser més
val així. Per a què no m'haja ocorregut res).

Arribe al Pont de les Drassanes. Ja es veu la mar allà lluny.
(Segueix fent molt de sol. Hui fa molt bon oratge. Ha eixit un dia esplèndid, i molt
lluminós).
Creue el Pont de les Drassanes (per dalt). Seguisc avant per vora riu, per la mateixa
banda de sempre. Estic arribant a la mar.
Hi ha un punt en el que no es pot avançar més. Hi ha una tanca.
Torne arrere. Arribe de nou al Pont de les Drassanes, i esta vegada sí que el
travesse, per a passar a l'altra banda del riu.
Seguisc avant, cap a la mar. Ara sí que estic de veritat en el Port de València, en la
zona de càrrega i descàrrega de coses. Està tot ple de fàbriques, o magatzems. I hi ha
molts grans de blat escampats per l'asfalt del carrer. I molts silos. Deuen ser magatzems
de blat. Deu ser el sector o la zona de càrrega de cereals.
Seguisc el carrer avant.
Arribe a un punt en què també hi ha una altra tanca que barra el pas.
Però, esta vegada, em puge a les roques del mur de contenció de vora riu (que no
està prohibit) i seguisc caminant cap a la mar.
Al final arribe a la mar de veritat, a la mar oberta. Ja no puc seguir avant. Ja no hi
ha més roques.
Baixe per les roques fins quasi tocar l'aigua. I contemple el meu entorn.
Ací sí que s'ha acabat el riu. Açò sí que és la desembocadura total. I esta aigua...,
està sí que és una aigua marina de veritat. Es nota... es nota... És la seua textura, la seua
forma de moure's, el seu color verdós... Però no d'un verd brut de riu, sinó d'un verd
clar i nítid de mar, un verd preciós. A més, ¿veus?, ací en estes roques, i ja a partir d'ací,
l'aigua està molt més neta, ja és aigua bona, és aigua de mar. És preciós.
Molt guai. Molt guai.
Continua fent molt de sol, però ara ja està començant a entrar la vesprada.
Alce la vista i observe tota la mar. I mire el cel, i l'horitzó. És un horitzó preciós,
molt nítid, molt ben definit. Hui fa un dia magnífic. El blau fosc de la mar es retalla
perfectament contra el blau clar del cel. I és de veritat absorbent, extasiant... La
contemplació de l'horitzó.

Després d'una bona estona, desfaig el camí que havia fet fins la desembocadura i
em dirigisc cap al Nord, cap al Cabanyal.
Per a això, haig de travessar tot el Port de València.
Doncs comence a fer-ho.
Torne a seguir el meu camí. Caminant, caminant, caminant...
Vaig per carrers on hi ha molts silos, i magatzems, i fàbriques (o cosa semblant)... I
grues, moltes grues, i molt altes. I contenidors. I camions. I rails. I més magatzems. I
també hi ha alguns edificis o magatzems antics, molt bonics, potser de principis del
segle XX, no ho sé. (El que sé és que són molt bonics).

En tot el meu camí, encara no he trobat cap policia, per a tornar-li la cartera de
Míriam. Però sí que trobe una altra cosa: la Comissaria de Policia del Port.
Duc la cartera de Míriam a la Comissaria de la Policia del Port. Em donen les
gràcies. Ni em demanen les meues dades, ni em demanen el meu carnet. (Menys mal).
Seguisc avant pels carrers del port, entre edificis i fàbriques o magatzems.
Veig els edificis d'embarcament de passatgers (l'Estació Marítima). Primer un
edifici nou i, més avant, un menys nou. De Transmediterrània. Entre en el menys nou, i
pixe (ja feia temps que tenia ganes). I també em llave les mans. Ara, per fi, em dispose a
dinar. (Són les 18:35 de la vesprada).
Trac una botella d'aigua, i me la bec quasi tota. Tenia una set impressionant. Ja feia
molta estona que no bevia. (Encara em queda tota una altra botella).
Hi ha aire acondicionat a l'Estació Marítima. Fa fred. Millor, dinaré fora.
Isc fora. Passege pels molls del port, hi ha prou gent passejant, peixcant, mirant o
conversant. Sobretot, gent major.
Vull dinar en un lloc on hi haja més gent jove.
Aniré al passeig marítim, fora del port. Pregunte com anar (a una xica, ben guapa
per cert, d'un xiringuito del port).
Torne enrere. Me'n isc del port. Seguisc la carretera i, per fi, arribe al Cabanyal.
Pregunte on estic i com anar al passeig de la mar.
Em diuen que estic en el Cabanyal i com anar al passeig.
Pregunte que què és el Canyamelar. Em diuen que és un carrer que hi ha més avant.
El Canyamelar només és un carrer, molt llarg. (Però no em queda clar del tot, perquè,
després, li pregunte a altres persones, i em diuen que el Canyamelar és una zona, com ho
és el Cabanyal. Diuen que primer està el Canyamelar, després el Cab
anyal, i més avant,
ja ve la Malvarrosa).
Als primers, dos hòmens majors, els pregunte sobre el conflicte que diuen els
periòdics que hi ha al Cabanyal. I em diuen que no saben res, o que els sona però no
saben res sobre el tema. (I crec que viuen en el Cabanyal mateix).


* * * PASSEIG DE LA MAR. PLATJA. BARS. TERRASSES. BICICLETES.
Camine fins el passeig de la mar. Passege un bon tros pel passeig, de nou cap al
port, per a veure de nou la mar oberta, per estar més prop d'ella, més endins d'ella.
I després me'n torne cap a l'altre sentit del passeig. Em dirigisc cap a un gran
edifici blau, d'estil neoclàssic, amb unes columnes grandíssimes, molt bonic.
Arribe a eixe edifici. Està abandonat, i ja està molt vell i deteriorat. Però segueix
sent molt bonic.
(Després de dinar, ja en el Cabanyal, dues dones majors em diran que eixe edifici es
deia "LES ARENES", i que era un lloc molt famós (una sala de ball o alguna cosa
semblant). A mi ja em sonava molt, perquè l'havia vist en una pel·lícula, crec que en
"Tramvia a la Malvarrosa").
(També em diran, eixes dones, que les germanes Koplovitz (les ames del Corte
Anglés), s'han quedat eixe edifici i volen tombar-lo i construir en el seu lloc un
restaurant de luxe, o un hotel, o alguna cosa així).
M'assec en un banc que hi ha davant d'eixe edifici, en el passeig, i em pose, PER
FI, a dinar. Ja són les set de la vesprada. LES SET DE LA VESPRADA, I VAIG A
DINAR.
Mentre dine, observe la mar, la platja, la gent que ve i torna pel passeig, uns xiquets
i xiquetes que juguen amb un vehicle tipus bicicleta però amb quatre rodes i seients com
els de carruatge. Observe el xic que lloga eixos artilugis. (La parada està prop, quasi al
meu costat). Veig turistes estrangers, anglesos, espanyols, gent de València que passeja
pel passeig, banyistes que se'n tornen a casa, xiques guapíssimes...

Quan acabe de dinar, m'alce i me'n vaig directament a explorar el Cabanyal, abans
que es faça de nit. Encara és molt de dia, però no vull que la foscor em pille dins del
Cabanyal.
M'agradaria veure el xalet de Vicent Blasco Ibáñez, que diuen que està restaurat i
està com a museu. (Això m'ho diuen eixes dones que expliquen també allò de l'edifici
blau d'allí d'on jo havia dinat).
Però no puc parar-me a veure eixe xalet, perquè encara està una mica lluny, i jo el
que he vingut a veure és el Cabanyal, abans que l'enderroquen. (A més, si el xalet està
com a museu, quasi de segur que estarà ben cuidat i conservat. Així que puc vindre a
veure'l en altra ocasió, encara que siga d'ací a uns anys. Això pot esperar).
PERÒ EL CABANYAL NO POT ESPERAR. JO NO SÉ QUAN VAN A
ENDERROCAR-LO, PERÒ NO PUC ENCANTAR-ME NI PERDRE MÉS TEMPS.

* * * VISITA AL CABANYAL.
Vull visitar el Cabanyal, abans que tomben les seues cases. Ja feia temps que volia
fer-ho.
Visita. Volta pels carrers: El Canyamelar. Poble del Cabanyal. Veig Cases i carrers.
Pregunte a la gent sobre el tema de la demolició de moltes cases del poble, amb tal de
prolongar l'Avinguda de Blasco Ibáñez fins a la platja, i així obrir València a la mar.
Tota la gent amb qui parle està a favor del projecte, de la demolició de les cases.
No aconseguisc parlar amb ningú que estiga en contra.
Però sí que veig, en vàries cases, pintades en contra de tombar les cases del
Cabanyal. Pintades en valencià, i pintades en castellà.
Per cert, allí al Cabanyal hi ha molta gent major que parla valencià. En això es veu
que el Cabanyal segueix sent un poble, per ara, i que encara no ha sigut completament
annexionat, encara, per la Gran Ciutat. (Per València).
* GENT CONTRA GITANOS:
Hi ha molta gent que està a favor de tombar eixes cases, per a què se'n vagen del
Cabanyal els gitanos que viuen en eixes cases. Fins i tot, hi ha una plataforma social de
recolzament al projecte de l'Avinguda Blasco Ibáñez, i a favor també de tombar eixes
cases. I és una plataforma nascuda al propi si del Cabanyal i recolzada per moltes
persones que viuen al Cabanyal.
Tot això m'ho expliquen unes xiques que formen part d'eixa plataforma. (Sobretot
una xica).
I jo els pregunte si és que allí hi ha molts "manguis", o molts robatoris deguts als
gitanos. O si és que hi ha rinyes, o armen molt de jaleo.
I elles em diuen que no és exactament això.
I jo els pregunte que què és exactament.
I, després d'escarbar una estona, els trac en clar que és que es veu que, en eixa zona
de gitanos es ven o es trafica amb molta droga. I hi ha incidents a causa d'això.
I també em diuen que elles no volen als gitanos perquè no viuen com tots. Elles
volen que els gitanos visquen com tota l'altra gent. Però els gitanos no volen. Viuen
com els dona la gana.

* * * PAIOS/GITANOS:
Es veu que els paios, o els blanquitos de cultura occidental, sempre tenen la mania
d'obligar a la gent d'altres cultures a què facen el mateix que fan ells. Als blanquitos els
encanta imposar la seua cultura, les seues costums i els seu estil de vida a totes les altres
persones, pertot arreu del món. Deu ser una obsessió, no ho sé. Volen imposar els seus
esquemes, rígids i inalterables, per tot el món, perquè es pensen que ells, SOLAMENT
ELLS, estan en possessió de la veritat absoluta, i que totes les altres persones, totes les
altres cultures, són imbècils, o, com a mínim, tontos del cul. I no és que els altres, els
gitanos, per exemple, visquen sempre fent coses males. No. És que, simplement, viuen
sense fer el mateix que solen fer els paios. I, ja només per això, els paios detesten i
odien als gitanos. SIMPLEMENT PERQUÈ ELS GITANOS NO ADOPTEN NI
IMITEN LES COSTUMS DELS PAIOS. Aleshores, els paios diuen que els gitanos no
s'adapten, que són uns insociables, i que no els agrada mesclar-se amb els paios.
Però, ¿és que els paios s'adapten als gitanos? ¿Intenten sociabilitzar-se amb ells?
¿Intenten tractar-los, parlar amb ells, comprendre'ls, i preguntar-los coses, sense intentar
imposar-los el punt de vista paio perquè sí , i ja està? ¿I quants paios solen mesclar-se
amb gitanos? ¿I quants ho han intentat? ¡Aaahhhh...!
I, el mateix que fan els paios amb els gitanos, el mateix fan també amb totes les
altres persones i cultures que són alienes a la cultura occidental blanca. Amb tots els
altres que no pensen com ells, o que no segueixen o imiten els costums d'ells. El
mateix. L'EXCLUSIÓ. L'ARRACONAMENT. ELS GHETTOS. LA DEPORTACIÓ.
L'EXTERMINI.
(Una cosa: Els paios són molt exclusivistes. Però és que els gitanos tampoc és que
es queden mancos. Al cap i a la fi, tot fan el mateix. I així va el món. SENSE
COMUNICACIÓ ENTRE LES PERSONES. Ara que hi ha tants telèfons mòbils, tanta
televisió, i tanta connexió a Internet... ¿No? Sembla una contradicció. Però és així).
* * *

Tornant a les explicacions de la xica, ella mateixa em diu que, abans, no hi havia
quasi gitanos en el Cabanyal, i que, si m'he fixat, on ara hi ha gitanos és només en els
carrers i cases que van a enderrocar. Diu que, abans, en eixes cases vivia gent normal,
però que, com eixa gent sabia que les seues cases estaven dins del pla de demolició,
aleshores han anat abandonant-les o llogant-les superbarates, perquè saben que, com els
se les van a tombar d'ací a temps (potser en uns anys), llavors, no té sentit gastar-se els
diners reformant-les o construint en el seu lloc noves vivendes.
Per tant, en eixa zona totes les cases estan ja molt velles i deixades de la mà de Déu.
I, aleshores, han arribat gitanos i les han ocupat, o les han llogades (no ho sé). Eixa és la
raó per la qual hi ha tants gitanos en la zona que van a demolir.
I, a causa d'això, la pròpia gent del Cabanyal, la majoria, està a favor de
l'enderrocament d'eixes cases. Perquè així tiraran fora als gitanos, i així s'acabarà el
problema. (Açò son paraules textuals de gent del Cabanyal. Els les he sentides a algunes
de les persones d'allí amb què he parlat).
Ara, la gent del Cabanyal veu eixe projecte de l'allargament de l'Avinguda Blasco
Ibáñez fins la mar, com el gran salvador, com la solució a tots els seus problemes. I no
es donen compte que ha sigut eixe mateix projecte la causa de l'arribada de tots els
gitanos al seu poble. (I no m'estranyaria gens, en absolut, que per a facilitar l'entrada de
gitanos en el Cabanyal, alguns polítics i empresaris hagueren mogut alguns fils, o ho
hagueren propiciat d'alguna forma. No sé com, clar. I, per descomptat, això seria molt
difícil d'eixir a la llum. Però no m'estranyaria de cap manera).
* * *
Vull veure amb els meus propis ulls tots això que m'han contat. Vull conéixer-ho
de primera mà. Sense intermediaris.
Entre en els carrers on estan les cases que ara habiten els gitanos.
En estos carrers, hi ha molta gent gitana pel carrer. Molta gent asseguda a la porta
de les seues cases, xerrant uns amb altres. Es veu que al gitano li encant fer la vida a
l'aire lliure, en el carrer, no dins de casa. (O li encanta, o és la seua costum, i ja està).
A banda d'això, no hi trobe res anormal, ni res mal. Ni una rinya, ni cap rebombori,
ni res de droga pel carrer, ni cap robatori, ni res de res. Ni em roben a mi res, ni
m'insulten, ni m'incordien, i ni tan sols em miren malament. I si algun gitano em mira,
és amb curiositat. Per l'estranyesa de la meua presència allí, un paio al mig d'un barri de
gitanos, caminant tranquil·lament.
Pregunte a uns gitanos com anar al mercat del Cabanyal. (Ara em trobe al carrer
Sant Pere, crec). M'ho expliquen molt bé, i no em fan mala cara, en absolut. M'han
tractat bé, com una persona, com jo els he tractat a ells. (Fins i tot, han mostrat curiositat
per mi).

Arribe al Mercat del Cabanyal.
Per curiositat, per provar coses noves, i per mesclar-me més encara i impregnar-me
més del seu ambient i costums, entre en una celebració religiosa de gitanos. És de
l'Ordre Evangèlica. M'acullen amb molta hospitalitat, i sense gens de descon
fiança. Em
tracten molt bé. Al cap i a la fi, no sembla que els gitanos siguen tan mala gent com
m'han dit alguns paios, i altres "blanquitos".
Avance fins el carrer José Maria Haro, gire a la dreta, arribe a l'Avinguda Blasco
Ibáñez i retrocedisc de nou fins el Cabanyal. Tenia il·lusió (de ja fa temps) per veure el
final de l'Avinguda Blasco Ibáñez. I esta s'acaba (actualment) en el Cabanyal. (Per ara.
Fins que, en el futur, s'acabe en la mar, en el passeig de la platja).
Ara ja està fent-se de nit.
Arribe a l'Estació de tren del Cabanyal. I entre una mica per dins, per a veure-la.
Done una volta per allí, per dir que he vist ben vist el final de l'Avinguda Blasco
Ibáñez.
I, finalment, ja agafe l'Avinguda Blasco Ibáñez en direcció a València i em pose a
caminar, per a tornar a l'Estació del Nord. (Ja és tard). (Són al voltant de les nou de la
nit).
(Ja feia temps que volia fer-me caminant tota l'Avinguda Blasco Ibáñez des de les
Facultats fins la mar. I no ho havia fet mai. Doncs hui vaig a fer eixe camí, però a la
inversa).
((Entre contemplar ben bé la Ciutat de les Arts i les Ciències, seguir l'antic cau del
riu fins la mar, visitar el Cabanyal i recórrer tota l'Avinguda Blasco Ibáñez, hui hauré
complit tres o quatre desitjos que jo tenia des de ja feia molts, molts anys... I HA
ESTAT GUAI A MANTA)).
((Però encara em queda un altre desig: Seguir el curs de l'antic cau del riu, però esta
vegada en sentit invers, ara cap amunt, fins a trobar el nou cau per on va el Túria. Això
també vull fer-ho des de ja fa molt de temps. I encara no ho he fet. Ho deixaré per a altra
ocasió)).
Arribe a l'altura de l'Estadi de Futbol del València C.F., el Mestalla. Grandíssim.
Arribe a les Facultats. Filologia, Filosofia i Història...
Agafe un carrer cap a l'esquerra i em dirigisc al riu. (A l'antic cau del riu, altra
volta).
Travesse el pont de Kal·latrava. Està vegada sí que és el de la peineta, el primer
pont de Kal·latrava que es va construir a València.
Continue caminant cap a l'Estació de Tren. Vaig pels Jutjats. Arribe a la Glorieta,
com li diuen els de València (o a l'Arc del Triomf, com li dic jo). Vaig cap al carrer
Colom, veig un Corte Anglés (l'original).
Seguisc pel carrer Colom. Veig moltes botigues. La majoria ja estan tancades. (Ja és
tard).
Seguisc pel Carrer Colom. Veig un segon Corte Anglés (el que abans era Gal·leries
Preades). Encara està obert. Estaran a punt de tancar. A les dependentes ja se les veu
amb ganes de pegar a fugir.
Seguisc pel Carrer Colom. Ja veig la plaça de bous, i l'estàtua del torero que
tombaren en la manifestació del 25 d'abril, fa dos anys. (Ara ja està el torero altra volta
en peu. Preparat per a què el tomben de nou).
Ja estic arribant a l'Estació.
Veig un tercer Corte Anglaish. (Ara el que abans era Mark's & Spencer, un bon
centre comercial, de qualitat).
Arribe als carrers peatonals, els dels cines, les terrasses, les pizzeries i els
MacDonnnal·lz.
Haig de creuar a l'altra banda del carrer Colom, per a arribar a l'Estació de Tren.
No vull esperar-me als semàfors, com és habitual.
Faig el de sempre: Baixe pel túnel del Metro i puge per l'altra banda. I ja estic en la
vorera de l'Estació de Tren.
Ara ja entre en l'Estació.

Arribe a l'Estació del Nord a les 21:53.
M'assec en un seient de la Gran Sala d'Espera, la de la Bòveda Immensa. I espere.



A les 22:08 agafe el tren

i torne a Sueca.











Sueca, 26 d'agost del 2002.
Joan Josep Aguar Matoses.
A Karol·lín.