Una nova vida

Ara torno a ser jo, aquella noia alegre i esbojarrada que no negava un somriure a ningú, aquella noia que no parava un moment a casa perquè sempre tenia algú amb qui sortir; en definitiva, torno a ser la mateixa d'abans que arribés el passat més d'agost. Bé, tot això ho dic perquè fins fa unes setmanes jo no tenia res a veure amb la persona que acabo de descriure, i ara us explicaré el perquè.
Tot va començar l'última setmana de classe, quan la Júlia, en Jordi, l'Albert i jo vam decidir que aquell havia de ser el millor estiu de les nostres vides. I és que era l'últim any que estàvem junts a classe, després de 15 anys a la mateixa escola i classe, cadascú tiraria per un camí diferent i, trobar-nos tots quatre potser seria bastant difícil. Per tant, en plena setmana d'exàmens ja ens teniu preparant les nostres vacances.
-París!
-Londres!
-Roma!
-Nova York!
Les propostes eren múltiples i variades, però no podíem anar a tot arreu, per tant, vam decidir que cadascú escrivís dues propostes en papers diferents i ho decidiríem a sorts. Com que aquella tarda érem a casa de l'Albert, vam decidir que la mà innocent fos la seva germana petita. Estàvem tant nerviosos com si haguéssim de fer un examen. I finalment...
-Suïssa!
Doncs ja estava decidit. Ara només faltava buscar els bitllets d'avió, trobar un hotel on estar-nos i planejar els quinze dies que ens hi passaríem.
Al cap de pocs dies ho teníem decidit: ens allotjaríem en un petit hostal de Lucerna, faríem una activitat diferent cada dia i pel viatge havíem decidit que agafaríem amb una d'aquestes companyies aèries de baix cost.
Durant els primers dies tot va anar bé, vam conèixer la ciutat, en vam visitar d'altres, vam fer excursions per paisatges fantàstics, vam sortir de festa gairebé cada nit; vaja, que ens ho estàvem passant "de conya". Però les coses van canviar tres dies abans de tornar cap a Girona.
Aquell dia vam decidir llogar un cotxe per anar a fer una visita a Zuric ja que encara no havíem tingut ocasió d'anar a veure-la, i a mi em feia molta il·lusió. Doncs bé, anàvem camí de Zuric amb el cotxe quan de sobte un altre cotxe ens va sortir en un revolt en direcció contrària i a tota velocitat. I fins aquí era tot el que recordava quan em vaig despertar plena de tubs i envoltada de la meva família a l'habitació d'un hospital.
-Però, què ha passat? On són els altres?- vaig preguntar.
-Tranquil·litzat- em va dir la meva mare- ets en un hospital de Zuric perquè vau tenir un accident de cotxe.
-Això ja ho sé!- vaig respondre- Però jo vull saber on són la Júlia, en Jordi i l'Albert, perquè no són aquí?
-Veuràs,- va començar el meu pare- en Jordi que portava el cotxe i la Júlia que anava al seu costat són a la UCI, i l'Albert és en una habitació d'aquí al costat amb alguns ossos trencats, però més bé que la resta perquè no va arribar a perdre el coneixement.
-Jo els vull anar a veure, perquè no em puc aixecar!?
-Maria, calma't- em va dir la meva mare- tens la cama dreta i dues costelles trencades, a més de contusions bastant fortes a la resta del cos i al cap, que per això vas perdre el coneixement.
-I quan podrem tornar a casa?
-Els metges han dit que et volien tenir uns dies més en observació, però després ja podràs tornar, però hauràs de fer repòs per esperar que se't curin els ossos trencats. I, quant als teus amics, l'Albert d'aquí a un parell de dies ja podrà tornar, però en Jordi i la Júlia... no ho sabem.
-Què vol dir que no ho sabeu? Es pot saber què passa?
-És que encara no hi ha res segur...- va fer la meva mare- La veritat és que en Jordi esta en coma i la Júlia esta molt greu i a més té lesions greus a la columna vertebral, per tant, si es recupera el més probable és que quedi en una cadira de rodes.
En aquell moment el món em va caure a sobre. Aquelles paraules havien estat com tot de fletxes que s'havien clavat al meu cor. De cop em va aparèixer un sentiment de culpa a sobre ja que si aquell dia havíem decidit anar a Zuric, en part, era perquè jo hi havia insistit bastant. El sol fet de pensar que dos dels meus millors amics potser no se'n sortirien em destrossava.
Malgrat que la meva família i l'Albert, que ja li deixaven fer algun volt per l'hospital, m'intentaven animar, no hi havia manera de fer-me reaccionar.
Al cap de dos dies, va entrar la meva mare plorant i quan la vaig veure vaig saber que portava males notícies.
-Maria, acabo de parlar amb els pares d'en Jordi i...
I ja no va poder acabar la frase. Totes dues ens vam abraçar plorant desconsoladament. En Jordi era mort. Allò va fer que acabés d'entrar de ple en una profunda depressió. Me'n sentia culpable i ningú em podia treure aquesta idea del cap. Ja ho sé que aquestes coses no es poden preveure, però en aquell moment no ho veia d'aquesta manera.
Al cap de dos mesos ja estava recuperada de les ferides i els trencaments, però seguia enfonsada en un pou anímicament. L'Albert em venia a veure cada dia, però jo no vaig voler parlar amb ell ni un sol dia. Dins el meu cap només es repetia la mort d'en Jordi, la situació de la Júlia i el fet que si jo no hagués insistit a fer aquella sortida tot això no hauria passat.
La Júlia. Precisament d'ella volia parlar. Havien passat gairebé 4 mesos, després de tornar a casa, quan la vaig veure. I tot i que sabia en la situació en que es trobava, no m'ho volia creure. Fins que va arribar aquell dimecres. La Júlia em va venir a veure acompanyada de l'Albert, i tot i que m'hi resistia, finalment la meva mare em va convèncer perquè parlés amb ells. La trobada va ser molt emocionant perquè feia molt que no ens vèiem, tot i que jo seguia molt desanimada.
Aquella tarda ens la vam passar tancats a la meva habitació parlant sobretot de l'accident, tot i que jo al principi m'hi resistia. Ara però, sé que si aquella tarda no m'hagués escoltat els meus amics avui no us podria explicar tot això. El que no sé encara és què va ser que em va poder fer entrar en raó, ja que la majoria de coses que em van dir ja m'ho havien dit abans els meus pares i no havia servit de res. Suposo que el fet de ser els meus amics els que no em culpaven del que havia passat, sinó al contrari, feien els possibles perquè em tragués aquesta idea del cap, i el fet de saber que ells em podien entendre perquè també ho havien viscut em devia fer entrar en raó. Del que sí que estic convençuda és que tinc els millors amics que puc desitjar, i que en Jordi, encara que no hi sigui, ens segueix acompanyant en els nostres volts per Girona i allà on sigui que anem. Perquè ara, com ja he dit al començament torno a ser la mateixa d'abans, i malgrat que la Júlia no pot fer tot el que feia abans, seguim veient-nos i muntant sortides tots tres junts. Ah, per cert, que ja tenim decidides les vacances d'aquest any: ens n'anem a Roma, i estem segurs que en Jordi també hi estaria d'acord (ja que des de feia temps volia anar-hi a fer una visita).