UNA VISITA A LA PSICÒLOGA

Un relat de: Sebastià Climent

L’hi havien recomanat moltes vegades que anés al psicòleg, però ell ni cas. No hi volia anar i s’hi negava en rodó. N’era absolutament contrari. Al•legava, sense cap fonament ni argumentació, que això podria representar una màcula en la seva immaculada fulla de serveis. Què en pensarien els seus superiors, els seus companys, els seus amics, els seus familiars... Que potser estava tocat de l’ala? Que li faltava un bull? Que potser anava camí de la follia? Ell deia que estava bé, que no tenia cap problema. Però la realitat del seu estat emocional el desmentia a cada moment, doncs mostrava clars símptomes d’afebliment o disminució de les seves forces anímiques, intel•lectuals i fins i tot físiques. Ell no se n’adonava, però els del seu entorn, si. Els preocupava els indicis d’una previsible depressió. Per això l’insistien, a tort i a dret, que hi fes almenys una visita.

A la fi se’n van sortir i, encara que ben a contracor, acceptà d’anar-hi. I el dia que havien convingut s’hi va presentar i va anar responent les preguntes que li feia la psicòloga. Eren preguntes senzilles, sense cap malícia, fetes només amb la pretensió de donar peu a que ell s’esplaiés, com així va ser efectivament. Va explicar vida i miracles de la seva existència, però sobretot de la seva feina, dels problemes que aquesta li generava, del malestar anímic que la seva ingrata labor professional li provocava, de les seves permanents frustracions, del poc reconeixement que percebia del sen entorn, de les acarades i insults que rebia i de les moltes discussions que havia de mantenir sovint.

Ella se l’escoltava amb atenció i, com a bona professional que era, donava la sensació que hi estava força interessada en tot allò que ell li explicava. Ell no n’era pas conscient del que deia, parlava i parlava sense parar. S’estava desfogant de les seves pors i les seves neures i ho abocava tot, sense deixar-se res al pap. I ella, la doctora, bona professional, apuntava alguna cosa de tant en tant i el seguia oint amb una seriosa naturalitat. No s’immutava per res, tot era important, fins i tot el més mínim detall.

Quan la psicòloga va tenir prou elements per fer-se una cabal idea del problema d’aquell pacient, li va dir... —Molt bé, ja es suficient. Begui una mica d’aigua i, senyalant-li una còmoda cadira, segui aquí—. Ella s’assegué a l’altra banda de la taula, va llegir les seves notes, va adoptar un to doctoral i tot seguit va afegir... —El seu cas és senzill de diagnosticar i no m’allargaré en consideracions innecessàries. Pel que m’ha dit i, sobretot, per com ho ha dit... pel to de les seves paraules, la sinceritat de la seva preocupació i altres aspectes emocionals sorgits durant la detallada exposició que m’ha fet, en trec la conclusió de que vostè és, en el fons, una persona extremadament sensible, respectuosa, raonable i, fins i tot, amb sentit de l’humor. D’acord?— Ell assentí amb el cap.
—Però quan es posa l’uniforme vostè no és el mateix. Es transforma i deixa de ser aquesta persona sensible, per adquirir una personalitat absolutament contrària en el desenvolupament de la seva feina. Vol mantenir i manté una aparença rigorosa, d’insensibilitat, d’inflexibilitat i d’autoritarisme. Això li crea un desori emocional fruit de les seves contradiccions internes. I haver de viure aquesta situació cada dia, se li fa insuportable. És això, oi ?—

I sense esperar resposta, va continuar... —Vostè és un servidor públic que ha d’estar per ajudar els ciutadans, per resoldre conflictes i, si és possible, vetllar per evitar-los. La seva presència hauria de generar en la gent confiança, seguretat i tranquil•litat, precisament perquè és el que n’esperen.. —Però... que és el que realment passa?

—Que vostè, amb l’artificiosa personalitat que adopta quan es posa l’uniforme, es converteix, amb la seva actitud i el seu comportament, en una part del problema i no pas de la solució. Les seves intervencions no aporten a la ciutadania ni confiança, ni seguretat, ni fan que la seva presència sigui ben vista. Més aviat generen crispació i tensió. I això vostè ho detecta i encara que d’una banda l’aferma més en la seva actuació, de l’altre, com a persona, li crea un greu conflicte emocional. És així ?— Ben cert, va dir ell.

—Doncs el meu consell és simple,— va afegir la psicòloga... —Només cal que sigui vostè mateix sempre, tant si porta l’uniforme com si no i actuï en tot moment amb coherència. Només així trobarà l’harmonia i l’equilibri que ara no te. D’aquesta manera serà un servidor públic que ajuda a solucionar problemes, que dit de passada és el que precisa la societat i, ben segur, que molts ciutadans li ho agrairien. No se si m’he explicat clarament.?

Ell va assentir amb el cap, incapaç d’articular unes paraules. El seu pensament havia quedat absolutament trasbalsat pel diagnòstic que tan directament li havia exposat aquella doctora. Els qui el coneixien o l’havien tractat, van notar, desprès d’aquella visita, un espectacular i positiu canvi d’actitud i els que hi tenien tractes ara no s’estaven de dir que si tots els servidors públics fossin com ell, el mon seria d’una altra manera, sens dubte molt millor.

Cal advertir que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència...

Comentaris

  • Servidor públic.[Ofensiu]
    Frederic | 19-05-2016

    Parles se servidor públic, aquesta expressió és poc freqüent en la nostra cultura,
    aquí ens referim a aquest col·lectiu com a funcionaris, que no és ben bé el mateix,
    la diferència no és només semàntica sinó conceptual. En la cultura anglosaxona
    el servidor públic està al servei del ciutadà, el funcionari, que també ho hauria d'es-
    tar, no sempre ho enten així. Segurament és degut a la manca de cultura i tradició
    democràtica de la societat espanyola, malgrat els gairebé 40 anys de democrà-
    cia.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

145 Relats

265 Comentaris

90918 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com