Una ració de gelosia, marchando!

Intento no pensar què li deu passar pel cap al meu xicot quan veu aquelles donasses sense gens de roba (és a dir, que ho ensenyen TOT i tot) quan li passen per davant. Intento no pensar-hi per què em desanimo. Sé que està amb mi i que d'entre totes, m'ha triat a mi... Però tampoc podem excloure el fet de que els tios, al igual que les ties, tenen ulls. Quina desgràcia, per Déu! Ser home amb dona i tenir ulls.
En aquest casos preferiria no sortir. Estem parlant d'un terme anomenat gelosia? Doncs sí. I qui no n'ha tingut? Qui no ha sofert aquesta tonta "malaltia"?
Tonta, sí, per què en el fons, saps que si el teu home t'estima, no et farà el salt amb una d'aquelles......barates. Però això queda molt bonic escrit, ja que sempre queda l'ai al cor. Sempre el: pfffff. I el estar moix per quatre estúpides paraules: "que bona que està! I quines tetes! Però carinyo, que jo t'estimo a tu..." Desagraït.
I nosaltres? Què passa amb nosaltres?
Ells, quan senten aquesta mena de sensació, et pregunten a cada segon, o borden a cada segon, o et miren amb mala cara a cada segon, o t'amenacen a cada segon... a cada segon... I tu, fes-te la maca de no parlar gaire amb l'altre sexe.
Això sí. Amb somriures, carícies i dues parauletes dolces, tots estem altre vegada babejant per la parella... Però només, exactament, per deu minuts.

I això, per què? Per què hem de sentir-nos gelosos, atacats per les/els altres? Per què no podriem confiar?
I ho intentem. I tant que ho intentem. Però a la que sents parlar massa d'alguna noi/a, et puja de tot, t'enfades entre dents boniques i... Vaja, que s'activa i és quelcom, que no es pot parar.
Ai... Quina desgràcia, per Déu! Ser dona amb home i que aquest, tingui uns grans ulls.