Cercador
Únic
Un relat de: sini- Compartir:
ÚNIC
Els dissabtes són, per molta gent, el dia oficial per anar de compres. A mi, particularment, no és pas que m’entusiasmi gaire, això del “shoping” que es diu avui en dia. Però si a part de la visita tradicional al “Super” et permets un regal com ara, en el cas que t’agradi llegir, un llibre, aleshores paga la pena. Així que quan vaig poder aparcar el cotxe a un escàs Km. de la LLibreria i em dirigia cap allí, anava rumiant per quin gènere em decantaria: policíaca, misteri, algun llibre tècnic... ; Sí, ho reconec, entro sempre a les llibreries sabent que em vull comprar un llibre, ara, quin?, això ja és una altra cosa.
Un cop a dins em dirigeixo cap a la secció de novel•la policíaca. (Tan sentir parlar de l’Stig Larsson)... .el cas és que fa gràcia fullejar llibres, recórrer les diverses prestatgeries curulles de centenars, milers d’històries (reals o fictícies), ciència,... . Finalment em vaig decantar per una història d’aquestes que jo en dic de”gimcana”, ja sabeu, el/la protagonista de torn, accidentalment es troba immers en un seguit de probes no excentes de mil perills i amb els dolents trepitjant-li els talons, el seu millor amic / amiga acaba sempre a l’hotel xiprers dins un pijama de fusta... Així que passo per caixa, pago els 15€ amb un bitllet de 50 (els més petits feia hores que havien volat), i surto.
Mentrestant, a dins, la dependenta que acaba de vendre el llibre, fa una trucada:
- Truco des de la LLibreria de Vic. L’acabo de vendre fa dos minuts.
De l’auricular se sent una veu que diu:
- Així que a Vic. Bé, cap problema. El lloc és el menys important. Moltes gràcies.
- De res. És el mínim a canvi del que em va ajudar.
Arribo content a casa. Ja tinc ganes que arribi el vespre; llegir abans d’anar a dormir és un dels meus hobbies preferits. A més, fa temps que no llegeixo un bon llibre d’acció, i aquest prometia. “Únic”. Com a títol no és gran cosa, però algú va dir una vegada que els llibres no es trien per la coberta o el títol, sinó pel contingut. També val a dir que l’autor no em sonava de res, però és que només en conec quatre de contats.
Mentrestant, en un altre lloc, dues persones parlen sobre el propietari del llibre i el llibre en qüestió:
- Finalment a aparegut a Vic?
- Sí. Reconec que al principi també m’ha sobtat una mica. Estem molt acostumats a llocs molt més poblats, però després de tot, si ho rumies, tampoc és tan estrany. Pensa que aquesta ciutat té un casc antic amb molta història, condició indispensable.
- Com tantes d’altres.
- L’any 120 aC ja es té constància de la primitiva ciutat, i estava ben comunicada gràcies a una via romana, anys suficients per tornar a reiniciar-la.
- No és més segur una ciutat més gran, on passar més desapercebuts?
- No posis més pals a les rodes, es tornarà a repetir el cicle i ja està. Si ha aparegut aquí ha de ser per alguna cosa.
- Alguna vegada s’ha d’equivocar, no?
- No, mai. És impossible, ja ho saps. Ocupem-se només de que el portador executi amb èxit la seva tasca i ja està. A veure si aquest cop tenim més sort.
Arriba el vespre després d’un dia molt tranquil i relaxat, com la majoria de dissabtes i, després d’una pizza amb sessió de pèl.li inclosa, arriba l’hora d’encetar el llibre.
Si el llibre val la pena, no durarà gaire, ja que té una lletra bastant grandeta i sembla de bon passar. I tant que valia la pena, portava dues hores fins que vaig decidir que era el moment de parar i dormir. Dormir, impossible: quatre de la matinada i no hi havia manera. El millor és aixecar-se i fer una mica de zàping; no hi ha somnífer més potent que empasar-te un teletienda o coses per l’estil. De totes maneres hi havia un motiu potser per no poder dormir, i és que estava agafant un mal de cap que al principi em semblava que era motivat pel fet de no dormir, però cada vegada anava a més. A més, tenia ganes de sortir al carrer, a fer què, no ho sé, però tenia de sortir. I així ho vaig fer. No vaig tenir temps d’obrir la porta del carrer quan s’aturà davant meu un cotxe model Audi que no coneixia, i el conductor, després de baixar el vidre em digué:
- Puja i no pateixis per res.
Em vaig mirar aquell paio amb ulls d’un color tan negre com els seus cabells i amb una mirada que tenia un no sé què que feia que confiés amb ell.
- A veure el punt de llibre?
- El punt de llibre? Quin punt... .
Efectivament, no sé com però el punt del llibre que m’havia comprat aquella tarda i que m’havien donat de regal, el tenia a la butxaca del pantaló. Però com... ?
- Però com sap que...
- És part de la meva feina, per dir-ho d’alguna manera. Però referent al punt...
- Sí, miri, és aquest.
Quan l’hi vaig donar, va obrir una tapeta del que semblava una mena de mini escàner o algu per l’estil i que es trobava just darrera el canvi de marxes, hi introduí el punt i, immediatament sortiren per la pantalleta que es trobava al centre del cotxe uns numerets i lletres en un idioma que semblava una mena de refregit entre llatí, germànic i runes celtes o... o això em semblava.
En tot cas, tot seguit me’l tornà i digué:
- Coneixes la muralla de Pere III de Vic?
- Sí, però de què va tot això? He pujat encara no sé per què al cotxe d’un paio que no havia vista mai i que porta un escàner incorporat... És que estem en una barreja de Càmera Oculta i pel•li de James Bond?
- La veritat és que no sé com explicar-ho. De fet, tampoc tu podràs explicar-ho per més que ho intentis.
Finalment arribàrem a la muralla de St. Pere, situada a la rambla dels Montcada i construïda durant el S.XIV per Pere III i que envoltava la ciutat medieval. Al arribar ens esperava un individu que anava vestit exactament igual que el que m’havia portat fins allí ( samarreta ampla i llarga de color cru, pantalons de fil del mateix color i mocassins marrons), i només veurem em digué:
- És aquest? Vols dir que se’n sortirà?
Què feia? L’engegava ara o esperava cinc minuts? No va caldre. Els seu amic ho va fer per mi:
- Prou!!! No tornem a començar. Ell ha trobat el llibre, no? Doncs ja està!
- Un moment – vaig dir jo – Quin llibre he trobat? De què m’haig de sortir?
- Mira, Gilbert. En pots dir destí, però el cas és que ens has d’ajudar. Has de recuperar una cosa que ens pertany i que és vital per a nosaltres.
- Però a veure – vaig dir. – si tan important és, per què no ho recupereu vosaltres mateixos? Uns paios que sabeu el meu nom sense que us l’hagi dit, que disposeu de tecnologia com ha quedat demostrat al cotxe i trieu a les persones pel sol fet de trobar no sé quin llibre, no són capaços d’espavilar-se per si sols?
- Bé. Primer de tot, perdona’ns el fet de no haver-nos presentat. Sóc Ovidi, i el meu company es diu Màrius. Que qui som? Deixem-ho en que la nostra feina correspon al gremi de, diguem-ne, l’arqueologia. Però anem al grà. El cas és que, com et deia, has de recuperar una cosa que ens pertany i que no podem aconseguir pels nostres propis medis.
- D’acord, us ajudaré. No sé per què, però fas que confiï en tu. Què he de fer?
- Mira, veus les argolles ferrades a la paret? - va dir el meu “amic” Màrius. Estira les argolles tercera, cinquena i quarta per aquest ordre.
Així vaig fer-ho. Instantàniament es va sentir un soroll i al cap d’uns segons una petita porció del mur que tenia al davant es va obrir. De dins sorgia una claror tènue i càlida que convidava a entrar. Al mateix temps, des de darrera, també el personatge que s’havia presentat com Ovidi em convidava a entrar.
Sense saber com, em trobava ja a dintre en una sala petita plena de mobles que semblaven antiquíssims, plens de llibres i papirs. Però si això ja era al•lucinant, més ho era el personatge que hi havia. Vestit d’una manera atemporal (molt atemporal), baixet, amb un cap poblat per uns pocs cabells negres i que quan em va veure, em digué:
- Bon dia, Gilbert. T’estava esperant. Té, això és el que has de donar als meus companys de fora. – I em donà un tros de metall. Al donar-me’l, vaig notar una sensació estranyíssima: de sobte, davant meu, passaren milers de cares, figures humanes amb diverses vestimentes, tant modernes com d’èpoques que tan podien anar cent com mil anys enrere.
- Ho has notat, veritat? – Ja estàs en sintonia amb aquest lloc.
- En sintonia?
- Sí. Per dir-ho d’una manera mig entenedora, tu, jo, els meus companys de fora, aquest moble, les pedres de la paret, tot, estem formats per matèria, i aquesta matèria, vibra a una determinada freqüència; bé, dins d’una escala. Dons bé, a vegades, en punts determinats, aquesta freqüència s’escapa de l’escala, produint anomalies en tot el que es troba a dins.
- Vaja, i jo que he dit al teu company a veure si això era James Bond... m’he quedat curt!
- Bé, és igual. Resumim que s’acaba el temps. Has de portar aquest metall als meus companys de fora per tal de poder “sincronitzar-nos”. Jo no he sortit d’aquí per no perdre “el punt”, diguem-ne, i els meus companys no poden entrar directament perquè podríem “col•lapsar”. No et preocupis, jo tampoc ho acabo d’entendre. I ara afanyat, o quedaràs atrapat tu també.
- Que què?!!!
- No pateixis. Et guiarem.
Abans de marxar, però, encara l’hi vagi fer una última pregunta:
- En tot això, el punt de llibre, quina relació hi té? Perquè que escullin a algú per un llibre no...
- De la mateixa manera que el metall que t’he donat és el nexe d’unió entre jo i els meus companys, el punt de llibre és el pont entre tu i nosaltres. Està fet amb un pedaç de la roba d’en Màrius i, per tant, està en sintonia en aquest lloc. Quan es torna a repetir el cicle, aquest punt de llibre reapareix juntament amb el llibre que el porta en un dels molts possibles llocs que pot aparèixer. Per assegurar-nos retrobar-lo, en tots els llocs susceptibles de que pugui aparèixer hi ha una llibreria, ja sigui nostre o d’alguna persona a la que hem ajudat d’alguna manera o altra. Però ara afanyat! Has de marxar JA!
I mentre sortia, digué per si mateix: - Espero que te’n surtis més bé que els teus antecessors.
No m’havia acabat de recolzar-me en un sortint del passadís, que just tocar-lo em tornaren a passar pel davant personatges diversos, però amb una sensació molt més forta. De cop, em trobava al bell mig d’una filera de persones amb la roba esquinçada i bruta, fuetejada per un paio amb un vestit de pell sense esquinçar però igual de brut. Al veurem, em donar una fuetada que em va fer caure a terra perden per unes dècimes el sentit. Al obrir els ulls, vaig tenir el temps just de veure com Ovidi m’agafava i m’arrossegava, notant al mateix temps una sacsejada i acte seguit, un nou paisatge s’obria davant: ara plovia intensament, un seguit de persones arrossegaven a una dona que gemegava i, pel que em va seguir entendre, l’acusaven de bruixa, però que quan em van veure aparèixer de cop allí, primer s’apartaren, però després m’agafaren creient-se que jo algú més perillós. Em donaren cops i em lligaren. En aquesta ocasió, Màrius acudí al meu auxili, espasa en mà!, i foragità als meus atacants.
- No m’havíeu avisat de tot això! – l’hi vaig etzibar.
- Estàs passant a través de situacions convulses entre el nostre present i el teu. Serien com les sacsejades d’un avió en mig de turbulències. Però ja arribem; veus aquell cercle borrós al mig del no res? Dons passa-hi ràpid, que ja s’acaba el temps!
Després tot succeí molt ràpid. Just passar pel cercle, vaig donar el metall a l’Ovidi que, al veurem, digué: - Finalment ho em aconseguit. Tants anys... .Per fi podem tornar!
- Tornar a on?! – els hi vaig preguntar, mentre un fort vent començava a bufar al seu voltant.
- A Iulia Lybica, però tu la coneixes com a Llívia, i continuarem el camí que fèiem per veure coronar Octavi August, successor de Juli Cèsar.
Joan Ramon Bartés Subirats
Els dissabtes són, per molta gent, el dia oficial per anar de compres. A mi, particularment, no és pas que m’entusiasmi gaire, això del “shoping” que es diu avui en dia. Però si a part de la visita tradicional al “Super” et permets un regal com ara, en el cas que t’agradi llegir, un llibre, aleshores paga la pena. Així que quan vaig poder aparcar el cotxe a un escàs Km. de la LLibreria i em dirigia cap allí, anava rumiant per quin gènere em decantaria: policíaca, misteri, algun llibre tècnic... ; Sí, ho reconec, entro sempre a les llibreries sabent que em vull comprar un llibre, ara, quin?, això ja és una altra cosa.
Un cop a dins em dirigeixo cap a la secció de novel•la policíaca. (Tan sentir parlar de l’Stig Larsson)... .el cas és que fa gràcia fullejar llibres, recórrer les diverses prestatgeries curulles de centenars, milers d’històries (reals o fictícies), ciència,... . Finalment em vaig decantar per una història d’aquestes que jo en dic de”gimcana”, ja sabeu, el/la protagonista de torn, accidentalment es troba immers en un seguit de probes no excentes de mil perills i amb els dolents trepitjant-li els talons, el seu millor amic / amiga acaba sempre a l’hotel xiprers dins un pijama de fusta... Així que passo per caixa, pago els 15€ amb un bitllet de 50 (els més petits feia hores que havien volat), i surto.
Mentrestant, a dins, la dependenta que acaba de vendre el llibre, fa una trucada:
- Truco des de la LLibreria de Vic. L’acabo de vendre fa dos minuts.
De l’auricular se sent una veu que diu:
- Així que a Vic. Bé, cap problema. El lloc és el menys important. Moltes gràcies.
- De res. És el mínim a canvi del que em va ajudar.
Arribo content a casa. Ja tinc ganes que arribi el vespre; llegir abans d’anar a dormir és un dels meus hobbies preferits. A més, fa temps que no llegeixo un bon llibre d’acció, i aquest prometia. “Únic”. Com a títol no és gran cosa, però algú va dir una vegada que els llibres no es trien per la coberta o el títol, sinó pel contingut. També val a dir que l’autor no em sonava de res, però és que només en conec quatre de contats.
Mentrestant, en un altre lloc, dues persones parlen sobre el propietari del llibre i el llibre en qüestió:
- Finalment a aparegut a Vic?
- Sí. Reconec que al principi també m’ha sobtat una mica. Estem molt acostumats a llocs molt més poblats, però després de tot, si ho rumies, tampoc és tan estrany. Pensa que aquesta ciutat té un casc antic amb molta història, condició indispensable.
- Com tantes d’altres.
- L’any 120 aC ja es té constància de la primitiva ciutat, i estava ben comunicada gràcies a una via romana, anys suficients per tornar a reiniciar-la.
- No és més segur una ciutat més gran, on passar més desapercebuts?
- No posis més pals a les rodes, es tornarà a repetir el cicle i ja està. Si ha aparegut aquí ha de ser per alguna cosa.
- Alguna vegada s’ha d’equivocar, no?
- No, mai. És impossible, ja ho saps. Ocupem-se només de que el portador executi amb èxit la seva tasca i ja està. A veure si aquest cop tenim més sort.
Arriba el vespre després d’un dia molt tranquil i relaxat, com la majoria de dissabtes i, després d’una pizza amb sessió de pèl.li inclosa, arriba l’hora d’encetar el llibre.
Si el llibre val la pena, no durarà gaire, ja que té una lletra bastant grandeta i sembla de bon passar. I tant que valia la pena, portava dues hores fins que vaig decidir que era el moment de parar i dormir. Dormir, impossible: quatre de la matinada i no hi havia manera. El millor és aixecar-se i fer una mica de zàping; no hi ha somnífer més potent que empasar-te un teletienda o coses per l’estil. De totes maneres hi havia un motiu potser per no poder dormir, i és que estava agafant un mal de cap que al principi em semblava que era motivat pel fet de no dormir, però cada vegada anava a més. A més, tenia ganes de sortir al carrer, a fer què, no ho sé, però tenia de sortir. I així ho vaig fer. No vaig tenir temps d’obrir la porta del carrer quan s’aturà davant meu un cotxe model Audi que no coneixia, i el conductor, després de baixar el vidre em digué:
- Puja i no pateixis per res.
Em vaig mirar aquell paio amb ulls d’un color tan negre com els seus cabells i amb una mirada que tenia un no sé què que feia que confiés amb ell.
- A veure el punt de llibre?
- El punt de llibre? Quin punt... .
Efectivament, no sé com però el punt del llibre que m’havia comprat aquella tarda i que m’havien donat de regal, el tenia a la butxaca del pantaló. Però com... ?
- Però com sap que...
- És part de la meva feina, per dir-ho d’alguna manera. Però referent al punt...
- Sí, miri, és aquest.
Quan l’hi vaig donar, va obrir una tapeta del que semblava una mena de mini escàner o algu per l’estil i que es trobava just darrera el canvi de marxes, hi introduí el punt i, immediatament sortiren per la pantalleta que es trobava al centre del cotxe uns numerets i lletres en un idioma que semblava una mena de refregit entre llatí, germànic i runes celtes o... o això em semblava.
En tot cas, tot seguit me’l tornà i digué:
- Coneixes la muralla de Pere III de Vic?
- Sí, però de què va tot això? He pujat encara no sé per què al cotxe d’un paio que no havia vista mai i que porta un escàner incorporat... És que estem en una barreja de Càmera Oculta i pel•li de James Bond?
- La veritat és que no sé com explicar-ho. De fet, tampoc tu podràs explicar-ho per més que ho intentis.
Finalment arribàrem a la muralla de St. Pere, situada a la rambla dels Montcada i construïda durant el S.XIV per Pere III i que envoltava la ciutat medieval. Al arribar ens esperava un individu que anava vestit exactament igual que el que m’havia portat fins allí ( samarreta ampla i llarga de color cru, pantalons de fil del mateix color i mocassins marrons), i només veurem em digué:
- És aquest? Vols dir que se’n sortirà?
Què feia? L’engegava ara o esperava cinc minuts? No va caldre. Els seu amic ho va fer per mi:
- Prou!!! No tornem a començar. Ell ha trobat el llibre, no? Doncs ja està!
- Un moment – vaig dir jo – Quin llibre he trobat? De què m’haig de sortir?
- Mira, Gilbert. En pots dir destí, però el cas és que ens has d’ajudar. Has de recuperar una cosa que ens pertany i que és vital per a nosaltres.
- Però a veure – vaig dir. – si tan important és, per què no ho recupereu vosaltres mateixos? Uns paios que sabeu el meu nom sense que us l’hagi dit, que disposeu de tecnologia com ha quedat demostrat al cotxe i trieu a les persones pel sol fet de trobar no sé quin llibre, no són capaços d’espavilar-se per si sols?
- Bé. Primer de tot, perdona’ns el fet de no haver-nos presentat. Sóc Ovidi, i el meu company es diu Màrius. Que qui som? Deixem-ho en que la nostra feina correspon al gremi de, diguem-ne, l’arqueologia. Però anem al grà. El cas és que, com et deia, has de recuperar una cosa que ens pertany i que no podem aconseguir pels nostres propis medis.
- D’acord, us ajudaré. No sé per què, però fas que confiï en tu. Què he de fer?
- Mira, veus les argolles ferrades a la paret? - va dir el meu “amic” Màrius. Estira les argolles tercera, cinquena i quarta per aquest ordre.
Així vaig fer-ho. Instantàniament es va sentir un soroll i al cap d’uns segons una petita porció del mur que tenia al davant es va obrir. De dins sorgia una claror tènue i càlida que convidava a entrar. Al mateix temps, des de darrera, també el personatge que s’havia presentat com Ovidi em convidava a entrar.
Sense saber com, em trobava ja a dintre en una sala petita plena de mobles que semblaven antiquíssims, plens de llibres i papirs. Però si això ja era al•lucinant, més ho era el personatge que hi havia. Vestit d’una manera atemporal (molt atemporal), baixet, amb un cap poblat per uns pocs cabells negres i que quan em va veure, em digué:
- Bon dia, Gilbert. T’estava esperant. Té, això és el que has de donar als meus companys de fora. – I em donà un tros de metall. Al donar-me’l, vaig notar una sensació estranyíssima: de sobte, davant meu, passaren milers de cares, figures humanes amb diverses vestimentes, tant modernes com d’èpoques que tan podien anar cent com mil anys enrere.
- Ho has notat, veritat? – Ja estàs en sintonia amb aquest lloc.
- En sintonia?
- Sí. Per dir-ho d’una manera mig entenedora, tu, jo, els meus companys de fora, aquest moble, les pedres de la paret, tot, estem formats per matèria, i aquesta matèria, vibra a una determinada freqüència; bé, dins d’una escala. Dons bé, a vegades, en punts determinats, aquesta freqüència s’escapa de l’escala, produint anomalies en tot el que es troba a dins.
- Vaja, i jo que he dit al teu company a veure si això era James Bond... m’he quedat curt!
- Bé, és igual. Resumim que s’acaba el temps. Has de portar aquest metall als meus companys de fora per tal de poder “sincronitzar-nos”. Jo no he sortit d’aquí per no perdre “el punt”, diguem-ne, i els meus companys no poden entrar directament perquè podríem “col•lapsar”. No et preocupis, jo tampoc ho acabo d’entendre. I ara afanyat, o quedaràs atrapat tu també.
- Que què?!!!
- No pateixis. Et guiarem.
Abans de marxar, però, encara l’hi vagi fer una última pregunta:
- En tot això, el punt de llibre, quina relació hi té? Perquè que escullin a algú per un llibre no...
- De la mateixa manera que el metall que t’he donat és el nexe d’unió entre jo i els meus companys, el punt de llibre és el pont entre tu i nosaltres. Està fet amb un pedaç de la roba d’en Màrius i, per tant, està en sintonia en aquest lloc. Quan es torna a repetir el cicle, aquest punt de llibre reapareix juntament amb el llibre que el porta en un dels molts possibles llocs que pot aparèixer. Per assegurar-nos retrobar-lo, en tots els llocs susceptibles de que pugui aparèixer hi ha una llibreria, ja sigui nostre o d’alguna persona a la que hem ajudat d’alguna manera o altra. Però ara afanyat! Has de marxar JA!
I mentre sortia, digué per si mateix: - Espero que te’n surtis més bé que els teus antecessors.
No m’havia acabat de recolzar-me en un sortint del passadís, que just tocar-lo em tornaren a passar pel davant personatges diversos, però amb una sensació molt més forta. De cop, em trobava al bell mig d’una filera de persones amb la roba esquinçada i bruta, fuetejada per un paio amb un vestit de pell sense esquinçar però igual de brut. Al veurem, em donar una fuetada que em va fer caure a terra perden per unes dècimes el sentit. Al obrir els ulls, vaig tenir el temps just de veure com Ovidi m’agafava i m’arrossegava, notant al mateix temps una sacsejada i acte seguit, un nou paisatge s’obria davant: ara plovia intensament, un seguit de persones arrossegaven a una dona que gemegava i, pel que em va seguir entendre, l’acusaven de bruixa, però que quan em van veure aparèixer de cop allí, primer s’apartaren, però després m’agafaren creient-se que jo algú més perillós. Em donaren cops i em lligaren. En aquesta ocasió, Màrius acudí al meu auxili, espasa en mà!, i foragità als meus atacants.
- No m’havíeu avisat de tot això! – l’hi vaig etzibar.
- Estàs passant a través de situacions convulses entre el nostre present i el teu. Serien com les sacsejades d’un avió en mig de turbulències. Però ja arribem; veus aquell cercle borrós al mig del no res? Dons passa-hi ràpid, que ja s’acaba el temps!
Després tot succeí molt ràpid. Just passar pel cercle, vaig donar el metall a l’Ovidi que, al veurem, digué: - Finalment ho em aconseguit. Tants anys... .Per fi podem tornar!
- Tornar a on?! – els hi vaig preguntar, mentre un fort vent començava a bufar al seu voltant.
- A Iulia Lybica, però tu la coneixes com a Llívia, i continuarem el camí que fèiem per veure coronar Octavi August, successor de Juli Cèsar.
Joan Ramon Bartés Subirats