Una nit d'estiu en època d'exàmens segons Arbequina.

He decidit ficar-me a llegir-te. aquest el vaig llegir fa temps i m'agrada molt. He de dir-te que m'he sentit així cada dia d'aquest estiu, que avui ha acabat ja per a mi.

besos de taronja

Sembla com si volguesis parar el temps. Tota una succeció d'aconteixement, ja més lents o més ràpids, que ens aboquen a una vida desenfrenada. Però tu la has aturat, amb aquestes paraules escrites i et preguntes: que estic fent aquí? que es aixó que faig? cap on em portarà tot aixó?

Buf... quantes vegades hauré pensat igual...? "Per què no he estudiat?"
No sé... a vegades he perdut el temps, però igual que tu, si alguna vegada he disfrutat del silenci d'una nit d'estudi d'estiu, ja em dono per satisfet! Salut i enhorabona!

Una abraçada!

PD: Gràcies pel teu comentari! així he pogut llegir unes quantes coses teves que potser mai hauria trobat! Dones a tots els relats un toc de poesia!
Ah! He deixat un comentari al teu comentari en el meu relat; no crec que t'aclareixi massa dubtes, però bé...

per què intentar allunyar-nos d'allò que ens crida, com la lluna d'una nit d'estiu. Una nit que sembla buida, aparentment, plena de pensaments aïllats en el marc d'una ciutat de fugida d'aquells que corren darrera l'estiu. Mira la lluna i, si cal, no l'abandonis mai. Potser ella no respondrà la teva pregunta. Potser no et dira qui ets, però qui sap si deixarà que ho descobreixis per tu mateixa. Qui sap si el seu reflex amaga el temps necessari per que ho descobreixis. Donem-nos moments de lluna, moments de mirar al nostre voltant i d'adonar-nos del que hi ha. Sortir de nosaltres mateixos i córrer, arribar ben lluny: potser així arribem a trobar-nos realment.

M'ha agradat moltíssim el teu relat, arbequina! :)

Petons!

Ara fa un any que vaig acabar la carrera i aquest relat m'ha fet recordar aquelles jornades d'estudi on el cant dels ocells, la remor llunyana de la tele o el moviment dels peixos que tinc a l'aquari eren una raó de pes per aixercar la vista (i la ment) dels apunts.
Un tema molt ben trobat i un relat molt ben escrit. Has aconseguit que el lector es fiqui dintre!
Felicitats!
Per cert, gràcies a tu he après que extàtic és aquell que contempla quelcom en estat d'èxtasi.

Primer de tot moltissimes gràcies pels comentaris consecotius que has fet dels meus escrits, deies quelcom semblan a que no t'agradaven les històries d'amor o romàntiques no obstant t'has endinsat en les meves i m'han fet il·lusió els comens perquè són d'aquesta temàtica, sóc així, no puc escriure coses que no senti.
Ara anem al teu escrit: m'encanta la descripció que fas al principi, realment aconsegueixes que qui ho llegeixi noti la sensació que produeix la situació. I en segon lloc coneixo bé allò de preguntar-te, "per què no he estudiat abans?¿" d'explicacions moltes però al final sempre acabes estudiant i passant estones davant d'uns apunts per aconseguir resultats (i després te'n sents satisfet, com a minim aixo es el que em passa).
Bé, felixitats, i et seguiré llegint
Una abraçada
-.-NaTaShA-.-

Parlem primer de tu i el teu relat: m'alegra molt que tu siguis com ets, que escriguis com ho fas ( no tens que envejar res a ningú, per cert! ) i que la teva contemplació i la teva capacitat per portar-la al paper, m'hagin permès gaudir d'aquest text ben trenat, ben assortit de recursos literaris per assaborir mentre va alternant sensacions i reflexions, emocions i sentiments, dubtes i afirmacions, canvis i recorreguts: "...un pensament em consola i fa que, per un instant, la llàgrima s'aturi per acabar caient del rostre més alegre que quan sortia, amarga, de l'ull".
Com la vida, un joc de contrasts.

Amb la teva prosa has creat algunes imatges molt belles: "Els fanals s'encenen tartamudejant" , "la desconjuntada simfonia que interpreten és, ara, un agradable adagio que sona llunyà" , serien només un parell de mostra entre d'altres a destacar.

Parlem ara de per què em sento, en el teu relat, com a casa: Dimarts passat vaig ser-hi damunt els jardins del Maginet, recolzada a la barana, amb el sol i el vent mariner de cara xocant amb la ràfega que provenia de Via Augusta, les faldilles fetes un embolic entre les cames i els cabells voleiant-me davant els ulls, que havia d'aclucar per força, aguantant fermament la ventada mentre mirava l'amfiteatre, els nens d'escola d'excursió i els turistes de visita cultural i el mar, sobre tot el mar... arrissat, enriallat, blau i blanc sota un cel d'atzur que no gosava esquitxar-se de cap núvol per no embrutar la llum d'un sol immens que lluitava contra la temperatura primaveral sobtadament refredada...
Després vaig passejar entre ombús fins a tocar ferro, agafant-me amb força perquè la ratxada pujava acanalada de la Rambla i s'arremolinava entorn a l'estàtua indiferent i feia embats com d'huracà furiós. I era un bell espectacle aquell espai gairebé desert al migdia, mentre tothom dinava o reposava...
I jo em preguntava: Per què sóc com sóc?

Et sona, ... veí?

Una abraçada rodona com la lluna plena en una nit d'estiu clara,

Una quimera