Una nit a l'òpera - Apunts de camp per a una conferència: L'art imita a la natura?

Vostès ja ho saben: sóc entomòleg. Sé tot el que es pot saber dels insectes i de llur mode d'organitzar-se la vida. Per la meva feina, em veig obligat a viatjar amb relativa freqüència, i he de dir que, a banda de les estades que duc a terme a reu del món per acomplir les meves observacions, sovint, universitats de rellevància i societats especialitzades -com la que vostès representen- demanen la meva presència per a dictar conferències sobre certa libèl·lula africana -la meva especialitat- de la qual ara no ve al cas parlar-ne perquè el que vull explicar, de fet, no té res a veure amb l'animaló que els he esmentat.

Va ser en un d'aquests viatges que els deia: l'avió que em transportava va tenir pana i va haver de fer marrada a un d'aquests països de nom impronunciable, nascuts fa quatre dies a causa de revoltes que ens queden lluny, però plens de voluntat i ganes de posar-se al dia. D'anada a l'hotel, vaig demanar al taxista que m'hi portava quines gràcies tenia la ciutat que m'acollia (donat que jo -no està de més que ho digui ara- no la coneixia ni en tenia cap referència).
-La ciutat no és gran cosa; -em va dir- els museus són a la capital; la gent d'aquí és descreguda i no hi ha cap església notable. Ara bé, si per aquelles coses a vostè li agradés l'òpera... avui hi ha funció de gala i el nostre teatre (això ho va dir satisfet i ple d'orgull) és únic! no en trobarà cap, per molt que busqui, que s'hi pugui comparar o li faci ombra.
Incrèdul, vaig pensar:
»No serà tant, i vaig preguntar per la programació i pels cantants que hi actuaven.
-Tan hi fa això, -em va dir molest- el que compta és el teatre!

Quan interpel·lava a algú, fent referència a l'emblemàtic teatre d'òpera, les persones que m'informaven s'esforçaven a donar-me -sense haver-ho sol·licitat i com si fos molt important- les mesures del vestíbul, de l'amfiteatre, de les llotges, de la platea i del prosceni; així com la quantitat de pisos, ascensors o localitats que l'edifici disposava, i m'explicaven, a més, com eren les zones de descans, o altres detalls com els quilòmetres de vellut emprats per a fer el cortinatge i encara la procedència dels marbres, les fustes i demés elements decoratius; per no parlar del munt de tones de ciment o la quantitat de plaques de vidre que caracteritzaven inconfusiblement l'exterior. Observava però, que desconeixien com era l'espai on els actors desenvolupen llur acció dramàtica; no em sabien dir res de l'escenari, ni del tipus de maquinària encarregada de combinar les il·luminacions i les mutacions escèniques, i encara menys de les "excepcionals condicions acústiques" que haurien pogut fer d'aquell edifici el teatre extraordinari i singular que pretenien. Finalment, quan mostrava interès per l'orquestra, el repertori, els cantants o els espectacles que s'hi feien, els meus interlocutors perdien tota loquacitat i amb un gest fred, gairebé hostil, -com si seguissin una consigna- tancaven de cop la conversa remugant: "el que compte és el teatre..." de manera que em va ser impossible saber quina òpera es representaria al vespre.

A l'hotel vaig estar de sort! Tot i que a contracor, l'encarregat, (quin home més insòlit!) sabedor de la meva curiositat per la lírica local i assabentat del meu prestigi internacional, es va sentir empès, davant la meva insistència, a fer mans i mànegues per tal que jo pogués assistir al teatre aquell vespre i gaudir de la nit d'estrena. I no només això, perquè, fent valer les seves coneixences, va procurar-me l'honor que l'alcalde de la ciutat i la seva senyora em convidessin personalment i compartissin amb mi la seva llotja.

Quin teatre! Si he de dir la veritat, el teatre impressionava. Era realment colossal. Tot el que podia ésser majestuós, imponent i gros, ho era desmesuradament: el vestíbul, el foyer, les escalinates de marbre, les aranyes del sostre... tot impactava per les dimensions, i la fastuositat de la decoració. També els espectadors -especialment les senyores- lluïen d'allò més, i les qui -per natura- els havia estat negada la boniquesa, ho amagaven amb pintures, joies, sedes i lluentons. Es feia evident que, d'acord amb la magnificència de l'entorn i de l'acte social que ens lligava, tothom procurava fer de la seva aparença un atractiu més de la vetllada. La dona de l'alcalde -la meva amfitriona- jugava amb la boa de plomes que duia a les espatlles i somreia a tothora mentre anàvem prenent lloc. Els llums, que fins aquell moment centellejaven consumint milers de watts, es van anar apagant de mica en mica i el teló, per fi, es va aixecar.

Em va sorprendre l'escenografia. A diferència del que havia vist de l'edifici -fet tot ell d'ostentació i cars materials-, l'escenari era petit, auster i estava buit. Bé, quasi. Com a attrezzo només hi havia una cadira i una tauleta amb un aparell per a reproduir discs de vinil.
»Serà una producció moderna -em vaig dir...
De les bambolines va aparèixer, saludant fins a tres vegades cerimoniosament, un home pulcrament vestit, amb un frac negre i corbata de llacet. Duia uns discos sota el braç. El públic picava de mans amb entusiasme i no va deixar de fer-ho fins que l'home que ocupava l'escena no es va acostar a l'aparell i va situar l'agulla al principi del disc que ell mateix va posar. L'home va seure respectuosament al costat de la màquina. Sol·lícit, i amb gran cura, donava la volta quan convenia a la cara del disc o el canviava per un altre. La vetllada va arribar a la fi. L'home va guardar l'últim disc a la funda que li corresponia i un grum l'obsequià amb un ram de flors mentre el públic, dempeus, aplaudia embogit deixant anar alguns "Bravo" a discreció.

El responsable de l'hotel -cortès com era-, va tenir la gentilesa d'esperar, despert a recepció, la meva tornada i mentre em donava la clau de l'habitació va preguntar:
-Què l'hi ha semblat? valia la pena?
Li hauria dit tantes coses... però mirant-lo al fons dels ulls hi vaig veure, prou eloqüent, una espurna d'irònica tristesa i el perquè de la seva reticència primera. Vaig comprendre la vergonya infinita que per dins sentia i li vaig voler estalviar el dolor d'un comentari inoportú. Malgrat tot, ell volia saber les meves impressions. Em costava no ferir-lo però no se'm va acudir res més que ser directe; i ho vaig rematar engaltant-li l'absurda paradoxa que acabava de viure en aquell teatre que gosava escamotejar l'orquestra, els cantants, els decorats, la posada en escena, l'habilitat del director i la de totes les persones que hi haurien d'intervenir, oferint -amagats o dalt de l'escenari- el seu treball a un públic desitjós d'art i sensibilitat. Vaig acabar preguntant-li si per edificar el teatre, el consistori havia estirat més el braç que la mànega... i si ara, per manca de pressupost, s'estalviava en el "contingut" tot el que s'havia excedit construint el "continent".
-No és ben bé això -em va dir-. Certament l'alcalde, entestat a perpetuar la seva memòria, s'encaterinà amb el projecte més ambiciós i megalòman que li van posar al davant. Es va deixar enlluernar per "l'originalitat" d'un arquitecte "trencador", que capgirava l'ús de l'edifici... Dit d'altra manera: el projecte s'allunyava inadvertidament de l'equipament cultural altament especialitzat que un teatre hauria de ser, però en contrapartida, extremava a la perfecció l'estrany propòsit -debilitat humana- de servir de marc per a l'embadaliment dels espectadors que, com l'alcalde, hi havien de concórrer; encegats per fer-se veure però indiferents, en el fons, amb el fet cultural que se'ls brinda.
-Però un projecte així hauria d'haver estat la riota de tothom! No entenc que tirés endavant, i encara entenc menys el miratge de tots els ciutadans quant, contemplant-lo, li canten les excel·lències, fins i tot sense haver-hi entrat mai.
-Em sorprèn que no us n'hagueu adonat: als pobles no els agrada que els toquin el voraviu, posant de relleu les seves febleses, i saben fer de la necessitat virtut...
-Voleu dir que l'orgull de poder mostrar al visitant un teatre "únic" -encara que només sigui per la seva funcionalitat dubtosa- ja els paga a tots la pena?
Em va mirar i ja no em va dir res més.

L'endemà reprenia el meu viatge. No he tornat més a aquella ciutat però, visitant-ne altres i també a casa meva, m'adono com sovint les construccions -tant se val si es tracta d'obres faraòniques o de petits habitatges- no resolen, amb l'excusa de la creativitat, les necessitats bàsiques per a les quals han estat creades. Llavors penso en les formigues i altres insectes com les abelles, les vespes o els tèrmits. Són el paradigma de l'organització social: el treball en equip i l'especialització dels seus membres els permet delimitar espais per aconseguir el confort i la supervivència del grup. Construeixen estructures que poden ser immenses, reduïdes, senzilles, sofisticades, comunitàries, individuals, sota terra o a l'exterior, i malgrat la diversitat o complexitat de cada una de les cambres o cel·les, totes tenen la seva raó de ser i res hi és gratuït o sobrer. Sens dubte això permetrà als insectes fer la viu-viu quan de l'home ja no en quedi cap vestigi, i em pregunto, finalment, si de vegades la manca de creativitat no pot arribar a ser una benedicció.