Unes vacances mogudetes

La Laura, l'Esther i l'Adriana eren tres amigues d'uns 11 o 12 anys que es van conèixer quan eren molt petites. La Laura era molt baixeta i prima, tenia 11 anys, el cabell fosc i llis, duia ulleres. Tenia un caràcter afable i era molt graciosa, sempre estava rient. L'Adriana tenia 12 anys, era força alta, ni prima ni grassa, tenia el cabell molt negre i li agradava fer excursions. Era amistosa i sincera, sobretot molt esportista. L'Esther també tenia 12 anys, era d'estatura mitjana amb el cabell arrissat i marró fort. Li agradava escriure i tenia moltíssima imaginació, també era sincera.

Un dia van quedar per anar totes juntes amb els seus pares a una platja de la Costa Brava, a l'est de Catalunya.
Un cop van ser allà, els seus pares van deixar que anessin a llogar una barca per tots, havia d'ésser enorme! Per a nou persones! Així que quan la tenien, van engegar el motoret i van anar-se'n mar endins, un quilòmetre.

El paisatge era preciós; l'aigua era clara, molt transparent, es veien els peixos de colors petits i tot era ple de roques grans que es veien a quilòmetres de distància. El sol brillava molt, i s'ho passaven molt bé.

Se sentien els sorolls d'algunes gavines que cridaven, i el soroll de les onades que els balancejaven. Tot era perfecte, i com que començava a fer molta calor, van decidir banyar-se a la vora de la barca. Al cap d'una estona el cel es va començar a tapar molt lentament, i ja no feia tanta calor com uns instants enrera, més aviat feia fresca. Van tornar a pujar a la barca perquè volien tornar a la platja. Es van asseure una mica tristos perquè no volien marxar.

Quan el pare de l'Esther anava a engegar el motor va veure de seguida que no funcionava, estava espatllat. Van tractar de no perdre la calma i van començar a cridar a la gent que hi havia a la costa, però la poca gent que quedava no els sentia, no hi havia manera.
Començava a fer vent i les onades que abans havien estat suaus, ara els duien mar endins a causa dels corrents marins. Les onades cada vegada eren més altes i més fortes. La Laura va arribar a marejar-se, i tots els altres, especialment l'Esther i l'Adriana, estaven més desesperats que mai.

Van començar a caure quatre gotes, plovia poc.

Al cap d'uns minuts van veure un illot, i hi van pujar, van lligar la corda de la barca a una punxa que sobresortia de la gran roca, i van entrar en un forat que s'havia fet per les onades, a refugiar-se de la pluja.

Van passar ben bé una o dues hores, però per fi va parar de ploure i va tornar a sortir el sol brillant, aquell sol que unes hores abans els enlluernava.

L'únic problema era: com tornarien a la costa?. La mare de la Laura va proposar :
- I si hi anem nedant?
- Ens cansarem massa i ens ofegarem!- Va exclamar el pare de l'Adriana.
- -I si fem senyals de fum - va proposar el pare de la Laura.
- D'on trauríem el foc, si es pot saber...- va contestar-li la mare de l'Esther.

Mentre els grans discutien les tres nenes deien entre elles:
- Mai podrem sortir d'aquí!- deia la Laura.
- No ens hem de desesperar, segur que ben aviat trobarem una solució, oi que sí? - deia l'Adriana, intentant calmar-la.
- Doncs la veritat és que jo això no ho tinc tan clar.

Així es van passar una bona estona.
- Ja ho sé! - va exclamar la mare de l'Adriana - només hem de fer una trucada a algú i que ens vingui a ajudar. Qui porta un mòbil?.
- Jo en porto un. - va dir el pare de l'Esther - Truco. Però...és que...mmmm...penso... penso que no té bateria! I si en tingués tampoc hi hauria cobertura...

Va ser quan va acabar de dir això que es va sentir el soroll d'un vaixell que s'apropava.
Eren una gent estranya però estaven tan desesperats que de seguida van veure-hi la possibilitat de tornar a la costa.
El vaixell els va recollir. Quan tots eren dins, van poder observar que el vaixell encara s'endinsava més, enlloc de portar-los a la costa. Van veure que era un vaixell força vell i deixat, era brut, ple de pols, molt misteriós. Feia olor d'humitat...i hi havia trossos on el metall estava rovellat.
Sospitaven que fossin uns pirates, perquè resulta que la nit anterior per la ràdio havien dit que per la zona on ells estaven no era recomanat anar-hi ja que hi havia uns atracadors, que un cop et robaven et tiraven a l'aigua.

Era cert. No sabien què fer, i quan s´ho estaven pensant un pirata els va agafar pel darrere, bé , potser eren deu pirates. Els ho van robar tot: collars, anells, rellotges, carteres, càmeres... tot, menys la roba. Els van lligar amb una corda a un màstil. Estaven perduts! Va arribar la nit, van fer veure que dormien i van sentir la conversa dels pirates:
- Proposo que demà a la matinada els tirem al mar - va dir un.
- Estic d'acord amb tu- va dir un altre -Així segur que moriran i no hi haurà testimonis.
- Ni parlar-ne!- prefereixo tirar-los ara, així, com que tot serà fosc no s'hi veuran, i encara tindran menys possibilitats de sortir-se'n- va exclamar un pirata impacient.
- Prou! - va cridar el capità- els llençarem demà al migdia a l'aigua, ja està tot decidit.

A l'Esther, de poc no se li escapa un crit, però es va contenir. Els pirates van anar a dormir.

El pare de la Laura va recordar que duia una navalla a la butxaca, quina sort!. La va treure com va poder i va tallar la corda. Van aconseguir alliberar-se del màstil.

Van anar molt silenciosament cap a la sala de comandaments, per girar l'embarcació cap al port, amb un mapa que els pirates havien deixat sobre una petita taula.

Les nenes van trucar a la policia.

Van tenir algunes dificultats per girar el vaixell, ja que mai ho havien fet. Al final van aconseguir-ho i ben aviat van ser al port, els pirates encara dormien!

Allà els esperava la policia que va detenir els delinqüents de seguida. Amb un tres i no res van aparèixer tots els periodistes per fer-los fotos i entrevistes.

Quan van tornar a l'escola eren el centre d'atenció, tot eren preguntes sobre l'aventura. Aquell estiu s'havien fet famoses.

Això va passar fa un parell d'anys i us puc assegurar que aquella va ser una aventura inoblidable.