Una nina de segona mà trencada

Un relat de: Somiadora sense somnis
Una trista simfonia marca l’ inici del final. Em sento vella i oxidada, un fràgil record del que vaig ser, una forta promesa incomplerta del que no vaig arribar a esdevenir. Volia ser au i volar pels cels de la llibertat, volia ser el llac que retorna els raigs al Sol, més brillants, volia ser el vent que col•lecciona els aromes de la vida. Volia ser, únicament, reina del seu cor. No ho volia, ho desitjava. Ho vull. Ho desitjo. Mai va ser, i mai serà, més que un desig.

Encara tens coses boniques que oferir...

No sóc vella en edat, ho sóc en ànima. Quan el patiment és el beuratge de cada dia, l’aigua de l’alegria s’escapa per cada escletxa, injusta, impàvida, no deixant ni l’última gota pietosa. Ningú ho mereix, però l’atzar juga amb nosaltres de manera incontrolable, convertint-nos en titelles amb fins fils que tracen els nostres moviments, induint les nostres passes cap a un destí en el qual els sentiments, forts com a cuirassa, no hi poden lluitar. I així la vida se’ns mostra davant els ulls impotents, davant els cors que bateguen fins que perden l’alè, davant l’ànima que esdevé vella dins un cos jove encara.

Encara tens coses boniques que oferir...

Ara respiro la fosca, encongida. L’antiga nena alegre i càlida té la cara pixelada, amagada entre amargor. Crec que no era jo, era una altra persona, no podia ser jo. Somniava dins dels somnis, nit i vigília, oferint al meu voltant i al món sencer un somriure de veritat. Creia que les papallones eren éssers màgics i meravellosos, confiava cegament en els desitjos als estels, tothom tenia coses que admirava i no deixava d’admirar, i admirava més que res l’amor. Creava un món per a mi al voltant del món real. Un món meu. Passaren els anys i hi seguia, ferma, encegada. Passaren els dies, i teixia un vel per no veure nítidament la realitat que en molts casos es presentava cruenta i sobtada.

Encara tens coses boniques que oferir...

Ell va aparèixer, entre pàgines de llibres i melòdiques cançons. El centre del meu món únic, el príncep dels meus somnis cada cop més freqüents. Les hores amb ell eren infinites i fugaces, cada minut un preuat tresor, cada segon un gran sac d’alegria. Ell era la meva veritat a un món de mentides. Ell em va fer sentir única, especial, eterna. Jo era el seu cel, ell el meu paradís. I també ell em va fer veure que no era única, ni especial, i que, com el meu món, no sóc eterna. Jo no era el seu cel, i ell va esdevenir el meu infern. Era una mentida a un món de veritats. I jo una nina de segona mà, trencada, plena de records vells i trencats.

Encara tens coses boniques que oferir...

No hi ha perquès al nou món, al real. Tot esdevé sense gràcia. No hi ha virtuts que empenyin els nostres moviments, ni veracitat a les nostres paraules. Les llàgrimes són buides gotes d’aigua que es confonen amb la pluja, corrents, vulgars, irrellevants per a sentiments que fugen, les cançons són insonores i freturoses d’emocions. Les papallones no són éssers màgics ni meravellosos, són un de tants éssers que habiten el món. Com jo. Elles volen encara al seu món, però. No admiro l’amor, perquè l’amor que jo creia és una de tantes mentides.

Encara tens coses boniques que oferir...

Si, potser si. I potser no. Mai no ho sabré si no les faig brillar, brillar com els vells records trencats que s’uneixen, novament, cada cop que al cel enlluerna un estel. En ells, encara, no he perdut l’esperança.

Comentaris

  • Si totes les coses..[Ofensiu]
    celesti1462 | 04-10-2014 | Valoració: 10

    Que encara téns per a oferir són com aquest poema...

    Endavant, fes-les brillar!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: