Una marieta al roser

Avançava per una branca de roser on una munió de pugó acaparava protagonisme massiu explotat per legions de formigues, que pretenien protegir-los i així la marieta no advertia que n'era predadora i que eren exquisits. La marieta havia anat a petar allà per instint i, a acabada de passar de ser groga a vermella, no se li desadheria un tarannà imaginativo-no-naïf que li atorgava delit per la vida poètica i delicada (com ella mateixa).
Estava exhausta d'anar amunt i avall d'aquell arbust, canviant el circuit. A més, havia d'estar al cas d'eludir les punxes, que les havia comptades totes, per allò d'estimular l'hemisferi esquerre del cervell. A les formigues la presència del coleòpter coccinèl·lic no els feia gota de gràcia, com si fos un exemple pels petits insectes, en veure-la lliure i forta, per intentar envalentir-se per deixar de ser munyits i de creure que existia cooperativisme amb elles. Per això enviaven contra la marieta total aversió, vibracions ben concentrades. Ella no les advertia, divertida amb el món natural que considerava atractiu i amable. Però estava esgotada de voltar i, de resultes, li feia arximandra haver de fer anar les ales per canviar de destí. Es va fixar en uns lliris preciosos i aromàtics alhora que observà, enganxada entre dues prolongacions ridícules, branquetes del roser, quelcom transportador, una mena de paraigua -de fet es tractava d'una llavor voladora-, una closca menuda fosca amb extensions -les barnilles-, ben bé com una rara medusa capgirada. La marieta s'hi enfilà, tancà els ulls i, ben confiada, esperà amb la certesa que un cop de vent l'ajudaria. Somrigué en notar-lo i no els obriria fins ser al lloc del trasllat. Hi anava molt ben empesa!

Les formigues també, també dibuixaven un somrís, d'un altre tipus. Tot seguit, reien. Fent força l'havien expulsada lluny del seu intocable centre -i en tenien franquícies i franquícies- de consecució de líquid de saba. Què s'havia cregut!