Una nit de tempesta

Aquella nit, quan la tempesta obrí de bat a bat la finestra del meu dormitori, jo no sabia el que allí anava a succeir.

Alçant-me del llit a les fosques, per anar-la a tancar, m'ensopeguí amb el maletí del meu marit.

De la petada que li vaig donar, s'obrí; A dins hi havia el programa del master de especialització en reproducció humana que havia de fer, en Jaume és metge ginecòlec, també hi havia un bloc de receptes, una ploma estilogràfica Parker ( el meu regal de prometatge ), i ... una PISTOLA !.

Feia pocs dies que havíem arribat del nostre viatge de noces i a la tercera nit d'esser a casa... ell em deixava sola tot el vespre, d'agut a la seva feina.
Ell deia que ja m'hi acostumaria, que això dels nens és molt imprevist.
Dues hores abans una de les seves clientes s'havia posat de part i ell va anar a assitir-la.

La nostra casa es als afores de Barcelona, en una urbanització de Vallromanes, i a mi em feia una mica de por, ja que encara no m'havia familiaritzat amb la casa i el veïnat.

Uns sorolls estranys en el primer pis em van treure del meus pensaments.

Estava tan nerviosa i espantada que no vaig trobar la bata que era als peus del llit, baixaria sense !.
Vaig obrir la porta de l'habitació, els trons i els llampecs em van acabar de destrosar els nervis. - I si fos un lladre?, vaig pensar, - què faig?.

Els ulls se'm van anar cap a la pistola i tota tremolosa la vaig agafar amb les dues mans per que la tremolor del meu pols no fes que falles el tret.
Mentre baixava l'escala pensava ; - Perquè en Jaume te una pistola ?, perquè no m'ho havia dit? -.

Ja havia arribat al primer pis, estava amarada de suor, neguitosa i els malaits trons i llampecs cada vegada eren més forts i queien més a prop.

Tot era fosc, no veia res!, els sorolls venien de la cuina, -Es clar!, vaig pensar , la porta del darrere!.
Portava la pistola aferrada amb les dues mans; El cor em bategava tan fort que tenia por que se'm sentís.

Hi havia claror a la cuina. La nevera era obertai ... una ombra hi treia menjar.
Fent un esforç vaig dir: -Aixequi les mans si no vol que li engegui un tret !.-
Com a resposta se sentí una forta rialla i jo ... vaig prémer el gallet...

Uns minuts més tard, en obrir els ulls (m'havia desmaiat), em vaig adonar que en Jaume m'estava donant copets a la cara per refer-me.
Tota esverada li vaig preguntar : -L'he mort ?-.
El meu marit amb una somriure d'orella a orella tot agafant la pistola em va dir :-El lladre furtiu de menjar, era jo. He arribat molt tard i tenia gana, no volia despertar-te, però... no pateixis, no m'has mort, ni tan sols m'has ferit.

Agafant la pistola va prèmer el gallet i... va sortir una flama. La pistola era un encenador !.