uns grams de plom

Un relat de: sol de mitja nit

Feia fred, encara es podia veure el rastre de l'ultima nevada. El terra era moll, hi havia fang i bassals per tot arreu. Mirava fixament aquella dona que tenia davant seu. Una terrible inexpressió destacava en la cara del jove militar. es deia Frank, encara no tenia els vint anys, i ja havia estat en camp de batalla més d'un cop. Aquella maleïda guerra el va atrapar com a molts altres joves, als qui havien robat el que se suposava havia de ser la millor època de la seva vida. En Frank podia recordar amb claredat a tots aquells que havia conegut durant la guerra. L'espantava reconèixer que n'hi havia més de morts que no pas de vius. Aquella guerra l'havia canviat.

Abans, en Frank era un jove com qualsevol altre, inquiet, vivaç,... potser per genètica, potser per simple casualitat, era un noi molt llest. Cada cop que els hi donaven els exàmens tornava a casa amb un somriure d'orella a orella, impacient per ensenyar-li a tothom les magnífiques notes que havia tret. Tot i això no era gens orgullós, només volia fer callar als que deien que no treballava prou. Dos mesos abans de que el vinguessin a reclutar, havia trobat treball en un bar proper al institut. Es passava tot el dissabte servint copes a desconeguts i als seus amics.

El dia que van venir a casa a per en Frank plovia. Ell havia tornat del institut feia poc, i encara estava tot xop, i llavors van aparèixer, dos homes vestits de militars, amb una enorme col·lecció insígnies i medalles penjades al pit. Se'l van endur. Dos dies després ja tenia el cap rapat i feia practiques de tir. Quan només portaven tres mesos d'entrenament els van destinar al front. Va veure morir als seus amics a mans d'aquella gent sense pietat. En aquell moment volia venjança. Ara ja no. Ara ho entenia tot, ara entenia que la culpa no era seva.

Durant setmanes va aconseguir sobreviure a les ràfegues enemigues, als bombardejos dels avions, i al mal temps. Encara recordava la gent a qui havia disparat. Eren potser tan joves com ell, i els havia matat. En realitat no volia fer-ho, però un cop allà enmig les coses es veuen d'un altre manera. No havia pogut suportar veure als seus companys morint mentre ell es quedava quiet. Se'n penedia moltíssim.

Encara no entenia que dimonis hi feien allí. Se suposa que lluitaven per el seu país, però aquella carnisseria difícilment podia beneficiar ningú. Cada dia que passava era pitjor que l'anterior, i tots sabien que l'endemà seria pitjor. En Frank havia vist a alguns sortir de la trinxera esperant que algú el beneís amb una mort ràpida.

La dona que tenia davant no ho havia passat mol millor que ell. No sabia ben bé on era, només sabia que allò era un camp de concentració. Encara buscava el seu fill. Un soldat se l'havia emportat, i des de llavors que no l'ha vist. en Frank Recordava les paraules del capità.
-" no li sembla increïble que uns grams de plom, que semblen tan inofensius, puguin convertir-se en el millor amic d'un soldat?"-
A en Frank, ni de lluny li semblaven inofensives, i encara menys un amic. Potser no contrariar-lo hagués estat la millor opció. En tot cas, no era el que havia passat. En Frank li va negar, però el capità només es va limitar a mirar-lo malament. Va donar la ordre de disparar. En Frank no va poder. Aquella dona no mereixia morir més que ell. No podia permetre que morís. S'hi va negar. Mai s'hagués perdonat si hagués disparat. Però si ho hagués fet, potser, no tindria uns grams de plom al cap.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

sol de mitja nit

4 Relats

7 Comentaris

4400 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67