Una trista història

Un relat de: DJG
Aquella vegada, en veure com els ulls se li apagaven a la mateixa velocitat que la seva vida, en veure que tota l'aura d'aquella habitació s'ensorrava, s'escampava, deixava buit el nostre entorn, en notar el seu cos, enfredolir-se a mesura que se li escapava la vida pel seu davant ho vaig saber. Vaig saber que ni tornaria a somriure, ni tornanria a ser tan faliç com ho era abans, ni tornaria a cantar, a ballar, a ser jo mateixa... Vaig apretar fort la seva ma amb l'esperança de que no se n'anés, de qe no s'escapés, que no fugís del meu costat. Però, qualsevol esforç era innecessari. Ni per molt que resés, ni per molt que plorés cada dia o intentés fer les coses bé, ell, no es quedaria al meu costat. Res canviaria. Em vaig adonar de moltes coses aquell dia: sabia, que havia estat el pitjor moment de la meva vida i que mai ho oblidaria. També vaig entendre, mirant a través d'aquella enorme finestra blau cel, que a partir d'ara, el cel ja no brillaria per a mi, ja no veuria aquell color tan intens, fi, transparent... Les espectatives, les il·lusions, les ganes de fer coses, de ser feliç, de viatjar, de canviar de caràcter mil vegades i tornar a canviar i tornar-hi, desapareixien i semblava que ho feien tant de pressa que ja quasi no podia sentir res ni veure res.
El temps es va aturar. Quan el seu últim alé desaparegué i la panxa ja no pujava i baixava, i els ulls es quedaren en un punt fix, perduts en l'infinitat, en l'horitzó d'aquella habitació, quan vaig apoiar el cap al seu pit i el bum bum del seu cor havia desaparegut per complet vaig saber que havia mort. I jo, vaig morir amb ell.

Dolors Jou Gironès

Comentaris

  • Precios.[Ofensiu]
    Freedom | 02-03-2013 | Valoració: 9

    L'última frase, preciosa, Em vaig adonar que ell va morir, i jo vaig morir amb ell se m'ha posat la pell de gallina, preciós, molt bon treball.