Una pèrdua irreparable

Un relat de: copernic

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

Sr. Director:
Permeti'm que faci una mica de maleducat i no em presenti. Vostè comprendrà que donades les característiques de la revista que vostè dirigeix no consideri convenient de fer públic el meu nom. Vostè comprendrà que la reputació és una cosa que costa molt de conseguir i molt poc de perdre. Li diré, això sí que la meva professió és la de bomber, cosa que li dic per tal que les explicacions que vénen a continuació siguin més entenedores.
Fa cosa d'uns tres anys vàrem fer un servei urgent a un barri de la part alta de Barcelona. Hi havia hagut, segons es va poder esbrinar després, una fuita de gas (una dona gran es va deixar el fogó encès). Les conseqüències varen ésser tràgiques. La deflagració va provocar tres morts i la destrucció gairebé total de l'edifici. Va ésser una pèrdua irreparable. Els afectats varen ésser allotjats en hotels de la ciutat. Després de les tasques de desenrunament, amagada entre els rajols trencats i la polseguera vaig trobar una llibreta. La vaig obrir i em va semblar una mena de diari. Vaig donar-lo al meu cap que va començar a investigar pel seu compte. El diari no tenia cap nom que pogués identificar al seu propietari. Després de parlar amb les persones que havien sobreviscut a l'explosió el meu cap es va rendir a l'evidència: Devia haver pertangut a algun dels difunts. Posats en contacte amb les famílies dels morts cap va poder assegurar que aquella llibreta fos del seu finat. Pensant que havia fet el que havia pogut el meu cap me'l va donar amb la instrucció que el cremés. El diari estava ja una mica malmès per tot el que havia hagut de suportar, però encara es podia llegir en gran part. El vaig fullejar i vaig veure que contenia algunes descripcions diguem-ne..... pujades de to. No sé si el que estic fent és gaire ètic però he transcrit els fragments del diari que tenen un marcat caire eròtic o fins i tot pornogràfic per si vostè considera adient publicar-ho. És possible que el difunt volgués que aquests textos veiessin la llum. No s'escriu res pensant que quedarà en l'oblit. Com que sembla que està garantit l'anonimat d'aquesta persona i també la de les persones que surten en el diari li prego que s'avingui a editar-lo. Pot ésser serà com un petit homenatge a algú que pensava, més tard o després de mort, publicar-ho.
Atentament, el saluda
Un ciutadà

Dimecres, 26 d'abril del 2000

Avui començo aquest diari a on intentaré posar tot allò que em passi, tot allò que pensi, tot allò que senti o visqui. Massa vegades he començat coses a la meva vida i no n'he acabat cap. Espero que aquesta sigui l'excepció. Avui, a la feina hi ha hagut una novetat. Ha arribat una noia d'entre 30 i 35 anys. És la substituta de la Joana, la secretària del director. Al final s'ha jubilat la dona després de tants anys. No sé si podré aguantar tants anys com ella. La rutina m'aclapara i em provoca un ensopiment que em fa difícil anar a treballar cada dia, especialment els dilluns. Sort que amb el canvi hi hem sortit guanyant. La nova "secre" és alta. No és especialment guapa però té un cos vertiginós. Avui ha vingut amb un conjunt jaqueta i una brusa una mica escotada, d'aquelles que no ensenya res del tot però que deixa lloc a la imaginació. La faldilla era per sobre el genoll, però quan s'asseia se li aixecava una mica i deixava veure les esplèndides cames, unes cames llargues, ben tornejades. M'imaginava la tebior de l'entrecuix, al mig d'aquelles mitges suaus i sedoses. Per sort no hi ha cap taula entre la seva i la meva i tinc una bona visibilitat, tal com després d'una bona tramuntanada, com diria l'home del temps, encara que el meu cap estava una mica boirós i estava mig marejat. De tant en tant mirava i em somreia i quasi bé m'enganxava repassant-la de cap a peus. Es vol fer la simpàtica i agradar a tothom. És diu Laura i abans havia treballat en un bufet d'advocats. No cal dir que està preparadíssima. Parla uns quants idiomes. Mentre domini el francès, penso jo, al director ja li agradarà. Avui serà difícil dormir. No em puc treure del cap aquell culet juganer i aquells pits bellugadissos traslladant-se en totes les direccions dins d'aquella immaculada brusa blanca. Serà difícil dormir, sí.

Dilluns, 12 de Juny del 2000

Avui, com cada dilluns m‘ha costat bastant de posar-me en marxa. Hi ha com una atmosfera especial el dilluns, densa i espessa que invita més a la reflexió que no pas a posar-se les piles i començar la setmana a bon ritme. Però molt aviat he tingut motius per despertar-me. De bon matí ja han vingut algunes de les noies que passen per l'oficina de tant en tant. Són tan joves..... Quan porten pantalons cenyits marcant un tanga minúscul queda tot el seu culet, encara que tapat per la tela, perfectament dibuixat i delimitat. És l'avantatge dels tangues. Quan es té un cul perfecte queda més reafirmat. És exactament com si la veiessis despullada però amb el pantaló pel mig: La figura és la mateixa. Adoro els seus bracets blancs encara, que deleroses per lluir, no esperen a mostrar després d'haver passat pel forçat bronzejament dels dies d'estiu. Tal i fa, son delicioses. És la joventut, la tendresa, en el sentit més carnívor de la paraula, les rialles semi-innocents el que em trasbalsa i fa que perdi la concentració quan elles són a prop. Aquests jerseis cenyits, que apuntalen uns pits rotunds, encara que no siguin grans com els de Mae West, aquests mugronets que es disparen com moguts per un ressort ocult quan reben la impressió sobtada de l'aire condicionat. Són les primeres calors, aquelles que aprofiten de seguida per treure's la roba i mostrar tot el que poden mostrar, mig desitjoses de provocar en els homes aquella turbació que només la seva joventut combinada amb les seves formes són capaces d'atiar. Somriuen quan, girant-se de sobte, de reüll mig albiren una mirada furtiva dirigida cap allà a on tots dirigim la vista, sobre tot quan després d'haver contemplat aquella meravella per davant volem confirmar les nostres expectatives i completar la nostra perspectiva d'aquella Afrodita des d'un altre punt de vista. Quan en vénen gaires en un sol dia em sento malament, són les onades impetuoses del desig que esperen una conclusió, un acabament de la tensió que invariablement més tard o més d'hora s'ha de produir.

Dimarts, 1 d'Agost del 2000

La dona de la neteja fa vacances. En el seu lloc ha vingut una noia d'uns 20 anys més o menys. M'és difícil calcular l'edad de la gent. Mai he estat certer en aquestes apreciacions, però era molt jove. Quan ja tothom havia marxat i m'havia quedat a acabar una feina que era urgent ha arribat ella amb l'escombra i la pala. Jo ja havia començat a recollir les coses. S'ha posat a treballar a un tres o quatre metres de mí. Portava uns pantalons arrapats al cos i un jersei d'estiu amb escot. Com que baixava una mica el cos per recollir la brutícia amb la pala, anava mostrant detalls de la seva anatomia que no es podien veure quan estava dreta. De seguida he vist que no portava sostenidors, doncs a la primera ja m'ha ensenyat un pit fins a gairebé el mugró que s'ha salvat del meu cop d'ull de miracle. Poc després ha repetit l'operació amb l'altre però aquesta vegada he conseguit el meu objectiu i el mugró ha aparegut ferm, desafiant, fosc i contrastat amb la blancor de la pell del voltant. Crec que m'ha vist ,doncs ha fet com un breu somriure vergonyós i s'ha enrojolit. No he pogut més. He anat al water i m'he desafogat. No podria descriure en aquestes ratlles tot el que m'ha passat pel cap des de que he començat fins a que, pocs segons després un torrent alliberador ha apaivagat la feixuga càrrega de les meves fantasies. Quan he tornat al meu lloc ella encara era allà i seguia amb el seu (per a mí) joc perillós. Contínuament baixava el seu cos mostrant-me un altre cop la intimitat de les seves sines, cosa que no m'hagués provocat tanta turbació si l'hagués vist a la platja. Aquí, a l'oficina em semblava un regal dels déus, un privilegi al que sortosament havia tingut accés per un caprici del destí. Però com que la cosa continuava i ja em feien mal alguns elements de la meva anatomia he decidit plegar del tot i allunyar-me definitivament d'aquella mena de temptació ambulant. He deixat l'oficina amb la sensació que havia viscut un moment màgic, irrepetible, d'aquells que marquen tota una vida. Quan he sortit una bafarada d'aire calent procedent de l'asfalt reescalfat durant tot el matí m'ha pujat la cara provocant-me una ganyota de desgrat.

Dimecres, 11 d'Octubre

Finalment, avui ha estat el dia D, i l'hora H tres quarts de cinc de la tarda. Poques vegades les fantasies es fan realitat. Em considero un privilegiat, un tocat pels déus, un escollit entre tots els mortals. Finalment, avui me l'he calçat. Han estat molts dies de somriures ambigus, de mirades fortuïtes, d'oblits aparents. Avui s'ha complert el meu somni. El director ens ha dit a la Laura i a mí si podiem tornar a la tarda per acabar una feina pendent. I tant, que l'hem acabat . Després d'una bona estona de constant moviment de mans pels cabells, després de mil i un canvis de postures per ensenyar una mica més i sentir el seu ego revifat al contemplar el meu astorament el director li ha dit a la Laura que anés a buscar un expedient a l'arxiu. Llavors el meu cap, o més ben dit la part més primitiva del meu cap ha començat a treballar desbocadament i un instint molt profund m'ha dit que aquella era l'hora. Després de calcular més o menys el temps que tardava en arribar a l'arxiu, quan he cregut que ja hi era he agafat una carpeta i m'hi he dirigit. En aquells breus moments, en aquells poc més de cinquanta metres m'han passat pel cap totes les coses que es podien fer en una situació com aquella i el resultat ha estat una poderosa erecció. El cor em bategava descontroladament i el seu retruny furiós m'inflamava les caròtides. Em faltava l'aire, pres com estava d'una gran excitació. Poc ha faltat perquè em desmaiés. Quan he arribat no era jo, e
ra un animal en zel que buscava desesperadament un lloc per clavar-la.
Ella s'ha sorprès de veure'm i m'ha etzibat un "Tú, per aquí?". Sense contestar l'hi he clavat les dents a la boca i he buscat la seva càlida llengua. No recordo si l'hi he fet mal però ella ha obert els ulls esbatanadament. Quan finalment s'ha pogut alliberar m'ha dit: "Estàs boig?. El director sospitarà......". Ha callat perquè en aquell moment l'hi he tret un pit de l'escot i li he començat a ensalivar. Ella ha tirat el cap enrere i ha fet un lleuger sospir, moment que he aprofitat per fer el que feia estona que tenia "in mente", pujar-li la faldilla i baixar-li aquelles delicioses calces de blonda comprades en una botiga cara de la ciutat. Aquell meravellós teixit ha anat a parar lluny del nostre abast a sobre d'un arxivador. Estava boig de desig. M'he agenollat i m'he posat a explorar amb la llengua la seva intimitat ja lliure de traves. Ella ha mormolat "No,no...". Jo, naturalment no l'hi he fet cas. Ja no podia parar. Embalat en la pendent de l'excitació anava directament cap el meu objectiu. Ella ha tirat més enrere el cap, ha acostat el seu sexe a la meva cara i ha tancat una mica les cames fent tisora. M'he senti totalment plè d'ella. Estàvem en un moment àlgid. Si en aquell moment arriba a entrar el director no l'haguéssim ni vist, ja que estàvem cecs de luxúria. Tot d'una m'he aixecat i l'he girat. Ella s'ha recolzat en el tirador d'un arxivador i m'ha ofert el seu cul suculent i temptador. M'he abaixat els pantalons i els calçotets d'una revolada i l'he clavat, l'he clavat com un posseit. El meu cor no ha treballat mai tant com aquesta tarda. La cadència del moviment la marcava el calaix de l'arxivador que s'obria i es tancava fent un soroll sec amb les meves embranzides. Cada gemec seu, cada panteig agònic d'ella era un esperó per a mí que augmentava el rec sanguini del meu penis fent-li agafar una rigidesa metàl.lica. Tot va ésser bastant ràpid. El meu ninot no ha tardat gaire en disparar la seva blanca munició i la gravetat ha fet que el líquid li caigués cuixes avall composant una imatge gairebé pornogràfica.
Hem estat uns vint segons recuperant-nos, sobre tot jo que tenia el cor molt accelerat. Llavors hem sentit passes una mica llunyanes. "El director....! " ha exclamat la Laura. S'ha arreglat el cabell amb rapidesa i hem sortit amb pas lleuger trobant-nos de front amb ell. "Què feu aquí?" ha rondinat, no sospitant ni remotament el que havia passat, sino que haviem estat perdent el temps miserablement o que haviem anat allà a xerrar. "És que havia d'arxivar una cosa i he aprofitat...." he contestat jo. El director ha entrat a l'arxiu i llavors la Laura se n'ha adonat del que passava. Ha esclafit un crit i m'ha dit a cau d'orella: "Les calces, m'he deixat les calces.....!". M'ha agafat una suor freda. Aquella joia delicada i barroca, aquell producte del luxe més refinat estava a punt de significar la nostra perdició. El director era a punt de descobrir el cos del delicte.....................
P.D. La pàgina s'acaba aquí; la resta és il.legible. Pel caire del relat m'inclinaria a pensar que el director no va descobrir la cobejada joia que embolcallava els tresors de la seva posseïdora. Ja se sap que els executius només tenen ulls per a la feina i qui sap, depenent de la posició en la que havia quedat és possible que tot quedés en un ensurt i que la desaparició momentània de les calces no comportés cap perjudici pels dos amants. Els focs, ja se sap s'han d'apagar tot just han començat, jo que sóc bomber hi entenc d'això, però si el director arriba a veure la prova del rampell............ llavors sí que hagués estat una pèrdua irreparable.

Comentaris

  • Salut, astrònom![Ofensiu]
    pivotatomic | 02-06-2008

    Fa dies que no comentava res pel web i avui he pescat aquest relat teu a l'atzar i he pensat: "fot-li una mica de canya!". I aquí em tens...

    Aviam, en general, et vull ser sincer, el relat no em sembla dels millors que t'he llegit. Et faig algunes consideracions, primer a nivell argumental i després d'estil. Com ja saps, no passen de ser opinions molt personals, que es poden rebatre fàcilment. Però si amb alguna t'ajudo a millorar una mica el texte, doncs ja hi guanyem alguna cosa, no?

    ARGUMENT

    D'entrada et diré que tot el relat em sembla massa intranscendent. M'explico: el que narra el diari perdut del protagonista són un parell d'anècdotes d'allò més innocent (que si se li transparenta el tanga, que se li veig un mugró) que, ni de llarg podrien interessar als lectors d'una suposada revista pujada de to. A més, et recordo que el bomber avisa que ha recollit els paràgrafs més sucosos del diari (pornogràfics, arriba a dir) i aquests primers no guanyarien ni el premi d'un foc de campament d'una colla de boy scouts. El plat fort és la follada a l'arxiu. Però, tot i així, per a una revista pujada de to, el que s'explica em resulta gairebé monacal. Vaja, que m'he quedat amb un "ja està?" a la boca quan l'he llegit. Tan gros és el que es narra com per justificar la introducció del relat? Jo crec que ni de lluny. I que en no fer-ho, tot el conjunt adquireix un to d'allò que els castellans en dirien "mojigato" (i que ara no sé traduir al català), que penso és, exactament, l'efecte contrari del que busca el relat. En resum: crec que crees unes expectatives que, després, no acompleixes ni de llarg i que això li passa factura al relat. I que, al final, al conte li manca alguna cosa per passar de la simple anècdota.

    A tall molt personal, m'ha sobtat la referència a la Mae West. No li negarem a la senyora West la condició de sex symbol gairebé mític... però gairebé del segle XIX! Vull dir que si, a principis del XXI volem buscar un exemple d'escot descomunal, crec que podem trobar referents més actuals i igualment efectius... o més, doncs són molt més properes a molts lectors joves...

    ESTIL

    Al començament del relat hi tens algunes repeticions ("vostè comprendrà", "ésser"). Potser són buscades per accentuar la sensació de carta escrita per un ciutadà `poc acostumat a escriure. Per si de cas, t'ho faig constar...

    Els punts suspensius són sempre tres i només tres. Quan n'hi ha més, fan mal als ulls...

    Al llarg del relat, tens algunes frases una mica embolicades. Te'n deixo dos exemples:

    "Adoro els seus bracets blancs encara, que deleroses per lluir, no esperen a mostrar després d'haver passat pel forçat bronzejament dels dies d'estiu". Entenc el sentit d'aquesta llarga frase. Però em sembla decididament enrevessada. Potser podries dir el mateix de forma molt més directa i entenedora, com: "Adoro els seus bracets. Fins i tot quan, deleroses per lluir-los, els ensenyen, blancs encara, sense haver esperat a que els bronzegin els primers calors de l'estiu"

    O també

    "És la joventut, la tendresa, en el sentit més carnívor de la paraula, les rialles semi-innocents el que em trasbalsa i fa que perdi la concentració quan elles són a prop". De fet, aquí hi ha un error de concordança, perquè el que el trasbalsa són tres coses (joventut, tendres i rialles) i en canvi tu escrius "el que" i "fa", quan , en realitat, hauria de ser "les que" i "fan". (M'explico?). Per evitar-ho i fer més àgil el conjunt, jo ho resoldria amb alguna cosa com: "És la joventut el que em trasbalsa. La tendresa, en el sentit més carnívor de la paraula. Les rialles semi-innocents les que em fan perdre la concentració quan elles són a prop".

    Aquestes són algunes de les pegues que he trobat. Si et serveixen d'alguna cosa, fantàstic. I si no, ja ho saps... la intenció és el que compta.

    Com sempre, ha estat un plaer llegir-te, astrònom. Fins la propera!

  • genial[Ofensiu]
    nunetta | 04-04-2006

    m'ha agaradat molt, el trobo molt original...
    segueix així!
    un petó!

  • bona empescada![Ofensiu]
    FRAN's | 25-09-2004 | Valoració: 8

    a sigut curiosa la idea de plantejar el relat com les restes d'un diari en un incendi. m'ha agradat la forma en que ho has relatat. molt bé...

    FRAN's

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

386843 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...