Va perdre el cap

L'espantaocells va perdre el cap. Va rodolar -era una carbassa podrint-se, una poma corrompent-se?- cap als peus d'Ald. L'Ald, que tenia l'edat que vulguis imaginar (i encertar) en un Ald, va plegar les cames per ajupir-se i collir la ni-carbassa-ni-poma. Es tractava, merament, de paper maché estovat que es desfeia. Irrecuperable.

L'espantaocells decapitat movia les extremitats -aquella mena de cames i braços combinant paper i plàstic- pels cops d'un ventet burleta que s'enreia del ximplet acèfal. Però duraria poc.

L'Ald duia una magrana encara dura i una pilota d'esport d'equip -grupal, gregari, estipulat, normes, normes!- arraconadeta per mostres de desinflament (cap orgull de campions ho podia permetre) i va col·locar-los destrament a l'espai que el dissortat ninot pidolava i que el va fer tornar-se bicèfal. Amb dues testes continuà foragitant els pensaments que li portaven tots els aires. De seguida captà els d'uns tals Ron i Don que havien ben i ben perdut el cap en extirpar-se els respectius 'Ald' dels noms. Ronald i Donald, llavors ridículs monosíl·labs, no assolien ni el grau de suposats presidents d'on de què perquè l'espantaocells es preocupà, cosa que no li provava. Se'l mirava l'Ald, aquell Ald que, en grau evolutiu, vagarejava per l'existència fent el que creia a cada moment segons (o minuts) el que es trobés, se li presentés, se li demanés.

L'espantaocells va somriure, finalment, perquè va aprendre a desfer-se de tanta enraonia mental aliena, àdhuc a reduir-la a no-res. Sí, aquell espantaocells que no era espantaocells sinó encantaocells (els encisava, màgia pura), d'ulls lluents joiells de magrana inalterable amb un somriure rutilant d'esberla ben traçada. La pilota va emetre, feliç per ben posicionada, uns sons de victòria campestres que relaxaven com una melodia còsmica.

Ald, amb el cap ben alt, somrigué. Escoltà una veu que li parlava d'uns tals Higini i Toribi que volien passar a ser Gini i Ribi i rigué per la genialitat per saber, de cert, de ser de serp d'acer. Sí, provenia d'aquell animal sibil·lant ni mític ni èpic ni atàvic ni arquetípic que empenyia l'Ald a perdre's cap on calgués i ell...agraït i integrat.