Cercador
UNA PARAULA
Un relat de: MariaM- Compartir:
Fascinant. Després d’això, res més. És la paraula en sí que em fascina i crec, sincerament, que m’hauria d’aturar aquí, deixar-li un espai i que voli. Fascinant. Podria parlar de tantes coses que em fascinen!. La mirada, els ullets plens d’admiració d’un infant, el moviment d’un humil bri d’herba, els ocells que van i vénen en un joc de colors i de sons, tot plegat coses petites i insignificants, però fascinants, tanmateix.
Darrere de la paraula fascinant s’hi pot trobar de tot. La bellesa d’una dona, la bellesa d’una posta de sol, el cos d’un home, per què, no?, i, també una paraula seguida d’una altra i, amb moltes paraules, un reguitzell que, abraçades les unes amb les altres en harmonia formin una frase, i anant més enllà, t’expliquin una història...fascinant.
Avesats com estem d’esperar grans històries, sovint ens deceben perquè les expectatives que tenim són superiors al que se’ns dóna. Escriure damunt d’ un paper en blanc, a banda de fascinant, és un prodigi.
Ara mateix em trobo en un bon embolic. He començat fascinada per la paraula que m’ha sorgit com un flaix i no tinc ni la més remota idea de com continuaré. El lector hipotètic, l’amic que m’estigui llegint té tot el dret a exigir que no m’aturi i només per atendre aquest dret continuaré.
Llegeixo la notícia al diari, un de tants que aquests dies ens informen abastament del terratrèmol del Nepal. Punba Tamang, de 15 anys, ha aconseguit sobreviure cinc dies sota les runes d’un edifici a Kàtmandu. Fascinant.
Aquí, més a prop, a casa nostra, en Raúl conduïa el seu taxi per l’autopista, a l’aeroport havia deixat el que creia seria el seu últim client; era de matinada i tenia ganes de tornar a casa. La frenada, tot i sobtada, arribà massa tard. No sabia, encara, amb què havia topat; la foscor de la nit i la boirada que l’embolcallava l’hi impedien veure-hi clar.
En sortir del cotxe enfocà amb les llums llargues i la lot quelcom que es bellugava. L’espectacle, potser per inesperat i fora de lloc, l’hi semblà dantesc. La figura d’una dona romania enmig d’un bassal de sang i, ben a prop seu, un gatet lligat amb un cordill. Més tard, quan parlava amb ells mossos rectificà. Una noia jove havia parit, un nen primer i una nena que ell ajudà a arribar al món, a continuació. Una bessonada!. Necessitava una ambulància i, per suposat, algú que hi entengués més que no pas ell.
Quan es presentà l’ambulància conduïren la mare i els nadons a l’hospital de Bellvitge, seguits del taxi d’en Raúl que corria tant com l’ambulància. No els volia perdre ni tocar el dos com feu el brètol que unes hores abans havia recollit a la noia quan feia autoestop. Se les prometia felices en confondre-la amb una professional. L’abandonà empenyent-la fora del cotxe en adonar-se’n que la noia anava de part. Desaparegué a l’acte.
Ho havia explicat ella quan deixaren entrar en Raúl a l’habitació i pogué parlar, riure inclús, en veure la cara d’estupor d’ell: els nadons que en el llit acaronava la mare no eren dos, sinó tres.
Si el naixement d’un infant en circumstàncies normals ja és un prodigi, què serà quan n’arriben un segon i un tercer d’inesperats i en un lloc que no toca? Fascinant!.
Darrere de la paraula fascinant s’hi pot trobar de tot. La bellesa d’una dona, la bellesa d’una posta de sol, el cos d’un home, per què, no?, i, també una paraula seguida d’una altra i, amb moltes paraules, un reguitzell que, abraçades les unes amb les altres en harmonia formin una frase, i anant més enllà, t’expliquin una història...fascinant.
Avesats com estem d’esperar grans històries, sovint ens deceben perquè les expectatives que tenim són superiors al que se’ns dóna. Escriure damunt d’ un paper en blanc, a banda de fascinant, és un prodigi.
Ara mateix em trobo en un bon embolic. He començat fascinada per la paraula que m’ha sorgit com un flaix i no tinc ni la més remota idea de com continuaré. El lector hipotètic, l’amic que m’estigui llegint té tot el dret a exigir que no m’aturi i només per atendre aquest dret continuaré.
Llegeixo la notícia al diari, un de tants que aquests dies ens informen abastament del terratrèmol del Nepal. Punba Tamang, de 15 anys, ha aconseguit sobreviure cinc dies sota les runes d’un edifici a Kàtmandu. Fascinant.
Aquí, més a prop, a casa nostra, en Raúl conduïa el seu taxi per l’autopista, a l’aeroport havia deixat el que creia seria el seu últim client; era de matinada i tenia ganes de tornar a casa. La frenada, tot i sobtada, arribà massa tard. No sabia, encara, amb què havia topat; la foscor de la nit i la boirada que l’embolcallava l’hi impedien veure-hi clar.
En sortir del cotxe enfocà amb les llums llargues i la lot quelcom que es bellugava. L’espectacle, potser per inesperat i fora de lloc, l’hi semblà dantesc. La figura d’una dona romania enmig d’un bassal de sang i, ben a prop seu, un gatet lligat amb un cordill. Més tard, quan parlava amb ells mossos rectificà. Una noia jove havia parit, un nen primer i una nena que ell ajudà a arribar al món, a continuació. Una bessonada!. Necessitava una ambulància i, per suposat, algú que hi entengués més que no pas ell.
Quan es presentà l’ambulància conduïren la mare i els nadons a l’hospital de Bellvitge, seguits del taxi d’en Raúl que corria tant com l’ambulància. No els volia perdre ni tocar el dos com feu el brètol que unes hores abans havia recollit a la noia quan feia autoestop. Se les prometia felices en confondre-la amb una professional. L’abandonà empenyent-la fora del cotxe en adonar-se’n que la noia anava de part. Desaparegué a l’acte.
Ho havia explicat ella quan deixaren entrar en Raúl a l’habitació i pogué parlar, riure inclús, en veure la cara d’estupor d’ell: els nadons que en el llit acaronava la mare no eren dos, sinó tres.
Si el naixement d’un infant en circumstàncies normals ja és un prodigi, què serà quan n’arriben un segon i un tercer d’inesperats i en un lloc que no toca? Fascinant!.