Una obra d'art

Un relat de: Sergi

Sempre havia pensat que l'art es trobava en totes les coses. Per això no s'alimentava només de llibres de pintura, escriptura i arquitectura, observava cada racó del món on vivia, buscant l'essència de l'art en els detalls més insignificants i en les coses més òbvies i rotundes. Per a ella, l'art era sentiment.

De la mateixa manera que imitar a la perfecció fins l'última pinzellada de la Gioconda podia no ésser art per ser una simple còpia sense criteri, imitar un estil podia resultar d'una qualitat artística sublim, si l'artista donava sentit a allò que feia, i ho ruixava amb unes gotes de sentiment real.

A la seva adolescència, el comentari d'un imprudent mal professor d'institut a l'opinar sobre la incapacitat d'algú com ella per arribar a crear una obra d'art, va bastar-li per dedicar la seva vida a la recerca de l'essència artística. Algun dia ell es menjaria les seves paraules, i ella seria allà per veure-ho.

Des d'aleshores, el seu temps s'escolava entre llibres, quadres i escultures, llapis, pinzells, llenços, cisells i eines. Va viure a biblioteques, museus, galeries i estudis. Fins que va esgotar totes les referències i va tancar-se a l'exterior, es va impregnar de la natura, va contemplar els estels, els éssers vius i els paisatges del món. Quan es va sentir plena de la saba dels arbres, del perfum de les flors, del moviment dels animals i dels colors de la terra, el cel i l'aigua, va cercar entre la gent. El moviment, la cultura, la història, la vida.

Quedava poc per exhaurir el seu l'últim alè de vida, i era coneguda arreu del món per les seves creacions, que ara es repartien en múltiples coleccions privades i galeries d'art. Tothom coneixia el seu nom arreu del món. Però ella no en tenia prou.

Minuts abans de la seva mort, va mirar amb ulls cansats cap al seu interior. Va recordar cada minut de la seva vida, que va dedicar a la recerca de quelcom que sempre havia estat en el seu interior. Va ordenar les seves idees en un últim esforç per donar un sentit gràfic a la seva existència, va traçar línies mentals entre punts imaginaris, i ho va entendre tot. Ara veia clarament la imatge de la seva vida, unida per unes simples línies que ni tan sols existien. Un principi i un final. Ve respirar per última vegada, va relaxar el seu cos, i va traçar l'última línia del seu dibuix.

Va tancar els ulls, i va completar la seva obra d'art: una vida, per la qual seria recordada.

Comentaris

  • paxman | 11-02-2005

    La vida mateixa és una gran obra d'art, de vegades inacabada.
    Te'n recordes, però, d'aquella dita: "El millor poema no s'escriu, es viu"?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: