Unes calces vermelles de regal a la rentadora.

Guarda-les potser algun dia les podràs tornar a la seva propietària i t'ho agraïrà.

Quines fantasies... Ja tots ho tenim, això, oi? Les fantasies eròtiques amb la llenceria...

Em recorda una mica cert personatge espanyol que també tenia aquestes imaginacions...

Felicitats.

Hola,
M'agrada això de dir i no dir, de fet és el que tots voldriem fer SEMPRE, oi ?. I mira, surt quan surt.
Cargol, espero un relat teu a www.guimera.info/avui/tribuna nosaltres som la pàgina del "forat negre" de la Catakunya interior; però una mica de color sempre dona vida, oi ?

Gràcies.

mora.a@guimera.info

Hola, T. Cargol, gràcies altra vegada pel teu comentari a “la dona sense obra”. Ah, de cap manera et considero pedant, sinó una persona que simplement opina, o que té un criteri propi de les coses. En quan a l'atzar, el món determinista o probabilístic, en podem parlar quan vulguis. Et passo un “resum” del meu discurs.

Sovint penso que les interaccions són com una espècie de bombardeig mutu. Nietzsche deia que cada minut que passa s'empassa o devora l'anterior. Podria ser cert (o no); jo crec que l'aprehensió de les coses queda fixada en el nostre intel·lecte, encara que moltes vegades no ens adonem i aquesta “informació”, que anomeno “entropia negativa” és semblant a una secreta remor que surt a fora o a l'exterior amb les nostres obres. Les secretes remors, però, deixen de ser-ho quan formalitzen el nostre pensament amb els nostres actes i creacions. Això ens permet entendre la nostra manera de ser i de pensar. I sobretot de ser persones lliures.

No es tracta d'explicar les nostres coneixences, però sí de donar a conèixer el nostre esguard o mirada que tenim sobre les coses. És difícil, gairebé impossible, de pintar el vent i el silenci, com deia Leonardo da Vinci; però podem pintar el brunzir del nostre sentiment. Podem sentir com brolla l'art del nostre interior més profund... i amb això, no calen pas misteris ni justificacions de cap mena. Només caldrà entendre, amb humilitat, la nostre existència.

Per experiència sabem que la vida ens delimita amb influències constants (o interaccions), només pel sol fet d'existir. La comprensió de les coses s'hi pot arribar a través d'una percepció i punt de vista molt limitats. I jo, en aquest sentit, no hi veig grans distàncies entre disciplines naturals i ciències humanes: és un tot unitari. La distinció que fan algunes persones, segons Noam Chosky, pot ser enganyosa, el que es distingeix és, segons ell, amb els conceptes de matèria i ment. La matèria és susceptible d'estudi per la ment i, aquesta, té la capacitat de comprendre, de discernir i de percebre “parcialment” les coses.

L'Univers en el que tots hi estem submergits el podem dividir, doncs, en dues parts: una part minúscula, que és la ment, i un altra que és tot el que resta. És cert que aquesta última part és la que interacciona amb la primera i, aquí, ja podem introduir el concepte del coneixement.

El coneixement, no obstant, de vegades és confús, doncs la realitat se'ns pot presentar tèrbola i obscura... Per altra banda, la recerca del coneixement de “la realitat” està en la inquietud que produeix el desconeixement de la pròpia realitat. Això ens pot fer considerar que totes les coses i totes les informacions que rebem del nostre entorn s'han de observar a nivell de “probabilitat d'ordre” i no com a realitats de coneixement absolutes.

Sabem que existeixen percepcions que falsegen els fets. Per això mateix, penso que no podem triar mai lliurament. Potser que només tinguem la il·lusió d'entendre les coses, a les persones i a nosaltres mateixos.

Tant la ciència com la filosofia són disciplines que investiguen. Per a mi, l'Art, és també investigació, un esbrinament i una recerca en majúscules. Sabem que la ciència intenta desembrollar els misteris del món elaborant projectes d'investigació i d'estudi, aportant fórmules i teories i que la filosofia reflexiona sobre l'home partint d'un coneixement empíric. No és l'Art una barreja de tot això? No és l'Art una recerca infinita?

Entenc la vida immersa en un infinit sistema obert. Les interaccions mútues o recíproques entre les persones (i entre totes les coses) són permanents. Això implica el moviment, el canvi, el temps... i el procés irreversible de la mateixa vida. En conseqüència: hi ha una dinàmica (i una termodinàmica) perseverant, assídua, fidel i tenaç que ens acotxa, que ens crea i ordena (i ens desordena). Una dinàmica que ens fa viure i morir, que suposa un ordre i un contraordre (una entropia). Per això mateix, em fa pensar que som un producte del nostre entorn i aquest un producte nostre i, com a obra nostra, ens hi emmirallem. Però el món també ho fa amb nosaltres.

Les persones, en general, intentem dominar a la naturalesa amb un combat continu, sense poder-la domar completament. Sempre hi hauran dubtes del perquè experimentem i explorem. Aquesta exploració del món és el resultat del nostre treball, que es podrà entendre des de la qüestió de la nostra pròpia identitat.

L'Art és una unió inseparable a la vida. Gairebé sempre l'efecte que transmet qualsevol recerca de qualsevol cosa i, finalment, qualsevol obra com a resultat, pot ser un valor transformatiu d'una experiència prèvia. Aquí radica el locus de l'art. J. Wagensberg diu: “de vegades imaginem que existeix un succés del món que no dopem explicar; les imatges que disposem no encaixen amb alguns fenòmens. Aleshores, comencem a buscar dins del domini (qualsevol sistema triat) de les lleis universals. Llavors trobem explicacions i respostes que entenem d'una “manera especial” i que ens faciliten transmetre el nostre coneixement.

El meu treball em serveix, en últim extrem, per a “revisar” el meu coneixement que, en el pas del temps, es determina metamòrficament. De vegades tinc la necessitat de modificar els objectes o de donar-los-hi un altre sentit. El altres moments respecto la seva història. Les idees de “memòria” o de “temps històric” fan que consideri que el factor “temps”ja fa el paper de catalitzador, provocant el canvi...

Entenc, també, que dins la vida les formes es transformen de manera irreversible cap un desordre mecànic (destrucció, degradació, etc.), però que es condueix -a la fi- cap un ordre geomètric (àtoms, molècules, cristalls, plantes, animals...) En definitiva, la vida es manté per forces oposades, però sempre buscant l'equilibri.

El meu discurs és un intent d'ordenar les meves experiències; més enllà del que és estètic. Puc dir que fabrico el meu propi paisatge (lliurament) del que conec o sé. I del que desconec. Això m'obre les portes per ampliar-lo i, finalment, ampliar el meu coneixement. Si la meva obra aconsegueix dialogar amb mi, possiblement ho podrà fer-ho amb els demés.

Una abraçada!

Mon

Gràcies, T. Cargol pel comentari. Ja em diràs qui va dir que “l'Art és conseqüència de la sublimació de les frustracions...” eh?

Potser l'atzar i les vel·leïtats del destí sacsegen sense lògica la sort de les persones, pilotes entre les cames de déus enjogassats.

(...)

-una voluntat d'aprehendre l'ésser.
-és la imatge de la necessitat de ser o construir l'ésser.
 
Andy Warhol no va pensar que tota re-presentació necessita d' una idea,
per a esdevenir-se una realidad (efectiva).

-L'azar és una idea, en ella la voluntat del subjecte mai troba sentit en sí mateix.

-El subjecte està gairebé obligat a donar-se sentit.

-Quan és l'atzar el qui t'orienta. (...?)
 

Espiadimonis, i T.Cargol... la introducció als dos relats és exactament la mateixa.

No sé si és màgia, atzar o interacció inconscient...

ja havia llegit el teu relat no t'ho havia comentat, em va agradar però em traquilitza veure que no som l'ùnica que s'ha perdut una mica, però en conjunt el vaig trobar un bon relat ..

una aferrada

Acabo de llegir "a,t,z,a,r", de perdix, i salto a aquest des del teu comentari a aquell, i els dos tracten de l'atzar. Una coincidència? No? És igual. M'ha agradat aquest relat, potser hi ha trossos en que m'he perdut una mica, però en general molt ben trobat.

No sé... no m'ha agradat prou.

que sobretot a l'edat del protagonista, l'escalforeta en el dors de la mà pot provocar una petita i màgica modificació de l'espai-temps que pot fer pensar en quelcom sobrenatural. I tant que és possible, collons si és possible.
Potser per això al final les calcetes tanquen el cercle.

Bon relat