UNA XIQUETA EM VA CRIDAR DES DE LA FONDÀRIA DELS TEMPS

Un relat de: ricardet
Hi havia lluna plena.
Una cançó em va desvetlar,
però no del tot.

Em trobava en un estat d’entreson.
Enmig del silenci més pregon
una veu de xiqueta menuda
em va despertar dolçament:
«Vine, pare, vine amb mi.»

Em vaig quedar de pedra
especialment quan la vaig entreveure
entre la distància quilomètrica
i una boira de cementiri i morts.

La xiqueta apareixia difuminada
en una plaça que jo ben coneixia
i que em feia pensar en flors i taüts.
Me n’anava de viatge al poble.

Plovia i jo sense paraigua.
Vaig intentar parar un taxi
quan en alçar la mà
van aparèixer al cel negre
milers de voltors famèlics
que estenien les ales tapant la lluna.

Així que, a fer la mà, me n’aní caminant
sota una tempesta de por i la foscor més absoluta.
En això, un taxista va passar pel meu costat
i va dir-me: «Vol que el porte, cavaller?»,
«Ja ho crec. A l’estació d’autobusos».

Em vaig quedar corglaçat quan per l’espill retrovisor
vaig veure una cara sense rostre
i sentir una xiqueta cantar acompanyant els seus jocs.

En això, sens poder fer res, el taxi es va enlairar
i es va dirigir a la velocitat del pensament on jo hi volia anar.
«Afanya’t pare! Que ja no hi arribes. No faces tard.»
Aleshores comprenguí que m’estava morint.

Al poble estava clarejant i no plovia.
Aní directament a la plaça on jugava ella.
Ja no calien les paraules. La xiqueta era una dona jove
asseguda en un escaló amb tres criatures, tots xics.

Jo me’ls vaig mirar i remirar perquè sentia
la veu inexorable de la mort que em deia:
«Vine, el teu temps ja ha passat.
El teu buit serà omplert per uns altres
i així fins el final dels temps».

Vaig tornar a mirar-la a ella i a ells
i em vaig quedar adormit
sabent que els xiquets eren
els que no havíem tingut,
els no nascuts d’Strauss.
Sonava Al Alba d’Aute
i fins el final vaig sentir
el tacte de la seua mà.

Uns minuts més tard
els fematers van trobar-se
amb un cos en terra sobre
l’escalinata de la plaça.
Van pensar que era un borratxo,
però anaven errats.

Comentaris

  • oníric[Ofensiu]
    ricardet | 18-09-2018

    Gràcies, Nil. M'agrada mesclar l'oníric amb el real perquè la realitat té moltes direccions.

  • Oníric.[Ofensiu]
    Nil | 16-09-2018 | Valoració: 10

    Un somni oníric molt ben trenat, que et fa estar expectant fins al final. Real o fictici, tot ell conté ple de missatges a desxifrar. Sol et conec pel non: Ricardet! Però capto en aquest apel·latiu teu una vibració entremaliada i revel, fins i tot un xic esborrallada, en el bon sentit de la paraula, es clar! Ah! una figura molt jogaire has format amb les estrofes del poema. Salut, Nil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: