Una tarda al parc, sola...

Em faig un porro i obro la llibreta d'història de l'art. Es fa fosc però és més d'hora que mai. Tinc molta feina però no puc tornar a casa. No poden saber que no he anat a classe i tampoc els puc dir que no n'hi havia. Sospitarien segur. El noi para de cantar. Però segueixen portant el ritme amb una... pandereta? No sé. English spoken pero poken? Diu el paperet que duc dins la butxaca de la jaqueta. El primer cop em va fer gràcia. Callen. No... només era un descans. Un home passa corrent per la meva esquerra i es creua amb una dona que porta un cotxet i que va acompanyada d'una nena d'uns tres anys. Sento els cotxes que passen per la carretera del costat. Deu ser un carrer, però és que jo sóc de poble. La pandereta sona cada cop més fort. Com amb ràbia. Un home amb bastó camina pel parc. Em mira. El porro s'ha apagat. Ja no recordava que el tenia. Cada cop és més fosc i tot just són les sis. Una llavor. I jo m'estic replantejant la vida. Va, no em siguis transcendental. És veritat... Un ocell canta, i no és un mòbil, no, és un ocell de veritat. L'ocell que hi ha dalt del pi parla amb el que reposa sobre la branca de la palmera del davant. Donaria el que fós per tenir-te al meu costat i dir-te: Jau!, i amagar-me, ajupida, darrera els arbustos com fa el noi de més enllà. I que tu, desobeint les meves ordres, al cap d'uns segons, vinguessis corrent, saltant, obrint les potes del darrera com solies fer, et llancessis sobre mi i em fessis un petó. Et renyaria, si. Però t'estimaria més que mai. Els nois paren de tocar, definitivament. Ara qui trenca el silenci són uns homes que no veig, però pels crits, dedueixo que discuteixen. Sembla mentida, mai havia tingut tan fred a Barcelona. Potser és que m'hi estic començant a acostumar. Que me la començo a fer meva. M'agrada aquest lloc. És tranquil. Penso en el... tan se val. A vegades penso massa. D'altres massa poc. M'arrepenjo a l'arbre que tinc al darrera. Té quatre troncs, és curiós...