Una sanefa coixa

No és fàcil acomodar-se, evocar, o masturbar-se... en llençols aspres.
No els sento aliens, els sento aspres. SÓN aspres. Acomodatícia? Potser.
Però els llençols aspres són un garfi que mutila la poesia. Recordo pots de mel, però pesen més les hores mortes més aviat gandules i pansides.

Obria una llibreta, dibuixava quatre gargots, escrivia sense trobar-me,
i remirava el telèfon un cop i un altre, i et llegia a posteriori, per saborejar-te.
Sempre a posteriori.

Hagués volgut obrir un sobre,
i resseguir una pluma desafinada i escorreguda,
en una adreça impossible.

Hagués volgut llegir-te amb la boca oberta fins a poder sentir una cançó silenciosa,
delirar i poder sentir-te arrebossant-me fins a morir de gust.

Però les ciutats eren, massa sovint, revolts sense sentit.
No és fàcil trobar-ne una on aterrisar i sentir-la com a alfombra.
I a cada llosa, un sospir de recança, una sanefa coixa.

I és llavors quan l'enyorança despullava la solitud,
i la feia sentir vergonyosa i d'alguna manera irresponsable, i victimista.

I llavors flories i jo dissimulava...