UNA PROVIDENCIAL MICCIÓ CANINA

Va alçar la poteta del darrera, concretament la de la part dreta, i sense contemplacions va deixar anar un raig sobre la sabata i el camal esquerre del pantalon d’aquell xicot. No van ser el parell de gotetes que els gossos instintivament treuen per tal de marcar territori, no. Ni tampoc va ser un rajolinet anecdòtic, no. Va ser una veritable ruixada, una micció impròpia d’aquella misèria de gosset que, més que un animaló viu, semblava una joguina peluda. Era gairebé impossible que d’aquell esquifit apèndix en sortís un doll de líquid groguenc tan gran, tan durador i amb tanta força. Però així va ser, per molt sorprenent que pugui semblar.

El noi estava parlant amb un altre company i no s’adonà que darrera seu hi tenia aquell escarransit gos. Un gos esmerlit, però amb empenta conqueridora ja que, a l’ensumar la cama del xicot, el quisso va detectar que cap altre rival hi havia deixat el seu ferum i el seu instint l’impel•lí a marcar aquell territori verge i fer-se’l seu.

La noia que portava el gosset lligat amb aquesta mena de corretges extensibles i que s’havia parat a parlar amb una amiga ben aprop d’aquells dos xicots, va semblar que tampoc s’havia adonat de les intencions del seu quisso o, si més no, no va fer res per evitar-ho.

Tot plegat va succeir en un moment. El noi, al notar l’escalf d’aquella mullena a la seva cama, va dir alguna imprecació – no reproduïble- alhora que es girava per esbrinar-ne la causa. La noia, alertada per aquella imprecació, va reaccionar renyant al gos... Missú... Què has fet ? Dolent, més que dolent.. Vine aquí. Tot seguit, adreçant-se al noi li va dir... Ho sento molt. Disculpa’m... No ho he pogut evitar... No se pas que dir... De veritat que ho sento...

El xicot va veure que la causa no era altra que aquell escanyolit animaló pelut i la reacció purament instintiva va ser, emprenyat com estava, la de fotre-li una puntada de peu al gos i esbroncar la propietària. Però no ho va fer. Només es va mirar el camal i la sabata. El pantalon era d’un color clar, però els baixos del camal esquerra, havien adquirit aquella tonalitat fosca de la roba molla. En aquell pantalon l’evidència del fet era ben palesa.

Malgrat l’emprenyament inicial, el noi va controlar la seva reacció i es mostrà educat i fins i tot conciliador. Les paraules de disculpa de la noia li van semblar sinceres i tot i que les deia amb una aparença compungida, no podia dissimular el riure que se li escapava per sota del nas al contemplar aquella ridícula escena. Va mirar-se la misèria de gos i aquest, amb el cap dret que no alçava un pam de terra, l’observà desafiant, amb una mirada, entre innocent i interrogadora, com preguntant-se... I ara que passa ?

El xicot va dir algunes d’aquestes frases que tothom sol dir... Tranquil-la, dona, que no te cap mena d’importància... Això rai que te fàcil solució... De seguida s’assecarà i aquí no ha passat res. D’acord ? La noia va dir que si i va afegir, novament, que li sabia greu i que sentia molt el que havia passat... Es van acomiadar amb un lacònic Adéu!

Casualitats de la vida, o no, l’endemà es van retrobar, si fa no fa al mateix lloc. Ell anava sol i ella també, sense amiga i sense el gos. Es van reconèixer i es van saludar... Ella s’interessà pels seus pantalons, els que el quisso havia mullat, és clar. Ell va dir que els havia portat a la tintoreria ja que, un cop secs, la marca territorial persistia en forma d’una gran taca que era incapaç de treure-la. La noia el va convidar a un beure per tal de compensar la malifeta que el seu quisso havia fet el dia abans. Ell va acceptar i mentre anaven cap una cafeteria propera, van fer les corresponents presentacions.

Aquell fet, l’exagerada micció d’un esquifit gos sobre el camal i la sabata d’un xicot, va ser l’inici d’una perdurable relació de parella entre aquest noi i la mestressa del quisso. Sense cap mena de dubte aquella micció canina, d’aquell gos tan escarransit i tan poca cosa, va ser una micció providencial que marcà la vida de dos éssers humans. Vés qui ho havia de dir!