Una substitució interessada

A vegades penso que sóc un borricàs. Com que la gent sap que no tinc mai un no per a ningú, tinc la sensació que hi ha qui n'abusa. Ahir mateix, em truca el Cap de personal de l'empresa, quan faltava ben poc per plegar i em diu a veure si em puc quedar una estona més, que espera una visita que ell no podrà atendre, i em demana si m'hi puc quedar jo. Només ha d'omplir un qüestionari i respondre a unes preguntes que ja em deixa anotades sobre la taula del seu despatx. No vaig saber-li dir que no, encara que això volia dir plegar més tard del compte.

A les set en punt, la gent va anat desfilant i jo m'havia de quedar a esperar la inoportuna visita. Vaig anar al despatx del Cap de personal per veure de quina mena d'entrevista es tractava. Ja m'ho podia pensar que seria d'alguna sol·licitud laboral. Pel que vaig veure era una aspirant a ocupar la plaça de secretària del mateix Cap de personal. Més raó perquè l'entrevista la fes ell, personalment, vaig pensar jo.

Passaven ben bé vint minuts de les set quan van tocar el timbre. Com que no hi havia ningú més a l'oficina vaig anar a obrir jo mateix: Una noia morena, d'ulls grossos i cabell més aviat curt, a la francesa que dèiem abans, alta i de bon veure. La vaig fer passar al despatx del Cap de personal. Mirant-la des del darrere em vaig fixar que marcava un bon culet, duia un faldilla curteta, sense ser excessivament provocativa, com sí que ho podia semblar el seu caminar, damunt d'aquells talons que la feien més esvelta. La vaig fer seure davant la taula per passar-li el qüestionari. De fet ni ens vam presentar, i tots dos vam donar per suposat que sabíem de què anava l'entrevista.

Se la notava un xic nerviosa, al principi. Aquesta mena d'entrevistes, en què sembla que et jutgin de dalt a baix, imposen, la veritat. A més, al qüestionari hi havia algunes preguntes que no eren fàcils de contestar, perquè l'aspirant ja podia intuir que eren per posar-la a prova. No havia començat a escriure que va demanar si em feia res que es posés còmoda, que es trauria la jaqueta. Una pregunta innecessària, perquè semblava del tot normal que se la tragués tenint en compte que feia força calor. Es va aixecar buscant un lloc on deixar-la, deixant al descobert un top realment atrevit per anar a una entrevista de feina. Mostrava un cos ferm, amb un bust ben marcat i unes sines proporcionades, atractives realment. En el moment de seure, no va estalviar uns moviments de cames que en encreuar-les mostraven generosament les cuixes. Em va somriure, com si em donés a entendre que ja s'havia adonat que l'estava fitant.

Em vaig tallar una mica, perquè no volia semblar impertinent, i aprofitant el balanceig de la butaca on estava assegut em vaig tirar enrere com si em distragués llegint uns papers. Eren les preguntes que després havia de formular-li. I en mig de qüestions relacionades amb la feina i amb la seva experiència, n'hi havia d'altres que suposo que estaven pensades per saber com reaccionaria l'aspirant en determinades ocasions i en situacions concretes. Em vaig fixar que n'hi havia algunes que es podia intuir que es referien a les relacions que podia tenir ella amb possibles clients o fins i tot amb treballadors de l'empresa.
- Fa calor, avui, no? - va dir ella, traient-me de l'ensopiment d'aquells fulls, alhora que es sacsejava la poca roba que cobria el seu cos com si volgués fer circular l'aire.

No vaig respondre, però tampoc vaig poder estar-me d'observar com es passava la mà per la pitrera amb un gest, que em semblava exagerat, de voler-se eixugar la suor. Va deixar anar un esbufec, potser per fer més creïble el seu posat, i va continuar escrivint. De tant en tant, em demanava com havia de respondre alguna pregunta, tot i que semblava que estava suficientment clara la seva formulació; moment que aprofitava per recolzar-se damunt la taula i posar-me als nassos aquells pits que ara em semblava veure una mica més grans. I en lloc de llegir-me el dubte que tenia, posava el full encarat cap a mi perquè jo m'hi acostés i sentís més de prop el seu alè, i sobretot la flaire d'un perfum suau i certament seductor.

Un cop enllestit el formulari, que a mi em va semblar etern, va arribar el moment de passar a l'entrevista, seguint el qüestionari que m'havia deixat el Cap de personal. I a la primera pregunta ella va optar per respondre-la a peu dret, gesticulant i movent-se com si estigués escenificant una obra. Se la notava decidida, ara, amb una seguretat de moviments i desimboltura que probablement no es corresponia del tot amb el contingut real de les respostes. Vaig pensar que aquest fet, tant si el Cap de personal el valorava positivament com si el valorava negativament, l'havia de ressenyar en l'apartat d'observacions.

Com un actor que domina l'espai escènic, ella es passejava per tot el despatx donant-me totes les perspectives possibles de la seva figura. I, amb l'avinentesa d'una pregunta de caràcter més personal se'm va acostar venint cap a l'altre cantó de la taula, talment es tractés d'una confidència que volgués preservar de curiositats alienes, tanmateix inexistents. Jo em començava a trobar incòmode assegut amb ella al davant, dreta i amb tota la seva alçada, que de tant en tant aprofitava per posar-me la mà damunt les espatlles amb uns aires de familiaritat que jo no li havia permès, però que potser tampoc li havia tallat a temps.

En un moment donat, amb un pretext ben irrisori, va ajupir-se per dir no sé què d'una planta que tenia al costat, fent una clara ostentació dels seus atributs posteriors. Era evident que m'estava assetjant, i no estava disposat a donar peu a què algú em pogués tirar en cara haver-la incitat jo. De manera que em vaig apartar una mica més, per quedar ben encarat a la taula. Estàvem arribant al final de l'entrevista, però ella va saber aprofitar la darrera qüestió del temari.
- Imagini un moment en què el seu Cap no li ha encomanat cap feina en concret. Prengui una iniciativa en positiu per a l'empresa. - Vaig dir jo, llegint sense posar massa èmfasi en la frase final.
- Podria ser vetllar pel benestar i esmorteir les tensions de la feina del Cap de Personal...? - va preguntar ella sense donar-me temps a girar-me, perquè ja em tenia les mans al damunt de les espatlles amollant un primer massatge.
Em vaig quedar quiet, i la vaig deixar fer. Les seves mans es movien amb destresa, i aviat van evitar la tela de la camisa que s'interposava entre els seus dits i la meva pell. Eren unes mans càlides i suaus. Lliscava els polzes per la nuca amb un moviment ascendent, i amb els nusos dels dits pressionava darrere les orelles, en un massatge incitant. Però no s'hi va entretenir gaire, perquè tot seguit va deixar caure les mans cap a l'interior de la camisa, provocant-me una primera esgarrifança d'excitació. A mesura que les seves mans descendien cos avall, notava els seus pits adaptar-se'm al clatell. Jo estava tens, però amb les mans immòbils deixant que fos ella qui continués portant la iniciativa.

Tot d'una va fer girar la butaca, i ja la vaig tenir agenollada davant meu apressant-se a desfer-me el cinturó a la cerca del meu sexe que havia començat a inflar-se. Amb una habilitat sorprenent em va desenfundar el membre i se'l va posar a al boca com una gateta goluda. No vaig poder resistir la temptació de correspondre-li agafant-la pel cap i amorrant-la encara més per tal que succionés a un ritme creixent. Un ritme que de seguida va aprendre a portar tota sola, cosa que em va deixar les mans lliures per a desfer-li el top que cobria mínimament el seu cos. Uns pits ufanosos, tesos i amb els mugrons endurits van sortir alliberats per aposentar-se damunt les meves cuixes.

En alguns moments semblava que volgués insinuar que allò no era sinó la darrera resposta del qüestionari, escenificada això sí, només a tall de mostra. Quan va posar-se dreta, les mans quietes van resseguir el seu cos fins a encallar-se amb la petita faldilla que ràpidament va quedar plegada a terra. Ara era jo qui tenia el seu sexe a l'alçada de la meva boca, i no m'hi vaig fer pregar. Tirant a una banda la tira de les calcetes, vaig abeurar-me d'aquella font incipient d'efluvis embriagadors, mentre les meves mans s'aferraven a les natges per retenir ben a prop aquell sexe ardent. Primer era la llengua la que explorava entre els plecs vaginals les vies d'entrada a la cova del plaer, però tot seguint va ser amb les dents que brostejava entre el borrissol del pubis cercant l'ametlla amorosida que aflamaria les seves passions.

Ens estàvem accelerant a una velocitat de vertigen, i al primer gemec, no sé si de dolor per la pressió de les dents sobre el clítoris o de plaer descontrolat, em vaig alçar buscant els seus llavis carmesins. La vaig abraçar amb força, una mà darrera la nuca per allargar fins on fos possible el bes enfellonit, i l'altra prenent-la per les natges de manera que el meu sexe s'estampia sobre el seu. La vaig asseure sobre el cantell de la taula i, amb els pantalons encara arrugats als peus, la vaig penetrar embogit. Ella tirava el cap enrere i m'oferia els pits perquè els assaborís en tota la seva mesura, alhora que jo encetava un moviment de bombeig que li arrencava nous gemecs, ara sí, inconfusiblement de plaer.

Haig de dir que no pensava en res. Ni tan sols no era conscient que estava follant amb una noia desconeguda, al menys per a mi, damunt la taula del despatx del Cap de personal. Qualsevol que hagués entrat a l'oficina hauria sentit els crits cada vegada més deixats anar d'aquella aspirant a ocupar el lloc de secretària. Tenia el cos electritzat i un corrent interior era a punt d'eixir si en un esforç d'autocontrol no hagués parat en sec. El temps just per donar-li la volta, a la noia; i aquesta vegada, tocant de peus a terra i amb el cos tirat endavant premut damunt la taula, vaig embeinar-li de nou. L'agafava pels braços per tirar-la cap a mi i aprofundir el màxim la penetració, i els meus crits començaven a ofegar els seus.


Però va sonar el telèfon. No era el telèfon de la centraleta, sinó el directe del Cap de personal. Vaig deixar-ho de cop, amb un estrany pressentiment. A l'altra banda del telèfon, la seva veu sonava plàcida i tranquil·litzadora, com si ens hagués estat observant. El Cap de personal no s'hi va entretenir gens ni va demanar cap mena de detall, simplement que fes la darrera anotació en el formulari i que donés per acabada l'entrevista.
- Ho sento. - Vaig dir jo a la noia que pràcticament no s'havia mogut de la posició en què es trobava, esperant que acabés la feina que ja teníem pràcticament enllestida. - Ja passaré el qüestionari i l'informe al Cap de personal.

Quan va sentir això del Cap de personal, em semblava que es desmaiaria. Va empal·lidir de cop, i amb veu tremolosa mentre desordenadament intentava recompondre la seva figura va exclamar:
- Que no ets tu, en Jordi, el Cap de personal?


Autor: Joan de http://sensualia.wordpress.com/


Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408