Vacances de llarga durada (III)

Un relat de: Jordi Navarro
L'ambient al càmping era, en una paraula, familiar. Això volia dir que hi havia canalla corrent per tot arreu i jugant a bàdminton i passejant en bicicleta. També significava, entre d'altres coses, que cap dona, jove o no, prenia el sol fent top-less. Les famílies eren arribades de molts indrets, sobretot d'Holanda, França, Alemanya i Catalunya, segons delataven les matrícules dels vehicles. Les famílies estrangeres eren formades per homes i dones alts i estilitzats, i amb les seves caravanes i furgonetes desprenien l'aire que tenen els antics hippys reconvertits en petits empresaris.

En canvi, les famílies catalanes ocupaven majoritàriament els bungalows, amb els seus cotxes de gamma alta aparcats a la porta, i en opinió d'en Joan Pere, eren una colla de burgesos satisfets i encantats d'haver-se conegut; la reminiscència del nen idiota encara era present. I és que l'incident de la serp havia aguditzat la mala maror que predominava al cap d'en Joan Pere. Per contra, n'Elvira es mostrava feliç i encantada. Era evident que, per ella, aquests dies al càmping Baliera esdevenien unes ben merescudes vacances. En Joan Pere es demanava com s'ho havia de fer un aturat de llarga durada per gaudir d'uns dies d'esbarjo. El paratge idíl·lic que envoltava el càmping Baliera no feia més que augmentar la mala consciència d'en Joan Pere. El seu cap no s'estava de repassar els incidents que l'havien enfonsat en els darrers mesos: els projectes a mitges amb el seu col·lega de facultat, el peruà Nehuen Indanean, havien acabat per distanciar als dos amics, refredant fatalment la seva relació. Ni tan sols li restava en Joan Pere l'estúpid consol de culpar d'aquest fracàs al seu col·lega. N'era massa conscient, del problema: ell havia errat per no parlar prou clar a temps, i el seu col·lega Nehuen havia errat per forçar la situació, empenyent-la fins a un atzucac del qual ja no sortirien plegats. Per altra banda, tantes entrevistes de feina que no havien transcendit l'anècdota, que tan sols s'havien quedat en el nivell de curiositat antropològica: “ah, coi, ara et fan dibuixar a les entrevistes de feina!”

Per últim, en Joan Pere feia temps que tenia oberta la carpeta del programa de ràdio. Des d'uns mesos ençà, de fet, fins que van acabar la temporada, la seva companya Zuriñe i ell mateix havien parlat sobre la conveniència d'introduir canvis de profunditat dins la concepció del programa. No obstant aquestes converses, el dia de setembre assenyalat per tornar en l'aire s'apropava inexorablement i el més calent era a l'aigüera. En definitiva, el desassossec d'en Joan Pere es fonamentava en els problemes insípids i enutjosos que es relacionen amb una economia esquifida, moribunda per inanició, sense projectes viables i esperançadors. Que n'Elvira fos la principal i única sostenidora de la llar no era, a ulls d'en Joan Pere, un problema masclista, sinó d'autonomia i autorrealització. És a dir, un problema masclista disfressat de projecte individual frustrat.

Amb excel·lent criteri, n'Elvira decidí de treure, a l'hora de la migdiada, el matalàs inflable sota el porxo de la tenda. Allà s'estiraven tots dos a l'ombra dels pollancres, que el vent amanyagava fent tremolar les fulles argentades, verdes i grogues. I en aquell moment de tebiesa, poc abans d'aclucar els ulls, en Joan Pere respirava alleugerit. Tanmateix, la segona tarda que dormien la migdiada a la fresca, com una postrema resistència del desassossec per tal de no perdre terreny, un pensament li aparegué del no-res ocupant de bat a bat la seva ment: el càmping Baliera mantenia moltes similituds amb un camp de concentració. Era obvi que n'hi havia, de diferències, que al capdavall resultaven essencials: els objectius perseguits en un i un altre lloc eren contraris, però la distribució de l'espai era molt similar. En Joan Pere desenvolupà aquest disbarat, rumiant que “en realitat, el càmping no és la idea contrària a un camp de concentració. No és més que la mateixa forma amb diferents funcions per assolir objectius diferents, és a dir, canviar el dolor pel plaer, la mortificació per la comoditat.” I afegí, al·lucinat però convençut, com si hagués descobert una veritat estranya i única: “Allò que seria contrari al camp de concentració seria una platja verge, o potser un sofà còmode en un piset amb calefacció mentre a fora neva, o un bon tiberi en un banquet de noces... Però un càmping no és més que mantenir idèntica forma desenvolupant funcions diferents”.

Aviat, però, aquest pensament li semblà d'una mesquinesa sense perdó de Déu. Ell, que havia estat a Sachsenhausen -no com a presoner, per descomptat, sinó un cop Sachsenhausen es reconvertí en un lloc turístic per mantenir la memòria de les atrocitats comeses pel nazisme-, com gosava ara comparar les seves migdiades i els seus banys a la piscina amb les misèries i els patiments dels que van estar confinats, sense esperança ni consol, en un camp de concentració? Tornà a sentir la foscor -en forma de culpabilitat- vencent el seu estat d'ànim; se l'espolsà tot d'una: “El cas, però, és que jo no comparo les experiències viscudes en aquest càmping amb les de Sachsenhausen. De fet, el que dic és que les experiències viscudes són diferents, però que la idea de soca-rel és comuna a tots dos llocs”, contraargumentà en Joan Pere, en el seu soliloqui interior.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: