Una papallona blanca volant a la meva terrasa de Barcelona

Un relat de: marga


El vol de la papallona blanca ha despertat un racó de la meva memòria ple d’imatges de petits éssers que envoltaren la meva vida de nena, d’adolescent i jove sense jo ni adonar-me’n i que ara han desaparegut gaire bé totalment del entorn, són: mosques, rantells músics, papallones de tots colors en el jardí i a l’hort, marietes de la menta i de les patates, cuques de llum, ratpenats, erugues, cucs, eriçons, gripaus, cadells, dragons,.. i més. En tinc algunes vivències emmagatzemades en aquest racó de la memòria
Recordo que caçava papallones, apropant-m’hi a poc a poc i amb silenci i quan aquestes es quedaven quietes sobre una flor per xuclar el nèctar, amb els dits les agarrava per les ales. Només les mirava i al recordar-ho percebo encara la pols de les seves ales que restava i em tenyia de colors els dits i que quan les alliberava feien un trist vol i queien, i, jo no ho entenia.
En el marge del canalet de regar les hortes en un costat del carrer de Fortià hi havia molta vegetació, les ortigues i la menta hi abundaven i allà anava jo a agafar les boniques marietes de la menta que posava i guardava en una capsa. També el pare agafava a grapats unes marietes de color marró que aixafava amb una aixada, doncs aquestes eren una plaga de les patateres, gens boniques i feien pudor. Una altra plaga que el pare perseguia, era la dels cadells, uns insectes de grans dimensions, no voladors, de color marró que excavaven galeries per sota les patateres tallant les arrels i menjant i fent malbé gran quantitat de patates. De nit se’ls podia sentir, docs emetien un cant dins les seves cavitats subterrànies que a mi em feia por, ja que algú, no recordo qui, en broma em va dir ─ Són els dimonis que xiulen. En l’actualitat m’ he assabenta’t que estan en perill d’extinció.
Un flaix musical és el dels rantells que t’avisaven que t’anaven a picar i jo quan es quedaven quiets sobre el meu cos, els matava a plantofades i després escoltava, si s’havia acabat la música era mort sinó... més plantofades.
Un d’un ensurt. El que em va donar un gripau que es trobava just al darrere d’una albergínia que vaig tallar de la planta per cuinar-la. Ell que estava molt tranquil, amagat i dormint darrere el fruit, en deixar-lo al descobert es degué empipar i suposar una alertar d’un perill, així que, com a defensa, primer es va inflar i tot seguit va expulsar amb potencia un raig de pipí envers la meva ja espantada persona que per sort no em va tocar. El pare em va dir─ No li facis res, els gripaus i els eriçons són beneficiosos per a l’hort.
Un flaix d’un vist i no vist és el dels ratpenats que al vespre sortien de sota el túnel del rec i que volaven a gran velocitat en totes direccions en busca del seu aliment, els molts mosquits que també voletejaven pel lloc, passaven arran meu sense mai tocar-me, el seu radar no fallava, però no me’n fiava gaire, no m’agradava gens la companyia del seu vol. De dia feia basarda veure’ls penjats de cap per avall a dins el túnel del rec, ben negre de tants que n’hi havien!
Les mosques ( aleshores n’hi havia moltes). Al anomenar-les em fa recordar un paper en forma d’una molla estirada, engomat i impregnat d’alguna substància atraient per a elles, penjat al mig del lampadari del menjador ple de mosques enganxades i a més una o dues a dins el meu plat de caldo, quin fàstic em feien! El pare deia─ Això no és res, treu-les i menja. Quan jo era petit n’hi havia moltes més, tantes!, que el plat en quedava ple, per evitar-ho s’ havia d’ anar de pressa a menjar.
Una imatge que pel sol fet de fer-la present se’m posa encara la pell de gallina, és la de les llagostes, verdes, marrons, petites i grans que salten per anar d’un lloc a l’altre, i que només de veure-les xisclava i tremolava. Mai em feren la broma de posar-me’n una damunt del meu cos, sabien que jo perdria els sentits, vaja que em desmaiaria del pànic que em feien. I em fan!!!
L’acció de l’home ha quasi acabat amb molts d’ells i en una cadena de retruc, disminuint el nombre de molts del meu record, com aquelles tantes orenetes cuablanca i les vulgars de goja rogenca que cada any arribaven anunciant la primavera !!!, les recordo també reunides en fileres en els cables del telèfon i en els fils elèctrics preparant-se per emigrar cap un lloc més calent. El pare em deia─ Mira nena, ja ve el fred, les orenetes se’n van. I jo em posava trista
A casa teníem uns despertadors que mai se’ls acabava la corda, et despertaven amb un quicquiriquic!i Era el gall del galliner amb una bona cresta i unes barballeres tot ben vermell i amb un bonic plomatge, Era el rei del galliner, es passava el dia damunt de les gallines ajocades amb una ala estesa per a l’aparellament però també vetllava per aquestes cridant-les quan trobava menjar. Un altre so, era el que sortia del lloc arrecerat del jóc on hi havia, fets i preparats pel pare, uns nius plens de palla on anaven les gallines a fer l’ou, i que cantaven després de la posta anunciant-lo amb alegria amb un cocococooooc... A mi m’agradava molt arreplegar els ous i engegar aquestes aus perquè correguessin per l’hort, aixequessin un curt baix vol, s’ esterregessin i mengessin cucs, verdura i pedretes per pair. Però el més bonic d’aquesta societat era la lloca, la gallina que deixava de fer ous es posava calenta com si tingués febre, s’estarrufava i durant 21 dia covava els ous posada damunt d’ells sense xafar-los, els girava amb les potes i el bec i només els deixava per menjar. Un cop nats, era per veure-la amb el pollets seguint-la o reposant sota el seu plomatge traient els caparrons entre les plomes! i com la mare lloca els cridava perquè anessin a menjar amb aquell cloc,cloc,cloc..c i tots corrien!
Aquest sons que també formen part dels meus records ja no hi són al meu entorn.
Ara en convertir-se la carn d’aviram en un dels aliments més assequibles ha fet que aquests éssers visquin anònims en granges, tot programat, amb inseminació freda, per artificial, que ha suplert els galls i les incubadores a les lloques i les bombetes la calor d’aquestes.
Per sort, aquesta vida tan bonica i natural no ha desaparegut. A les cases de poble i masies s’hi troben encara galliners amb galls i gallines i lloques i pollets.
Per ésser justa he d’ explicar-vos que aquesta papallona blanca amb punts negres a les ales posteriors que ha despertat tots aquests records també en forma part. En el temps de les cols i de les coliflors n’hi havia moltes a l’hort del pare, eren una plaga. Feien la posta dels ous a l’anvers de les fulles i aquests en poc temps es convertien en unes voraç erugues verdes que se les menjaven deixant només els nervis. S’havia de vigilar molt abans de coure aquesta verdura si no ho feies, les trobaves surant a l’aigua ,al caldo,. .. Ecs.

Tota aquesta natura que m’envoltava s’ha convertit en cotxes, motos, sorolls, asfalt i gent anònima però per sort a la meva terrassa plena de flors encara vénen papallones a xuclar el nèctar , verdes, boniques i simpàtiques cotorretes a picar els aquosos cactus i volen per l’entorn coloms , gavines i pardalets. I jo, recordant el pare, els dono menjar a tots.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer