Una nit d'estiu

Un relat de: laura lara martin

Finalment, ahir la Laura anà a la platja (a Canet d'En Berenguer)!!! Tenia una il·lusió!!! Semblava una xiqueta!! A més, eixa platja era on ella anava de petita, i va recordar moltes coses. Arribaren vora les 8pm, i va estar caminant per la sorra. El sol s'amagava darrere de les cases, apartaments i totes les edificacions que hi havia a prop de la costa. Una 'aranya' roja (atraccions de corda per als nanos).......el sol...... i la càmera al cotxe! 'molt bé, Laura!' es va dir.

Es va apropar a l'aigua. Semblava calenta. No se sabia ben bé si per les hores de sol a les qual s'havia exposat o pel pixum dels nanos que, com si s'acabara el temps i hagueren d'aprofitar fins l'últim segon, no sortien de l'aigua ni per menjar quelcom. De sobte, entre la sorra, varen començar a aparèixer pedretes, conquilles i demés restes inorgàniques d'animals. I, com no, la Laura va agafar una rere una altra, omplint les seues butxaques, alhora, també, de sorra. Caminava eclipsada. Semblava com si portara un gran tresor al damunt. Un tresor furtat als malvats pirates! era com a la seua infantesa!!

Arribà al quiosquet on havien reservat taula per sopar amb un somriure que no va desaparèixer en tota la nit.

Després de què la Núria, la seua cosineta de set anys, s'haguera pres un cucurutxo de maduixa i nata, marca 'Estiu', les dues xiques s'endinsaren en la platja, en la seua foscor. La nena li preguntava a la major què eren els estels fugaços, mentres totes dos es tombaven a veure les estrelles. Després, tornant al lloc on els majors prenien un cafè del temps( o més d'un, ves a saber!) i el Jordi jugava a una consola sense bateria, la Laura i la Núria pujaren a les dunes on, gràcies al llum que tenien darrere seu, podien veure reflectides les seues ombres. Jugaren i jugaren i tot just quan agafaren la càmera per fer fotos a les seues ombres ( si Peter Pan ho vegera....), el pare de la Laura va xiular, tot indicant que era hora de marxar d'aquell paradís pres per la mà de l'home.

De camí a l'orxateria d' Almàssera, la Núria, que havia demanat permís per venir en 'el cotxe dels tios', va estar massacrant-los amb acudits inventats, endevinalles realment dolentes (va haver una bona, entre totes: "és un animalet, negre tot ell, que sempre diu que és ric, ric"), contes de por que, nits abans, li havia contat el Jordi..... Entre tantes històries i acudits, varen fer lliçons de francès. Núria tenia curiositat per saber com es deia 'm'és igual' en aquesta llengua. Entre tots, li varem fer creure que es deia 'me la sú le sobac', que, dit ràpidament, dóna el pego, sobre tot per a una nena que, potser, l'única cosa que en sap, d'eixe idioma, és "ça va?" i "bon jour!" .

La nit s'estava acabant, la Laura mirava ja el rellotge tot pensant que no volia matinar al dia següent, el Jordi no feia més que beure orxata i la resta renegaven del jovent macarra passava amb motos per la carretera que teníem al costat.

A mitjanit, com si es tractés de la Ventafocs, la Laura arribà a casa seva. Abans de dutxar-se, es va llevar els pantalons i, en tocar les butxaques, i alhora les pedretes, va recordar aquella vesprada i nit que tant havia gaudit en companyia d'uns que, encara que no foren germans de son pare, eren igualment els seus oncles i...ELS SEUS COSINS!

Comentaris

  • Peter Pan?[Ofensiu]
    iong txon | 01-12-2006

    Sí, sí, és clar, Peter Pan. En tot el relat es flaira en cert enyor del passat, de la infantesa perduda, emmig de l'ambient familiar d'una excursió a una platja que evoca records remots a la protagonista, na Laura -vaja, Laura com tu mateixa; casualitat? o tu també ets una mica Peter Pan? -potser sigui un mal dia per preguntar-ho: FELICES VIGÍLIES o PER MOLTS ANYS, LAURA!! si ho llegeixes demà…

    Dos petons virtuals,

    Quim

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de laura lara martin

laura lara martin

17 Relats

55 Comentaris

18910 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
Hola, em diuen Laura i sóc de València (P.V). Sóc del 2 de desembre de 1986 i estudie ciències ambientals. M'agrada de tant en tant i,sobretot, quan l'ànima ho necessita, escriure, encara que sóc conscient de què no ho faig molt bé, però almenys m'ajuda a desfogar-me. Una de les meues aficions és el teatre! i ho practique actualment (des de fa temps).

El meu correu : lamarlau@alumni.uv.es
El messenger: laura_lara_martin@hotmail.com

Un beset per a tothom