Una novatada amb premi

Un relat de: Xecspiar

Recordo el primer cop que el vaig veure, allà, assegut en aquella terrassa londinenca, com si fos ahir mateix. Era un home gros i baix. Ja llavors, traspuava la feblesa pròpia d'un home gran. No sabies mai què pensava. Tenia la idea que el seu cap era com una estació ferroviària, plena de trens amunt i avall, pensaments i idees que no trobaven treva en cap moment. Ja me n'havien parlat molt d'ell, dels seus casos resolts i les seves proeses; era belga. La premsa sovint li adjudicava la nacionalitat francesa, possiblement a causa del seu marcat accent francès i del seu posat de monsieur parisenc, fet que ell sempre intentava corregir. M'havien dit que no acostumava a fumar, sols ho feia quan es tancava sol en alguna habitació i cercava la resolució als casos que li encarregaven. La seva fama no només era en boca de tots els habitants de Gran Bretanya, sinó que també s'havia estès a nivell europeu. Països com França, Espanya, Holanda i Alemanya havien reclamat els seus serveis en més d'una ocasió. Era tot un senyor. Llavors encara lluïa orgullós el seu bigoti ben pentinat, ungit amb la cera que emprava per a pentinar-se curosament el seu cabell. Sovint duia posat un barret negre, de cobriment rodó i a conjunt amb el seu vestit fosc. Acostumava a anar mudat, amb el bastó d'ivori i el bell llaç al coll.
Quan em van trucar del diari dient-me que em concedien el privilegi d'entrevistar-lo, el cor em va fer un salt. Em va estranyar que no l'avisessin que l'aniria a entrevistar, però vaig tranquil·litzar-me quan em van assegurar que el seu bon caràcter em permetria entrevistar-lo sense cita prèvia. Jo només portava tres anys a Londres com a corresponsal, òbviament no tenia cap possibilitat d'entrevistar a personatges famosos com ell, aquesta feina estava reservada pels millors i més antics periodistes del diari. Per a aquesta feina ja tenien a l'André, el cap de premsa de llavors, més gran i amb més experiència que no pas jo. Vaig acceptar la proposta ràpidament, sense pensar-ho. Tot seguit vaig posar la mà a la ploma i, plantejant preguntes sense parar, finalment vaig aconseguir redactar una entrevista amb cara i ulls, molt millor que l'última que havia fet l'idolatra't André.
Em podia permetre el luxe de portar amb mi un jove fotògraf; vaig decidir-me pel Jean, un noi una mica més jove que jo, perquè en fes el reportatge fotogràfic. Tenia la convicció, com ara, que s'ha de donar oportunitats als joves en detriment dels periodistes i fotògrafs experts, amb anys d'experiència i sovint amb els fums massa pujats.
"Bonjour, monsieur Poirot", vaig dir tot traient-me la gorra en senyal de respecte. De fet, no em va sortir cap frase més, pensava que ell em contestaria i m'acabaria donant l'oportunitat d'enllaçar la seva resposta amb la meva presentació, però no va ser així, no ho va fer. Es va limitar a aixecar el cap del diari que llegia, em va mirar de dalt a baix, fent-me sentir una mica incòmode, i va seguir llegint, com si no hagués passat res. Jo no vaig comprendre'l; què havia de fer en una situació com aquella? Depenent del que fes o del que no fes aquella entrevista se'n aniria en orris.
"Vós sou el famós detectiu belga Hercule Poirot, no vaig pas errat? Que em permetríeu...". Llavors ell, de sobte, em va tallar. Va aixecar el braç i va tancar els ulls. Vaig restar immòbil; ell també. En el moment en què jo intentava treure-li algun mot, va arribar una senyora gran, molt mudada, amb un vestit gris igual que el color del seu cabell, recollit en un bell monyo. Es va treure les ulleres triangulars d'una revolada i em va mirar fixament amb cara de sorpresa. Sense que jo hagués tingut temps de reaccionar em va agafar el braç i em va dir que ja n'estava farta de trucar a la premsa perquè no la seguissin, que no era una artista de Hollywood, que no volia que molestessin més el seu marit.
"Quina culpa en tinc de dir-me Agatha Christie i que escrigui llibres perquè m'hagueu d'ofegar d'aquesta manera? També tinc vida privada jo! Ja n'estic farta, sentiu? I el meu marit? Em dieu que només el voleu entrevistar perquè és l'home en qui em vaig inspirar per a crear al detectiu Hercule Poirot?!"
Em vaig quedar glaçat, amb la cara més blanca que el paper de fumar. No només vaig fer-la enfadar, sinó que també vaig confondre el seu marit amb un personatge al que jo creia real; tal era el seu ressò dins del món que m'envoltava. Que burro vaig ser! El llavi em tremolava, sempre ho fa quan els nervis són més grans que el meu enteniment. El pobre Jean em mirava atònit, no sabia si fer una foto o retirar-se de l'escena, a causa de la vergonya que tenia.
"Senyora...dis-dis-disculpi aquest gran malentès... Senyor, sento haver-li causat... mo-molèsties." Les paraules no sortien o ho feien a batzegades, com una metralladora, com si una serp s'hagués proposat estrènyer fort el meu coll. Finalment, després d'una estona de silenci amb el que vaig intentar pagar els plats trencats, vaig demanar un favor a la senyora Christie; temia que no em tornés a engegar a pastar fang; per sort no ho va fer.
Realment he de reconèixer que André se sortí amb la seva. M'havia fet fer el ridícul més gran de la meva carrera professional, una gran novatada. Em va costar molt el fet de recuperar i restaurar el poc prestigi que tenia aleshores, em va costar molt. Ara, però, André ja és mort. Morí de gran, retirat, a la seva bella mansió als afores de la ciutat. Jo sóc el director del diari i Jean és un dels nostres millors fotògrafs i corresponsals. Cada dia, quan entro al despatx veig aquell autògraf d'Agatha Christie, la meva escriptora preferida; un autògraf signat en un vulgar tovalló de paper. Un vulgar tovalló de paper que, si més no, va esdevenir un contrapès positiu a la balança d'aquell dia desastrós per a la meva carrera professional. Me'l van signar en aquella terrassa en la que vaig confondre la parella de Christie amb un detectiu famós, fruït de la ficció literària i de la meva capacitat jovenívola de posar el peu a la galleda gairebé cada dia.

Comentaris

  • darkman,[Ofensiu]
    pereneri | 21-06-2008

    dius: "M'ha agradat força, diria que l'has treballat i meditat amb temps, no ho sé, si no és així, tens futur..."

    Jo diria que si ho ha treballat... encara té més futur, no? No em diràs que només són bons escriptors els que no s'esforcen?

    No t'enfadis, eh?, que ja t'he entès, però ho aprofito per refermar la felicitació a Xecspiar si no hi ha treballat gaire... i encara més si hi ha treballat molt!

  • molt ben escrit[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 18-06-2008

    mantens una alta tensió narrativa que en cap moment decau. El temna de l'entrevista del novell a una persona ja assentada soiclamnt és molt recorrent, però tu li has donat u aire de burla i seriositat que fa guanyar punts a favor de la història.
    M'ha agradat força, diria que l'has treballat i meditat amb temps, no ho sé, si no és així, tens futur...

    Una abraçada

    Ferran

    PS
    Ara ja et tinc entre els meus preferits.

  • Quin fart de riure![Ofensiu]
    Somiadora Emboirada | 18-06-2008

    Aquesta història m'ha enganxat de tal manera que m'he quedat amb ganes de saber que va passar amb el protagonista despres de l'entrevista catàstrofe fins que arriba a ser director del diari.
    M'ha sorprés més eprquè ara estic fent unes pràctiques en un diari, i m'ha fet gràcia que, estant treballant, pugués lleguir aquest relat!

    Una abraçada molt forta,

    Núria.

  • una gran història[Ofensiu]
    pereneri | 18-06-2008 | Valoració: 10

    sí senyor, ben travada i ben conclosa. M'ha agradat molt llegir-la.

    Potser no queda clar per quin motiu té la culpa André de la confusió produïda: suposo que cal sobreentendre que el cap de premsa és qui ha muntat tot el xou.

    A les redaccions dels diaris segur que els caps i els més vells del lloc expliquen històries d'aquest tipus sobre els seus començaments professionals, potser una mica maquillades per impressionar més els oients.