Una xifra més

Un relat de: inefable
Pot ser que siguin les 3 de la matinada, o les 5, o potser només les 12 de la nit. Pot ser que això estigui passant a Barcelona, a Londres, a Nova York o a una ciutat el nom de la qual no sabria mai escriure.

La qüestió és que acabo de sortir d'una festa i he de tornar sola a casa. Sola però acompanyada de la mirada d'un desconegut que camina darrere meu durant tot el camí. Tardaria menys de 10 minuts en arribar si passés pel camí de sempre, però això significaria caminar per un parell de carrerons poc il·luminats i, segurament, deserts a aquestes hores.

Faig alguns girs durant el camí, però em desorienten més a mi que al meu acompanyant, que accelera el pas cada vegada que em perd de vista en alguna cantonada. En arribar a un pas de vianants i veure el semàfor en vermell, arrenco a córrer amb l'esperança que passi un cotxe en aquell moment, freni a temps i em vulgui recollir. Però no hi ha ningú. Quan arribo a l'altra banda del carrer, em giro subtilment, per comprovar que el meu acompanyant està a uns 20 metres de mi i no té cap intenció d'aturar-se.

A pocs metres d'arribar al meu portal, un cop sec em gela l'esquena i empeny el meu cos a terra. Quan intento girar-me, el mateix gest es repeteix. De sobte, unes mans apareixen des de darrere meu i m'envolten; una em tapa la boca amb força, gairebé sense deixar-me respirar; l'altra abraça les meves costelles. A espentes, em veig obligada a caminar sense saber on estic anant. Sento la porta d'un cotxe que s'obre, i acabo a dins sense voler-hi ser. Sento riures i tot es torna fosc.

Tant de bo m'hagués fixat que no només em seguia un home, sinó també un vehicle que avançava al seu costat.

Tant de bo no m'hagués posat mai un vestit tan curt per sortir de nit. Potser, si hagués decidit posar-me uns simples texans i un jersei gruixut, mai haurien pogut dir que estava buscant el que m'ha passat.

Tant de bo hagués trucat per demanar ajuda; ho hauria fet, però he vist tant sentiment de rebuig cap a tothom que s'ha trobat on jo m'he trobat, que he pensat que hauria estat inútil.

Tant de no hagués begut tant; tant de bo no hagués begut res, perquè mai em podrien acusar d'irresponsable.

Tant de bo mai hagués tornat sola a casa; tant de bo mai hagués sortit. Així, mai podrien dir-me que m'ho hauria d'haver esperat.

Recordo tots aquests fets des d'una cuneta mentre es fa de dia i veig sortir el sol. Fa poc que hi he arribat, però no hi he anat jo sola. Em molesta la llum, però no tinc forces per tapar-me els ulls. No importa, d'aquí a uns minuts el meu cervell haurà quedat inundat per la sang, provocada pels traumatismes que he anat rebent en les últimes hores, mentre tres homes, als que mai podré identificar, feien tot allò que no expliquen mai a les notícies, però que tots sabem perfectament què és.

No importa; d'aquí a uns minuts la meva història serà silenciada i ja només seré una xifra més.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de inefable

inefable

1 Relats

0 Comentaris

158 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor