Una selva anomenada Espanya (Com els nostres ancestres)

Un relat de: Jam Malson
Si veig ben clar una cosa avui és que la vida és una aventura. I encara diré més, la vida és l’aventura de totes les aventures. Una aventura d’anada on l’equipatge que cal dur és una motxilla, com més gran millor, plena de ganes de viure. Sense aquesta motxilla plena de ganes de viure serà impossible superar les dificultats que ens trobarem pel camí, que en poden ser moltes, ni tampoc podrem gaudir dels moments de felicitat, que també en poden ser molts. Les ganes de viure, doncs, són essencials per fer d’aquesta aventura una experiència el més positiva possible.

I no m’equivoco gens si dic que la immensa majoria de les persones que vivim aquesta aventura la vivim portant aquesta motxilla. Perquè és innegable que la immensa majoria de les persones no ens afeblim davant de les dificultats i les superem. Perquè la immensa majoria de les persones sabem gaudir dels bons moments i som felices. I quan caiem, ens aixequem i tornem a caminar, una vegada i una altra, tantes vegades com és necessari.

Perquè si la vida no és una aventura, llavors què és? Si com he dit alguna vegada, alguns dels nostres avantpassats remots (i quan dic nostres, vull dir del gènere humà) no haguessin pres la decisió aventurera de baixar dels arbres, ben cert és que avui dia no seríem on som. És possible, però, que algú pensi que per trobar-nos en el punt on estem ara, potser hauria estat millor no abandonar mai les capçaleres dels arbres. Però si aquells avantpassats no s’haguessin llençat a l’aventura, segur que ara viuríem millor? O fins i tot, segur que viuríem?

És evident que l’evolució de la vida és pura aventura, és pura aventura per la supervivència. És per això que ara, els catalans i les catalanes, hem de deixar aquesta selva anomenada Espanya. Una selva que no ens dóna cap mena de seguretat, que és un perill permanent, tant present com futur. Una selva que no ens nodreix, però que ens alimenta la desil•lusió i el desànim. Una selva de la qual l’únic que podem esperar-ne és una mort lenta i agònica. És per això que els catalans i les catalanes d’avui hem de deixar aquesta Espanya de la mateixa manera que els nostres avantpassats tan llunyans en el temps varen deixar les capçaleres dels arbres: amb l’esperit aventurer de viure una vida millor, amb l’esperit aventurer de viure un present i un futur en el qual poder desenvolupar-hi l’existència. Ara com abans, és qüestió de supervivència, ni més ni menys.

Pot semblar poc seriós, poc afortunat o poc elegant el fet de comparar els catalans i les catalanes d’avui amb els primats d’abans, però la intenció d’aquesta comparació és posar en evidència que hi ha reptes que no són nous. Que tot i viure en un escenari de modernitat, els personatges d’aquesta aventura hem d’enfrontar-nos a reptes tan antics com la mateixa vida. I si els catalans i les catalanes volem sobreviure com a poble, de cap de les maneres ens podem permetre restar atemorits i afeblits esperant immòbils el cop final. En aquest aspecte hem de ser com els nostres ancestres i llençar-nos de ple a l’aventura de la vida.

Estic segur que amb aquesta última afirmació hi haurà qui dirà que avui les aventures no toquen, que no es pot jugar amb el futur, que ja estem bé com estem, que cal assegurar les coses abans de fer-les. I jo els dic: Si no ens llencem a l’aventura, què podem esperar de la vida? Si no ens llencem a l’aventura de ser lliures, tenim futur? Si ja estem bé com estem, és aquest el destí que ens mereixem? Si cal assegurar tant les coses abans de fer-les, faríem alguna cosa en aquesta vida? Viure pensant que pots controlar-ho tot és un engany, perquè és impossible controlar-ho tot. Quan una persona està enamorada i comença una vida en parella, no es llença a l’aventura? Quan algú canvia de ciutat o de país, no es llença a l’aventura? Quan algú obre les portes d’un negoci, no es llença a l’aventura? Quan algú compra un pis, una casa, un cotxe, etc, no es llença a l’aventura? Quan portem fills al món, no els llencem a l’aventura de la vida? Cada cosa que fem, per molt normal que sigui en aquesta vida, té una part més o menys gran de risc i d’aventura, perquè cada cosa que fem pot sortir-nos bé o malament. I encara que fem tot el possible per assegurar les coses abans de fer-les, ens enganyaríem si penséssim que tot depèn només de nosaltres. La sort també hi té molt a dir en totes les coses. I per ser més dur, no oblidem que la vida té la primera paraula, però la mort en té l’última.

Segurament els nostres avantpassats eren conscients del perill que corrien quan varen baixar de les capçaleres dels arbres i varen fer les primeres passes sobre terra ferma. Però si haguessin pres la decisió contrària, la de no fer res, aquesta decisió hagués fet canviar la duresa insuportable de l’entorn on vivien i els hagués donat la possibilitat de viure una existència més o menys confortable? Definitivament, no.

Els catalans i les catalanes d’avui no ens juguem la vida terrenal com en temps passats, aquests no tan llunyans i gravats per sempre més en la nostra memòria col•lectiva. Tanmateix, si volem que totes aquelles expressions que fins ara han estructurat la nostra història com a poble, com són la llengua i la cultura catalana, sobrevisquin més enllà del que és la vida física de cada individu, hem de fer un pas força similar, per no dir igual, al dels nostres ancestres: admetre que no podem continuar així i emprendre un nou camí; que no és un altre que el de deixar enrere la desil•lusió i el desànim per escriure plegats un nou capítol de la història de la Humanitat.

Si no ens llencem de ple a viure aquesta aventura, tot(e)s sabem quin és el futur que ens espera en aquesta tètrica selva anomenada Espanya; és a dir, cap.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jam Malson

Jam Malson

203 Relats

177 Comentaris

105810 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Un dia una amiga em va comentar que tenia una amiga que escrivia i penjava els seus escrits en un web. Aquella mateixa nit vaig entrar a relatsencatala. I després de llegir els relats d'aquesta autora, el cuquet literari se'm va bellugar més que mai.
Mesos més tard, després de pensar-ho molt, vaig decidir penjar en aquest web les històries i cabòries diverses que sempre m'han voltat pel cap i signar-les amb el pseudònim "Jam Malson".

FORÇA I ENDAVANT!

.....................................................................

SINUOSITAT

************************************
************** E ********************
**************** L*******************
****************** C ****************
******************** A **************
********************** M ************
*********************** Í ************
********************** D ************
******************* E ***************
***************** L *****************
************** A ********************
************ V **********************
*********** I ***********************
************* D *********************
*************** A *******************
****************** É ****************
******************** S **************
********************* S *************
******************** I ***************
****************** N ****************
**************** U ******************
************** Ó ********************
************* S *********************
************** C ********************
**************** O ******************
***************** M ****************
******************* E ***************
******************* L ***************
***************** D’ *****************
*************** U *******************
************** N ********************
*************** A *******************
***************** S ******************
****************** E *****************
**************** R ******************
**************** P *******************
*************** • • *******************
**************** ^ *******************
*************************************
....................................................................

PUNTS DE VISTA

Sóc la creu de la moneda,
la cara fosca de la lluna.
Sóc la negació de la mirada,
allò que ningú no vol ser.
Sóc un eclipsi de sol,
la paraula vestida de dol.
Sóc un punt i a part,
un zero a l'esquerra.
Sóc el que cerca i no troba,
el que en un vas d'aigua s'ofega.
Sóc l'esbós d'un projecte,
el traç d'un llapis sense mina.
Sóc la flama que no escalfa,
la llum que no il·lumina.
Sóc un paralític que camina,
un cec que vigila,
un mort que respira.
Sóc la nota dissonant,
l'ocell que no vola,
un peix fora de l'aigua,
l'os que ennuega la gola.
Sóc la carícia d'un eriçó,
la fiblada d'una vespa,
la guitza d'una mula,
el bes d'un escurçó.
Sóc la pols del camí,
la pedra dins la sabata.

Però sóc un cas meravellós
segons el meu psiquiatre.

.....................................................................

1 d'octubre de 2017
21 de desembre de 2017

DEMOCRÀCIA

De la malvolença
d’aquells que et voldrien muda,
et defensarem.
I amb la voluntat d’un poble
que anhela viure en llibertat,
usarem de manera ferma
el mitjà de favor més humà:
Posarem en forma de vot
el nostre desig dins una urna.

Serà aquest gest ple d’il·lusió
i, tant o més fort,
carregat de pau,
la millor de les defenses possibles.
Que per molts que en siguin
aquells que et voldrien sorda i cega,
els nostres sentits són teus.
De tu, en tindrem cura
dia i nit, any rere any.

------------------------------------------------

I MIRO I PARLO I CAMINO I ESTIMO

Ell creu ser el meu amo.
I amb arrogància i menyspreu
em diu que no em sé veure,
perquè més enllà dels seus ulls
la meva mirada és cega.
I em diu que ningú no m’escolta,
perquè més enllà de la seva llengua
el meu parlar no té sentit.
I em diu que no em sé trobar,
perquè més enllà del seu camí
el meu destí és enlloc.
I em diu que no sé estimar,
perquè més enllà del seu cor
el meu amor és estèril.

I jo miro i parlo i camino i estimo,
i tanmateix, em diu
que més enllà de la seva vida,
la meva existència no em pertany.

I m’ho diu mentre jo em revolto
contra els seus rancuniosos ulls
d’on mostra la fúria d’un sentir malsà.
I m’ho diu mentre em revolto
en contra del seu camí anorreador,
que sota la forçada uniformitat
d’una aspra pell de brau,
l’única raó és ocultar la por
de quedar-se sol.