UNA VISITA L METGE

Un relat de: maria rosa salas anglès
―Bon dia, doctor.

―...

―Que què em passa, avui? Això m’ho ha de dir vostè. Vinc a la seva consulta una altra vegada perquè alguna cosa s’està coent dins el meu organisme, n’estic segura! I encara que vostè no vol que m’espanti, doncs miri, sí que estic espantada! Ja sé que vostè és un bon professional i no vol que visqui pendent dels medicaments, però d’això a que no em recepti ni un trist paracetamol...

―...

― Que quin és el problema? Doncs veurà... cada dia quan em llevo no em fa mal res, estic d’allò més animada i de bon humor i tinc ganes de fer coses. I això no és gens normal! Quan ja m’he pres el primer cafè i m’he dutxat, sembla que encara tinc millor humor, tot al meu voltant és meravellós i, si fa sol, sento cançons dins meu i em sorprenc cantant i ballant ―sí, sí, ballo per tot el pis amb l’escombra i el plomall― però si està núvol també estic contenta i faig la feina en un tres i no res. És per aquesta qüestió que vinc a veure’l.

―...

―Vostè em diu que això està bé, sí, potser sí que està bé, però no em negarà que això sigui normal. Dormo tota la nit; el menjar se’m posa força bé; mai tinc mal d’estòmac, ni mal de cap, ni em fa mal l’esquena. Camino durant hores i no em canso gens. Per què em passa això? Per què no em trobo malament?

―...

―Sí, ja ho sé que és una sort, però en canvi, sé que no estic bé, alguna dolença haig de patir si és que no estic morta. El meu pare era igual que jo, mai va estar malalt, però es va morir així de sobte. És clar que ja havia complert els noranta-vuit... tots els metges deien que estava més sa que una poma i, ja veu, va morir-se. Com la mare, que deien que estava bé i també es va morir. Deien que a la seva edat ja li costava viure... Com que li costava viure? Als cent dos anys el seu organisme ja estava habituat a viure, ja ho tenia per la mà, no li costava cap esforç, però, malgrat la pràctica, es va morir. Per què s’havia de morir si els metges deien que estava tan bé? Fa molts anys que els pares van morir-se, avui en dia amb tants especialistes i medicaments al nostre abast potser encara estarien vius.

―...

―Doncs, miri, que jo tinc por de morir-me així també, de sobte. És per això que vinc a veure’l, doctor, vull posar-hi tot el que pugui de part meva perquè no em passi. Si vostè no m’ajuda a prevenir la malaltia, potser algun dia m’agafarà un ictus, un infart o una peritonitis, doncs si m’agafa qualsevol d’aquestes coses, què...? Llavors què fem, eh, a córrer tothom? Per què no hi posem remei abans, doctor?

―...

―El que vostè em diu no pot ser veritat. Les analítiques estan equivocades, doctor, és impossible que tot estigui dins els paràmetres normals: la glucosa, la urea, l’àcid úric, el ferro, el colesterol i els triglicèrids, la bilirubina, les transaminases, l’hemoglobina, els hematies i els leucòcits, les plaquetes i la velocitat de sedimentació... amb tantes i tantes variants alguna ha de fallar, no creu, doctor? El laboratori no els deu analitzar seriosament la meva sang, ni l’orina... es limita a omplir els formularis amb un “tot correcte” i jo m’haig de tornar-me a fer les analítiques.

―...

―Sí, una altra cosa, els electrocardiogrames... Ja sé que vostè em diu que surten bé, que no hi cap anomalia. Però jo li pregunto que, amb tantes oscil·lacions amunt i avall d’aquells petits elèctrodes que queden marcades en aquella escarransida tireta de paper mil·limetrat, de debò, doctor, que no ni ha cap que s’escapi cap més amunt o avall del normal? N’està vostè ben segur, doctor?

―...

―Ah! això, això... les radiografies! Com sap vostè el que s’amaga en aquestes plaques de plàstic plenes d’ombres? Vostè em senyala tot el que està bé, però no m’assenyala el lloc on s’amaga el mal que em pot colpir. Vostè diu que no tinc res malament, que tots els ossos estan perfectes, i jo em pregunto: és que no surt ni una simple fissura enlloc? Ni un mínim desgast ossi? No me’n refio, els ossos podrien ser de qualsevol altre, no els meus.

―...

―Doncs, miri... confiança sí que li tinc a vostè i crec que obra de bona fe, però crec que els resultats que indiquen alguna cosa de gravetat, vostè se’ls amaga al calaix perquè jo no m’assabenti que estic malalta i no pateixi. Per una vegada, sigui sincer amb mi, doctor, digui’m què em passa? Com pot ser que als meus cent cinc anys, vostè em digui que no pateixo cap malaltia, per minsa que sigui?

―...

―Què diu, doctor, que què? Ho veu, ho veu com sí que estic malalta! Quina és aquesta malaltia que m’ha dit? Una hipocondria sistemàtica amb una aguda i greu ramalada psicòtica? I és molt greu, oi, doctor?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de maria rosa salas anglès

maria rosa salas anglès

12 Relats

14 Comentaris

7863 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:
El misteri de les paraules treuen dels racons de l'ànima emocions dibuixades.
. . . . . . .

Enamorada de les paraules,
en el meu món de realitats,
les frases sobre el paper
formen històries inventades.

Ma.Rosa