Us presento a la meva parella, la Núria

Cada cop som mes una "unitat d' actuació"
formada per DOS , i cadascú amb la seva vida, malgrat ser animals socials, ningú vol perdre la seva parcela de vida, la seva identitat. Si es perd , quedem relegats a ser un apendix d' algú , i deixem de ser persones.
Avet

M'ha semblat un relat brillant, breu i profund.

També m'han agradat molt els comentaris que li han fet, uns comentaris tan exhaustius que poca cosa queda a dir.

Respectaré la teva petició i no et puntuaré però...

Núria

PS Què era això dels tallers?

Et felicito en primer lloc pel teu relat...aixó de presentar a la "meva parella" avui en dia està molt de moda, tot i que l'únic que fem és donar un sentit de "propietat" de la persona a la que, supossadament estimem, que crec que no és el correcte. No som de ningú ni tenim tampoc la propietat de ningú, tots som o hem de ser lliures. Els raonaments són correctes i autènticament reals.

En segon lloc et felicito per demanar que no et puntuin...chapeau!!!! tots haurien de pensar com tu, jo el que faria és, no prohibir, però sí suprimir l'apartat de "valoració". Aquí pel que veig es tracta de fer-se molt la pilota els uns als altres, si tu em dones un 10 jo te'n dono un altre a tu...i així anem fent...en aquest sentit som pitjor que la canalla...tot i que molts de nosaltres ja pentinem canes...
Dana

De vegades la gent s'emmerda quan no cal. I els raonamens estan molt ben fets.

M'AGRADA MES EL RAONAMENT D'ELL QUE EL D'ELLA, JO PENSO QUE L'AMOR NO HA DE SER POSESIU, PERÒ SI QUE HI HA D'HAVER RESPECTA ENTRE TOTS DOS I AIXÒ IMPLICA ALGUN SACRIFICI QUE ABANS D'APARALLAR-SE NO CALIA NI PENSAR-HI. AIXÒ D'AMICS, COMPANYS, HO SON ELS DE LA FEINA, ELS DEL BAR, ELS ANTICS ALUMNES, PERÒ PARELLA ES "LA MEVA PARELLA" I SI UN DELS DOS NO HI ESTA CONTENT ALLÀ HI HA LA PORTA. UN RELAT QUE POT FER REFLEXIONAR A MES D'UN.

jajaja! m'ha agradat moltíssim! es molt divertit! Les dues parts d'acord inconscientment! jajaja! espero poder-ne llegir més d'aquests! gràcies!

Voldria referir-me al teu text des de la vessant més poètica ja que crec que per tu, escau més.

Diria que els poetes tenim por a compartir ( oju! ens estic anomenant poetes (paligru)) la poesia és egoista per necessitat (hi ha qui la descriu propera a la religió (una religió privada per cada poeta (quin luju (massa parèntesi, oi?) (ja els tanco tots (no patisqui))))) (me pereix que no he oblidat cap).

Jo he pensat d'orientar el meu comentari, doncs, en un poema de Cernuda que crec que és dins "Los placeres prohibidos" ho dic per allò de "...que ruido tan triste el que hacen dos cuerpos quando se aman" però bé, no ho he trobat ni el llibre, ni el poema, i ara només és un record que em ve al cap llegint el teu relat (o no?) ( ja estic tornant a obrir parèntesi (cassun) (espero no cagar-te massa amb tant de pseudo-pedanterisme d'ignorant))
La parella és donar-ho tot. I? com es pot fer això si un no vol més que mirar dins seu? buscant aquella religió plena de paraules poètiques? Si un no vol més que fer-se una bíblia pròpia, intransferible? Si busques l'onanisme, per què una parella?
Estimar, és un verb tan buit.
És l'erotisme trist que m'inspira la frase d'en Cernuda. Una distància mínima, com un embolcall de soletat on només nosaltres sabem respirar. No entris dins la meva bombolla no et sabria ni presentar als amics.

No sé si és el que esperaves (bé, segur que no) però és un comentari sincer, reflexionat i amb un intent de ser "documentat" espero no haver-te decebut i ...

amb els millors desigs per tu...
d'un que només pot signar com algú que t'admira sincerament

Gràcies pel teu comentari, m'ha agradat molt per la part que compartim del barri i de la infantesa.

Intentaré seguir algunes de les teves apreciacions que m'han semblat molt encertades. Només dir-te que recordo la fabrica de sabo abandonava i jo també havia anat a jugar, i l'estació de magoria... je

No crec que ens diferenciem tant en el temps, jo estic pels 40, i em sembla que tu més o menys també. Així que si, suposo que són imatges que compartim.

Part literaria
Ostres ! Amb una ironia implacable, i amb una narrativa neta i simple ens fas una imatge del que és una parella, en forma crítica i dura, fins i tot malèvola, marcant el que perdés més que el que guanyes des de la perspectiva del home i després des de la perspectiva de la dona, com li dones la volta a l'historia de les visions, i de com el llenguatge té molt a dir, però a vegades pot ser confós.


Part estructural
Estructurat en dues visions i en dos llenguatges i punts de vista. Equilibrat i amb el l
llenguatge justament irònic que necessitava, el trobo un relat equilibrat i amb un sentit
crític respecte a la parella i les constriccions que sovint nosaltres mateixos ens imposem amb regles que sovint confonem. El trobo equilibrat i ben escrit. Molt bo. M'agrada.

Hola Xavier,

Deixa'm saludar-te abans que res. Encanta't de trobar-te al taller.

Anem per feina,

Estructura, contingut, part literària i tot el que faci falta
(m'ha sortit tot seguit i barrejat)

Estem davant un text estructurat clarament en dues parts. Dues parts que són dues veus narratives en primera persona. Utilitzes en els dos casos el discurs directe en forma de monòleg interior.

Tot gira en torn del títol, la frase dita en veu alta que genera la introspecció dels dos personatges del relat, una manera molt original i efectiva de ficar al lector en la pell dels dos protagonistes.

El text és tan senzill com les reflexions de l'home i la dona al voltant d'una frase deixada anar en públic per ell. Al tractar-se de reflexions quotidianes (qüestions de parella) utilitzes encertadament un vocabulari senzill i planer. Frases curtes, signes d'interrogació, d'exclamació.... És fàcil imaginar-se la Núria i el moro amb la mirada perduda i la ment ficada en les seves cabòries.

Entrant una mica en el que ens diuen aquestes reflexions, ell es pensa que ha quedat bé utilitzant la paraula parella per presentar la Núria, però aquesta reflexió el porta fins a una segona reflexió: l'ús públic d'aquesta paraula el lliga definitivament a la Núria (en cap moment se li passa pel cap que ella no vulgui), ja no hi ha marxa enrere, ha perdut la seva llibertat individual. L'ha ben fotut? Potser sí.
Ben al contrari del que es pensa ell, la Núria s'esgarrifa no per l'ús de la paraula parella, sinó pel possessiu meu del davant. En el seu cas la reflexió és senzilla: jo sóc la Núria i prou, no sóc de ningú. I arriba a una conclusió contundent:: enviar el moro a la merda.

El relat ens parla del tema etern de la guerra de sexes, però amb una visió moderna. L'home procura anar amb peus de plom per dir les coses sense ofendre a ningú. La dona es rebel·la a les primeres de canvi: Què s'ha cregut? Jo sóc la Núria, no sóc de ningú.
Però també hi ensumo la dificultat de les relacions socials, la hipocresia humana en l'edat adulta, que no vol dir les coses com són, sinó com més convé dir-les, i no pas per no fer mal a ningú, sinó per quedar bé davant de tothom.

Particularment el que més m'agrada del relat és la forma. La manera com ens presentes el conflicte, a través de les reflexions curtes i directes del dos personatges i el to còmic i quotidià que li dones.
En definitiva, aconsegueixes ficar-nos en la seva pell, i l'entorn és fàcil imaginar-se'l.

Salut!
manel

FORMA:


He trobat molt poques pegues ortogràfiques o d'expressió. Bàsicament només l'accent del "què" interrogatiu i poca cosa més:

"Clar que ara he engegat a dida el ligues"

És possible que sigui alguna expressió que jo no conec: engegar a dida el ligues, per això que poso aquesta frase entre cometes perquè em sona rara, però ja et dic que deu ser problema meu que no conec l'expressió.


"Que diu aquest?" ha de ser "Què diu aquest?"

"Que s'ha cregut" ha de ser "Què s'ha cregut"

"perquè em follat quatre vegades" ha de ser "perquè hem follat quatre vegades"

"Que vindrà després" ha de ser "Què vindrà després"

"que s'ha tirat a la seva amiga Montse" ha de ser "que s'ha tirat la seva amiga Montse"

"Que pretén dir" ha de ser "Què pretén dir"


FONS:

És un relat amb una molt bona expressivitat, molt àgil, molt viu, molt natural, que et desboca cap endavant. M'ha costat trobar alguna cosa a dir a nivell de fons o de tractament del fons.
I gratant gratant, aconsegueixo ser capaç de veure alguna cosa. L'estil del noi quan explica la seva experiència en primera persona, és exactament igual a l'estil de la noia quan explica la seva. Això és perfectament lògic, donat que l'autor és el mateix; però essent monòlegs en primera persona potser estaria bé canviar els tons. Sobretot, ambdós tenen la mateixa expressió "Ha!" que els fa semblar bessons.
A banda d'això no he trobat cap altra pega. És molt interessant adonar-se del fet que cadascun d'ells es queixa de la pèrdua de llibertat i d'independència, i fins i tot d'identitat, que representa la decisió de convertir-se en "parella de" Potser la noia ho acusa més que el noi. Ell es lamenta més del fet de no ser lliure per lligar. Ella de sentir-se possessió d'ell. Cadascun d'ells comença a elaborar les seves paranoies de manera contraposada a l'altre. Cadascun prejutja, inventa l'altre, i inventa la realitat que començaran a viure.
En resum molt interessant, irònic i divertit.

té raó en sentir-se una mica ofesa, quan l'home diu que ella és la "seva" parella. Però tu saps Bruixot ( supose que millor que jo, pel domini del llenguatge que puc apreciar als teus relats) que el llenguatge és molt masclista i una mica traïdor, i que per a ser políticament correcte, i no ofendre ningú, hi ha que pensar molt les coses, com li succeix al protagonista del teu relat; però no sols en aquesta situació sinó en moltes altres.

Aquesta és la conclusió que trac del teu relat: que difícil és ser políticament correcte!

Per altra banda i com ja tan dit en altres comentaris, és un relat divertit i fàcil de llegir.

...hi haurà cap psicòleg que ens endinse pels viaranys de l'ànima? I ens el creurem?
I són només quatre trets, amic; però grans -i amb molt grans!- com magranes tardorenques.
La vaig votar, al repte de PARELLES.
Salut i rebolica!

com es pot veure una mateixa cosa des de dos punts de vista tan oposats... I és que el temes de les parelles, companys, amants o el que sigui és prou enrevessat; cadascú ho defineix tot a la seva manera, té la seva pròpia definició del que ha de ser una relació. En aquest cas, segurament s'hauria pogut solucionar amb una mica de diàleg, però mira, a vegades no es parla prou, per por de ficar-se de peus a la galleda: "Hola, us presento la meva parella..." i pam! ja l'ha vessada.

Sort!

Dan

Realista retrat del “no sé que vull” en l’univers de la parella. M’atrauen els autors masculins que treuen el cap a l’ànima femenina, m’agrada bastant el diàleg intern de la Núria, tot i que em grinyola una mica la frase final –i mira que no sóc precisament una defensora de lo políticament correcte...-.

d'un a l'altre. L'he trobat molt bo, aquesta contraposició de pensaments. Cada un dels dos amb la seva pel·lícula, i tot en el context d'una incipient... anava a dir "relació". Bé, relació per a ell, flirteig per a ella, és clar.

Molt ben redactat i amb un to d'ironia d'allò més afilada!

Enhorabona de nou, company!!

V.

Molt bo el relat pel que fa a les diferents visions del mon de l'home i la dona, l'ús de el meu o la meva en el mon masculí i el seu rebuig en el femení. El tema es mereixia un relat i l'has desenvolupat amb estil. Gràcies per la lectura.

em va agradar, quan el vaig llegir per votar el repte, per la frescor del relat, l'espontanietat del pensament, de com mostres que llegim el món des d'òptiques oposades la mateixa realitat. Per l'hiperrealisme que desprenen els personatges, per l'actualitat de la parella. Per l'embarrabassament que ens generen els mots, les denominacions. De la catàstrofe de posar nom a les coses, per destruïr-les de manera fulminant i accelerada.
Cuida't aquest costipat que ronda el fòrum i que us aneu encomanant via xat.
Desitjo que els reis t'hagin dut força mots i serenor per transcriure'ls.
una abraçada
atram