Una nova tardor comença

Era a la finestra observant el seu gran jardí.

Una nova i trista tardor començava.

Assegut a la seva butaca vella veia, des de feia molt temps, el canvi de tons de les muntanyes que envoltaven la seva mansió. La seva dona l'havia acompanyat en una cadira al seu costat durant molts anys, moltes tardors, fins que un dia la mort se la va endur i el va deixar sol en aquella casa tan gran i buida.
"La mort és capritxosa i envejosa, sempre es vol emportar allò que més estimem i desitgem", solia dir ell.
De fet, no estava del tot sol. Tenia quatre fills i deu néts, tot i que a la meitat no els coneixia, i tenia amics amb qui es trobava per a jugar al domino i fer petar la xerrada. No sabia exactament qui havia decidit fer aquestes trobades després de dinar, l'únic que sabia era que a tots els unien uns pensaments més o menys iguals, el sentiment de soledat, la melangia i l'anhel de temps passats i que l'esperança de poder reunir-se un dia més tots junts els donava forces per a seguir avançant. Qui ho havia de dir que quan fos vell el que l'ajudaria a no defallir seria una cosa tan simple com una trobada d'amics?

Quan era jove va cometre molts errors, però quan la seva dóna, que era quasi tot el seu cor, va morir, encara en va cometre més.
Una nova tardor començava i allò li feia recordar totes les tardes d'aquell temps al jardí, amb els seus fills, recollint algun bolet, jugant en aquells gronxadors ara rovellats, col·leccionanat fulles, cridant, rient, saltant.
Tot allò quedava lluny. Pocs dels seus néts havien anat a jugar en aquell jardí que a ell sempre li havia agradat en aquella època de l'any, per molt trist que estigués.
Va començar a pensar en la seva vida, en els seus fills. Era culpa seva que no l'anessin a veure, era normal que no volguessin estar amb un vell que només transpirava pessimisme.
En aquell moment ho va veure tot clar. Va adonar-se que no podia continuar així, encara li quedaven anys de vida i tenia ganes de conèixer millor la seva família.
S'empassaria l'orgull, trucaria als seus fills, parlaria amb ells i per fi abraçaria als seus néts amb tot el seu cor, perquè tots els nens tenien dret a tenir un avi, i tots els avis tenien dret a tenir néts.

"Començaré pintant el gronxador".

Una nova i viva tardor començava.