una setmana....

La vida és molt estranya, em deia. Mentre em besava m'ho deia. I reia. I rèiem. I em feia feliç. I no m'agrada parlar en passat quan tan sols fa unes hores estàvem junts. Hem passat gairebé dos dies junts. I quins dies! No ho sé, quan el tinc a prop, les coses canvien, el món es paralitza. I quan l'abraço veig que tinc el món. És meravellós veure com les coses canvien tan radicalment. Fins fa uns dies, només érem amics, i de fet, no sé fins a quin punt. Potser només amics d'aquells amb qui hi surts de festa, amb aquells qui parles de vegades, quan no estàs bé i no tens a ningú de confiança amb qui descarregar. Però de cop, van començar a caviar les coses. Dues relacions paral·leles, que mica en mica van anar decaient, lentament. Com dues maleïdes espelmes d'aniversari que es resisteixen a apagar-se. No funcionava. Llavors, un error que havíem evitat una vegada ens va fer caure en un altre moment. I quin moment, de fet. Em sembla que mai havia pujat al cel a tanta velocitat. No ho sabria descriure de cap manera, em va fer sentir com mai m'havia sentit en una situació com aquella. Cada vegada que em mirava, només el veia a ell, la resta de la gent, els meus propis amics se'm tornaven borrosos i m'era igual. I vaig notar com m'estremia cada vegada que se m'apropava i que estava oblidant a la meva espelma... fins que es van trobar els nostres llavis i la pobra espelma es va fondre.
I a partir de llavors vaig començar a no pensar en res més. No existia l'espelma, només era una nosa i només el volia a ell. Des de la mitjanit de les Rambles, on em va deixar, només podia somriure quan el recordava. I segueixo fent el mateix ara. Ara somric perquè el recordo, i cada vegada hi ha més moments compartits i més somriures que se'm dibuixen sols a la cara.
Però aquella nit només em feia feliç llegir-lo en una petita obra d'art al meu mòbil. L'endemà ens varem buscar i ens varem trobar. Jo desesperada sense deixar de mirar-lo als ulls i de riure per cada cosa que dèiem.
Potser és això el que més m'agrada d'ell. És això el que fa que no me'l pugui treure del cap. És que em faci riure, que puguem fer el boig, estar junts, estimar-nos si ens deixen, i besar-nos en cada moment, per qualsevol excusa. És això el que m'agrada. Que amb ell, sóc com sóc i com vull ser. I des de la primera mitjanit a les Rambles, l'escenari ha canviat i les situacions també però aquell petó no l'esborra ningú, ningú me'l pot prendre i no el canviaria per res del món. Perquè me'l va regalar, me'n va obrir les portes, m'hi va deixar lliure, sola i acompanyada de la seva ombra. I si em va donar el món, serà perquè ell és el món?