Una porta massa selecta

Passat un període prudencial des que la foragitessin, resolgué la pèrfida Llúcia d'intentar entrar novament a l'Empiri. Era sabedora (per pròpia coneixença) de la dificultat d'entabanar el porter, però es va plantar pacient a la cua per esquinçar-li la irreprotxable moral o, si més no, posar-lo en evidència davant el seu cap.
Uns entraren i altres, menys afortunats, marxaren resignats quan arribà la noia a la capçalera de la cua. —No pots entrar—, digué intransigent el barbat. Obcecada com era no li va quedar altre que desplegar totes les males arts possibles. D'entrada el va temptar amb diners, però no es va deixar arrossegar per l'avarícia. Li oferí drogues a dojo, però res. —No pots entrar— repetia el porter poc avesat a la gola. Malgrat la insistència de la Llúcia, no la va deixar entrar ni per peresa de sentir-la. Sorprenentment tampoc es va deixar arrossegar per la ira o la supèrbia malgrat la seva perseverança. Considerant que res tenia a envejar-li, a la Llúcia no li va quedar més que intentar-lo entabanar amb la luxúria. Va fingir defallir després de descordar-se la brusa ben armada de bust com anava. La prengué el porter encegat pel pit suorós, alçant-se-li la vara fins al regalim, i la portà en braços a un racó apartat. Fou quan just la besà luxuriós que entre els núvols aparegué Déu carregat amb tota la ira que negava als mortals. —Ai, Sant Pere, passerell, què no veieu que la Llúcia és Llucifer?—. Se li va escórrer el diable dels braços, convertida en serp, al Sant Pere perplex. Van veure ambdós el rèptil descendent a l'infern novament. —I ara que farem amb tu?— digué Déu al galifardeu. —No patiu omnipresent, que val més serp ardent que la porta del cel—. Es llançà el galifardeu rere la Llúcia, travessant cel i terra de camí a l'infern, després de llençar a Nostre Senyor les claus del cel. —Tots al purgatori!— va cridar Déu als tafaners presents, quedant-se sol amb la ira i guardant ell les portes de l’Empiri.