...va ser la ganyota que es dibuixava en el seu rostre, l'extravagant gest de la seva boca, torçat cap a un costat denotant tortura, abatiment o aflicció que...

Un relat de: Ledesma Luna

Un silenci hostil va taponar les meves oïdes.
Els bancs d'aquella sala, de color caoba brillant, estaven completament buits, l'única presència que vaig percebre va ser la d'una llum afable que es filtrava per les vidrieres de colors, deixant després de si un camí eteri de pols, que va llançar difusos centelleigs quan va acariciar la vernissada fusta dels bancs.
Vaig mirar cap a la font de llum, que em va encegar durant uns instants, vaig poder veure la forma i els colors d'aquest bell ventanal.
A la vidriera hi havia representat un sacerdot o capellà, segurament un sant, desconegut per a mi.
La figura duïa una llarga sotana marró, ampla de mànigues, tenia una caputxa apedaçada, unida mitjançant basts punts, i un cordell de gruixuda llana blanca que li envoltava la cintura, una mica més abaix, unes sandàlies.
Eren molt senzilles, una aspra sola d'espart i unes cintes de cuir lligades amb un gruixut nus en un dels costats del seu peu. Si havia de ser jutjat per la seva vestimenta no hauria de ser algú molt important. No obstant això el que més em va cridar l'atenció va ser la ganyota que es dibuixava en el seu rostre, l'extravagant gest de la seva boca, torçat cap a un costat denotant tortura, abatiment o aflicció.
No mirava al cel amb ulls embaladits, com solien dibuixar als sants, sinó que mirava un punt fix, proper a l'altar, amb una mirada freda, era odi? O por?, era dolor? Amb àmplies pases em vaig dirigir al punt on la mirada del capella semblava apuntar.
Em vaig sentir observada. El gest tort de la seva boca em va semblar una ganyota de burla i prepotència. Vaig sentir aversió. I por. Vaig mirar-lo fixament, intentant demostrar al capellà que el seu gest de menyspreu, no era sinó un rostre dibuixat en el vidre.
En el moment en el qual la seva mirada, freda i buida, desproveïda de vida, i la meva, rebosant d'antipatia, es van creuar, un soroll sord va trencar el fràgil silenci. Amb un sobresalt vaig dirigir automàticament la mirada a l'origen del so. Una dona d'avançada edat apareixía per la porta. El soroll que m'havia despertat de les meves cavil.lacions, no havia estat sinó l'entrexocar de la clau amb el pany d'una vella porta. Vaig saludar amb un lleu gest de cap a la dona; per a no trencar el carismàtic silenci que una vegada més s'havia apoderat de la sala.
La dona no va retornar la salutació, ni es va immutar quan gairebé s'ensopega amb mi, es va limitar a saludar amb la mà i un somriure en els llavis al sant de la vidriera, que, en aquest instant, somreia a l'anciana amb ulls plens de tendresa.

Comentaris

  • Eps!![Ofensiu]
    Bufanuvols | 07-03-2007 | Valoració: 10

    És un d'aquests relats que han de ser llegits per més gent. Molt bon relat i una idea divertida, si més no al meu paréixer. Au! PAU SALUT I REPÚBLICA!

    Bufanuvols.

  • vaja...[Ofensiu]
    Senshi | 04-12-2006

    molt millor...i curios... ben diferent dels altres. ;)

    una abraçada...