Una pastilla més

Havia demanat al massatgista un final feliç. Ell es va ofendre, va cobrar els 55 euros i la va pràcticament engegar. Que no tornés. S'havia acabat, doncs, el sensual aroma d'incens perfumat en l'aire mesclat amb la suor excitant de l'home de trenta i no massa més anys.

No va poder pagar els 60 euros del psiquiatra, diners que devia a la germana, qui li havia deixat fent mitja mala cara: no li eren fàcils de guanyar, separada, amb una feina de mitja jornada i un fill petit per mantenir. L'especialista, escarmentat, abans de la visita reclamava els honoraris. Gat escaldat es cura en salut. No la va atendre pas. Bé havia de poder permetr'e's de tant en tant l' amant negre i l'amant xinesa.

La Nerva estava molt, molt, molt nerviosa. Era al tren, excepcionalment curull a aquella hora, mitja tarda passada. Molta gent lluïa llaços grocs, bufandes i mocadors grocs, peces de roba d'aquell color. Venien d'una nova manifestació. Ella era en un altre món. Travessava vagons per moure's, en un estat pseudozombie. Fins que s'atreví a exclamar:

-Em pot ajudar algú? Estic en una crisi d'ansietat!

El conglomerat de persones de diverses edats, estils, races i creences mirà i no mirà, en funció dels caràcters.

-Vols una mandarina?

Va fer que no a l'oferiment anònim d'un noi que llegia Tolstoi degustant una poma golden.

Els vint-i-tres anys de la Nela s'estaven ressentint amb la medicació. Feia panxa, la pell se li enterbolia, els cabells prenien un to mat. L'expressió era de patiment.

Una senyora baixeta que tenia just al costat dret l'animà:

-Dona, calma't. Respira fondo. Pensa que tu vals molt!

Els ulls bovins descentrats de la Nerva no es permetien creure-s'ho.

-M'he pres una altra pastilla.Però no em tocava fins més tard.

En tragué de la butxaca de l'anorac gris clar.

-En vull una altra, em fa falta.

-No, això no ho facis. Va, guarda-les. S'ha de respectar el temps de presa. Pensa en coses agradables, bonica.

Aquella dona de cabells canosos greixosos amb ulleres de cul de got i pell descolorida irradiava positivisme. Li contà -mentre els viatgers més pròxims, apinyats com estaven, no evitaven gens d'escoltar- en què coïncidia amb ella.

-Jo t'entenc. Porto nou anys així. Que baixes a Arenys?

-Sí. Haig de ser al centre a l'hora de sopar. Però no tinc gana. Gens.

-Has de menjar. Sobretot, digue'ls que has pres una pastilla a deshora.

-Però no és de les seves!

-Què vols dir?

-Jo les he aconseguides. Són per treure'm el neguit. Són fortes.

-I allà te'n donen unes altres?

-En prenc unes quantes al dia. Aquestes no són d'ells.

-Dona...Tu vals molt. No facis aquestes coses. Has de confiar en tu i en la vida.

La Nerva necessitava caliu. La dona esdevenia providencial consellera, protectora. Se sentí acollida. Acceptà seure,després de dues negatives: començaven a haver-hi seients lliures, ningú s'havia d'aixecar per fer-li un favor, no, allò tampoc.

-Pots escoltar música relaxant? La pots posar al mòbil?

-Ho intento.

S'assegué gairebé tirant-s'hi amb les cames llargues massa primes enfundades en texans pitillo i acabades en calçat bamba de sola plataforma. El cap de la Nerva podia recordar un triangle isòsceles amb la base al cervell. Els llavis, de nina. La barbeta, un pèl sortida i amb pèls...efectes del que prenia.

Va trobar 'Música budista per a l'ànima'. Va cloure les parpelles per escoltar-la. Les pupil·les, exhaustes, adolorides de dispersió, ho van agrair. Els sons orientals van aconseguir aportar-li certa distensió, però el cervell de la Nela li transportà la visió del massatgista que desitjava. Feia setmanes que no cardava. Malgrat les substàncies actives receptades, el cos jove responia a l'imminent primavera. Va posar les cames una sobre l'altra. Si premia l'entrecuix amb un determinant moviment pèlvic assoliria un orgasme assossegaire. Un anunci va tallar la música i li va tallar l'inici d'acció. Va esbatanar els ulls, entre sorpresa i molesta.

-Tranquil·la. Falten tres parades, ja hi ets. Com hi aniràs, a peu o amb bus?

-Vull caminar. Aire. Quina hora és?

-Les set i vint.

-Oh, no tindré temps d'arribar-hi a peu.

Va posar la mà dreta a la butxaca per retrobar el tacte de l'embolcall de les pastilles.

-No, va, deixa-ho estar, això. Sisplau. Jo també baixo a Arenys. Hi vaig a treballar, cuido un matrimoni gran des de final de tarda fins a mig matí. No podria treballar pas si no m'hagués enfortit i em cal la medicació, però ben portada i fent bondat. Ja t'ho he dit abans: he estat uns anys. Tinc ben clar que no puc deixar la medicació.

-Tu vas a un psiquiatra?

-Sí, un cop cada dos mesos. Duc més de quaranta visites...

-Et cobra car?

-Són diners, sí. Els dono per ben gastats.

Somrigué amb els llavis prims i llargs i posant les mans entrellaçant els dits.

-Tingues confiança. Estima't. Tu vals molt.

Deia el que se li havia gravat de tant repetir-li-ho el professional.

-Ara, quan baixem, vindré amb tu un tros.

-Gràcies.

Pel cap li anava passant -i ancorant-se- que tot just trepitgés l'andana fumaria.

-Soparàs, oi?

-No tinc gana. M'acabo de menjar una hamburguesa.

-Però els diràs que has pres aquella pastilla que m'has ensenyat, que no tocava. És important.

De cop, un home amb la veu forta es posà a parlar seguit. Del seu camp:

-Plantaré tomàquet pebroter, sí. I de pera, també. El xerri, segur. I, és clar, de tomacó moltíssim. Ja tinc la terra femada.

La dona amb qui anava feia que sí que sí a la menció de cada tipus d'hortalissa reina de l'hort. Aquella dona acabava de pessigar el cul del marit per tal que es disparés a parlar del que fos per tal de distreure la noia del davant, que la feia patir perquè semblava petar.

L'esguard de la Nela topà amb el d'aquella sexagenària que semblava treta d'un còmic. Escanyolida, vestida amb jersei, malles i botes tot negre. Un mocador verd al coll feia conjunt amb el color de l'anorac de qualitat verd quasi militar amb roses brodades i amb un altre verd de les ulleres de pasta que ocultaven ulls menuts i blaus amb ombra, ratlla i rimmel. Aquella dona de rostre arxipigat i amb arrugues curtes com sécs al llavi de dalt, aquella dona dels cabells afro estufant-se des de les orelles fent de cercle protector i flonjo al voltant del crani, cabells amb les arrels que ensenyaven uns centímetres del blanc de la saviesa i l'experiència i que l'endemà tenyiria d'aquell pèlroig que se li adeia. Aquella dona va obrir el bolso i li va allargar una ampolleta de vidre:

-Té, noia. Olora. Harmonitza. T'ho pots quedar.

La Nela no va rebutjar el detall. Emeté un 'gràcies' fluix, no sabent què més afegir.

-Gràcies- també digué l'altra dona- Ja som a lloc.

El comboi obrí les portes. La Nela se sentia emboirada. Aquella olor, que fos la de la cambra de massatges! Una llumeneta d'il·lusió l'escalfà...tot i que una força fosca i freda, superior, no cessava de fer-li memòria que tenia pastilles a la butxaca.