Una sombra trista

Era novembre, tot semblava tranquil i plàcid, i era així... però de sobte una sombra va aparèixer del no-res. Era una dona de mala vida, una ombra solitaria en mig de una nit estrellada, passà pel meu costat, mirant-me amb uns ulls tristos i melancòlics. De sobte tot semblà perdre sentit.
No debia arribar als trenta anys, la seva fesomia estava mig deformada, segurament per les pallisses que havia arribat a aguantar, el seu caminà era decadent, típic d'un "junkie", pero quelcom em captivà d'ella, quelcom... Semblava com si de l'experiencia n'hagues après, es mirava fixament a la gent, n'obserbava els moviments, si li despertaven interes s'hi acostava, sinó, passava de llarg. A mi no em feu cap mostra d'afecte, encara que, mogut per una curiositat innata, m'hi acostà. Ella detinguè el pas, mirà enrere i els seus ulls toparen contra el meu cos. De sobte un calfred s'apoderà de mi, fou una glaçant mirada que a poc a poc es tornà càlida. Se'm acostà i em prenguè del braç.
-Vols venir amb mi?
Llavors vaig reaccionar, fou un impuls provintent del meu interior, em vaig apartar.
-No, ves-te'n!
Aquella esimismadora mirada em va fer perdre els sentits, però, sort en vaig tindre de recuperar-los aviat. Ves a saber el que podia haver arribar a fer...
I vaig observar com amb aquell tenebrós pas s'anava allunyant, com si no haguès passat res, però es girà quan ja estava a uns cent metres i em mirà fixament, podia distingir els seus ulls en la fosca nit, podia distingir el seu rostre...
-Ets un bon noi
Vaig sentir-li dir amb una veu increïblement dolça.
Els meus ulls s'aclucaren com si una llum encegadora s'haguès encès. Al obrir-los de nou ella ja no hi era, com si en una dècima de segón el temps haguès borrat el seu cos, el seu pas, la seva mirada... "Tot s'acaba" vaig recordar, inclús un somni...