Una trucada molt absurda

Una trucada molt absurda


Com de costum em trobava al meu despatx atenent una de les nombroses trucades que els dilluns al matí sempre tenia. Hi havia reclamacions de tot tipus. Era el responsable de l'"Oficina d'Atenció al Client" d'una important empresa de venda de línia blanca. Hi havia dues línies telefòniques habilitades per a aquesta funció però les senyoretes que fins ara les atenien, inexplicablement, no havien aparegut aquell matí. Al migdia, ja bastant cansat de parlar per telèfon i amb la necessitat de deixar atenció a d'altres tipus de tasques administratives, em vaig disposar a connectar el contestador automàtic, quan en sonar el timbre, vaig despenjar l'auricular per atendre una última trucada:
-És el servei d'atenció al client? -va preguntar una veu femenina.
-Sí -vaig respondre - Digui, senyoreta.
-Veurà, senyor. Li crido a vostè malgrat que no sé com començar a explicar-li...
-És en relació amb algun aparell de la nostra empresa? -vaig preguntar.
-Bé, sóc clienta de vostès i estic molt contenta amb els seus productes, de moment tot em funciona molt bé, la qualitat dels seus productes són excel·lents, però...
-I bé, senyoreta? - vaig preguntar amb curiositat.
- El cas és que no es tracta de res relacionat amb cap producte de la seva empresa, però es tracta d'una cosa molt important i...
-Senyoreta- vaig interrompre - si no es tracta de cap reclamació relacionada amb els nostres serveis o vendes, lamentant-lo molt no podré continuar atenent-la...
-No, però està relacionat amb vostès.
-Amb nosaltres? -vaig preguntar molt incomodat.
-No han faltat dues empleades aquest matí? Va continuar la meva interlocutora.
Em va estranyar molt la pregunta. Què hauria de veure aquella trucada amb l'absència de les dues empleades de la meva oficina?
-A veure, senyoreta. Li prego que sigui més explícita i vagi al gra. Què és el que vol dir-me?
-Bé, intentaré explicar-li-ho...
Començava a inquietar-me. No podia penjar-la bruscament perquè les normes de l'empresa ho impedien, per ètica. Però aquella absurda trucada començava a molestar-me. No el trobava cap sentit. Però sabia de l'absència de dues empleades de l'empresa i estava clar que alguna cosa intentava dir-me sobre elles. Així que vaig continuar escoltant-la:
-Digui, digui. L'estic escoltant!
-Perdoni, pensava que m'havia penjat.
-No. L'escolto amb atenció. Però digui'm el que sàpiga de les nostres dues empleades. Les coneix? Sap el que els ha ocorregut, perquè han faltat?-vaig tornar a preguntar -Perquè el cert és que aquest matí no han vingut a treballar, hi ha alguna relació entre vostè i l'absència d'elles? -vaig continuar preguntant, començant es a sentir-se molt nerviós.
-Sí -Va respondre la veu femenina- Encara que jo només sóc la veu que s'ha prestat a dir-li a vostè que Lluïsa i la Margarida ja no pensen tornar a treballar amb vostè...
-Què diu? -vaig dir molt alterat
-Però de què es tracta, d'una estúpida broma?
-No senyor. Senzillament es tracta que des de fa alguns anys les seves ex empleades i jo fèiem primitives, i dissabte passat ens va tocar un premi extraordinari de més de 10 milions d'euros...
No vaig poder resistir més la tensió d'aquell absurd diàleg i vaig penjar. Vaig quedar paralitzat i amb la ment en blanc. Podia ser cert que a les meus dos telefonistes els hagués tocat un gros de la primitiva, però no aconseguia entendre la forma de comunicar-m'ho. Em va deixar tan descol·locat la trucada que sense pensar-m'ho vaig connectar els contestadors automàtics i vaig sortir ràpidament del meu despatx.
Necessitava amb urgència prendre l'aire fresc.
Una vegada al carrer, sense adonar-me, em trobava davant una finestreta d'apostes...

Rafael P. Lozano
10 d'abril 2009