Usurcaixa, el banc del futur

Un relat de: Vicent Llémena i Jambet
El Sento era un aturat que havia tingut sempre un gran esperit capitalista i per què no dir-ho, també financer, el dia en què va ser acomiadat de la sucursal número 340 de Coentorcaixa va dir-se que mai no passaria fam, mai més i, va muntar el seu banc particular, la seua caixa, Usurcaixa.
Després de donar-se d'alta en la Seguretat Social com a banquer i fer tota la paperassa que cal per a muntar una agrupació destinada a la usura, va llogar una xicoteta planta baixa al centre de la seua ciutat, al carrer d'Adam Smith de València, per la qual va haver de pagar mensualment una considerable suma, una volta engegat ja el negoci el va dirigir cap a les obres socials, exactament un vint per cent del seus beneficis, que repartia entre associacions com Càritas o la Beneficència.
L'as que portava a la seua màniga era el del rescat financer, i per a dirigir la mirada cap a la normalitat de la seua Caixa va fer préstecs a diferents empreses, préstecs xicotets per a parelles que volien fer el seu viatge de noces, iaios que volien comprar un televisor o uns mobles, etc.
Val a dir que lluïa bona intenció, atiat amb el seu eslògan “Usurcaixa, el banc del futur” i va guanyar fama al seu barri, per la gran quantitat de persones que es beneficiaven dels seus préstecs sense tornar els diners, eixits d'un de més gran que va fer en obrir-se al mercat com a entitat financera.
Fins que li va arribar el rescat, primerament es va haver de posar en fallida, front a això, l'esperit capitalista de l'estat i, en vistes al seu tant per cent en el negoci de la usura de la seua ciutat, li va fer públic el seu deute, li va donar la quantitat de mil milions d'euros per a fer front a tan cruel esdeveniment, el barri es quedava sense el seu banc.
L'estat es va fer càrrec del 99 % d'Usurcaixa, però li va donar la possibilitat de netejar els seus actius tòxics i els costos fixos com ara la planta baixa, o sucursal número u, i tota l'obra social, un parell d'anys després va tornar el banc ja sanejat al Sento, que el va donar de baixa i va deixar el mercat de la usura per sempre, no en va voler abusar, havia tret un pessic de cinc-cents milions d'euros que li van valdre per a viure ja tota la seua vida sense les toxicitats típiques d'un treballador, ara ja només li quedava una cosa, mirar en quin banc posava els diners del contribuent, que ara ja eren seus, o gairebé seus, fora de l'abast dels directius usurers de les caixes del seu país, que per ser un d'ells tan bé coneixia.

Comentaris

  • Un comentari[Ofensiu]
    aleshores | 27-11-2015

    sobre la figura d'Adam Smith: el bon home defensava el paper de la burgesia en un context de final del règim feudal; res a dir, doncs, d'un professor de moral que creia que la riquesa provenia en el treball de les persones! Era honrat!
    Els bancs presten s'arrisquen i presten sense fre: això és una veritat incontestable. Molt més enllà del capital que tenen per respondre al crèdit quer donen. El "Fellatio Clinton" va ser qui va suprimir la prohibició dels anys 30 (de Roosevelt) de fer certes activitats especulatives.

  • Sí, ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 27-11-2015 | Valoració: 10

    ... és crític i còmic, però paral.lelament realista en molts sentits. S'hi dónen les idees econòmiques contradictòries que pot sofrir qualsevol avui en dia, i, ja que l'economia és boja, no em posaré a reflexionar, però sí que diré que la trampa la fa el diner quan aquest es posa per sobre la pròpia persona, cosa que deixes ben palès.


    Sergi : )

  • Aleix de Ferrater | 12-10-2015 | Valoració: 10

    Magnífic, Vicent, magnífic relat i magnífica fotografia de la realitat bancària; si més no, d'una part negra de la realitat bancària. La teva ironia és humor negre, adhient en aquest cas. M'has fet riure i m'has fet pensar alhora. Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

31 Relats

155 Comentaris

28148 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
El meu bloc és: El Primer Home. Volta de guant a la filosofia. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en aquesta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vull aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el València i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Així parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seues frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé així, he trobat l'amor i amb ell l'eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt semblant a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Xicotetes joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.