Vaig de part!

Estic estirada al llit, autoprometent-me que en 5 minuts m'aixeco, quan sento una mena de remor dins meu. Ja vé. Truco a un amic, i li repeteixo aquestes dues paraules: ja vé. Agafa el cotxe i en cinc minuts és davant de la porta de casa meva, trucant el timbre com un desesperat: ràpid, que et duré a l'hospital! Baixo les escales, intentant controlar les remors que amb prou feines em deixen caminar, i deixo que l'amic em dugui en braços fins al cotxe. Arranca, i en pocs minuts, m'instal·len en un llit amb rodes i em duen rabent fins a una habitació. Allà, ja està tot apunt, el part és imminent. El metge es posa els guants de goma, fent petar la vora contra el seu braç, i un infermer em fa posar oberta de cames, recolzant-les a uns ferros que me les aguanten amunt. Una infermera m'agafa de la mà, i em diu: respiri. Jo li vull dir que porto fent-ho des que vaig nèixer, i que no me'n penso oblidar precisament ara, però l'esforç seria massa gran i prefereixo no discutir-ho, respirant més exagerat del que és normal, per fer-li veure que, efectivament, respiro. El metge acosta les mans cap al forat que queda entre les meves dues cames, i em va repetint: apreti, que ja surt! Jo apreto amb totes les meves forces, però sembla que li costa. Vinga! insisteix el metge, no es desconcentri ara! Intento doncs, concentrar-me en allò que estic fent, intento que dins el meu cap, durant uns minuts, només hi hagi allò, aquella cosa que m'està sortint de dins amb tant d'esforç. Apreto amb més força. I finalment, surt.
El metge se m'apropa, ensenyant-me el farcell de roba que du en braços, i em diu:
- Tingui, és un conte.