Va! Canalla...

Esperen amb delit la neu. Els veus arrecerats rere els vidres, les fustes, els totxos, rere el confort del cau. Sembla com si tot d'una, així que nevés, baixarien als carrers i posarien les mans sobre la neu tot dient obvietats- que gelada està!- que els farien feliços; mig d'amagat esperarien darrere d'alguna cantonada al primer conegut, d'aquests de confiança, per estampar-li en tota la cara una bola de neu. De tant en tant, obren la finestra i diuen que comença a caure aiguaneu o que el temps està per neu- diria que, de tant dir-ho, s'ho acaben creient. Llavors, per disfressar la conxorxa, diran als fills que demà, de bon matí, els portaran a jugar amb la neu.