Una mà a la finestra

Una mà, petita, però una mà. Mig indecisa és passeja per davant de la finestra. Com si li agradés l'escalfor del sol que hi entra. Ja està, la mà el vol agafar i quedar-se'l. Tot per ella. Com si l'enyorés desesperadament. Ho vol ara mateix. Suaument, els dits van vidre avall, lentament. I desapareix.
Al carrer, ningú ha vist la petita mà. A la botiga, als baixos de l'edifici del davant, estan atrafegats per l'allau de clients, sempre tots a la mateixa hora. Sort que aviat serà l'hora de dinar. Avui han convidat a fer el cafè al porter de l'edifici del davant. Mentrestant aquest neteja els vidres del portal, amenaçant al noi del tercer primera de fregar-los si hi deixa la seva marca personal altra vegada. Ja n'està fart! El noi entra corrent a l'ascensor, sense amagar un somriure impertinent. Es mira al mirall, com si busqués algun tipus de complaença, es retira els quatre cabells que li cauen pel front, mentre amb l'altre mà busca les claus a la butxaca dels texans vells. Dina amb la seva mare ràpidament. Poc després, marxa cap a l'escola. La mare baixa amb ell per l'ascensor. El porter no ha tornat de dinar: hi ha el portal tancat. Ella gira carrer avall, cap a la farmàcia. Veu els farmacèutics encantats amb la visita de la néta. Avui divendres no ha anat a la guarderia; està una mica costipada, i ells la mostren orgullosos els clients de sempre. Com la senyora que acaben d'atendre, que surt seguint carrer avall fins al parc i s'asseu a un banc. No sap com ha passat el temps, s'ha distret mirant la gent passar. Arriba el portal de casa, moments abans que el porter tanqui la porta, i qui amb un cop de cap saluda al botiguer que, desde la porta estant, mira si arriba alguna clienta despistada per poder tancar. No li agrada que, tot recollint, li truquin al vidre amb cara de "va, obre, som amics…no?" La seva dona ja ha pujat a casa a fer el sopar i rentar els quatre plats que li queden del dinar.
Ara, de la finestra en surt una llum tèbia i trista. La mà no es veu…. Potser és lluny de la finestra. Potser està sopant… o espera de nou el sol, per divertir-se seguint els seus raigs, per poder aprofitar aquesta escalfor que l'omple de vida. Només ell la fa sentir tant important, tant única.
La resta de finestres de l'edifici estan il·luminades. Al carrer hi queda poca gent, només alguns gats que furguen a les bosses d'escombraries que algú ha deixat a la vorera, i que provocaran l'enrabiada dels veïns en veure tota l'escampadissa per terra i aquella ferum que els dirà un bon dia forçat.
Enmig d'aquest espectacle, arriba segurament l'últim veí; que s'apropa cap al portal, treu les claus i obre. Acompanya la porta i truca l'ascensor. Es queda encantat, mirant un punt indeterminat de l'entrada, capficat per qualsevol maldecap rutinari del seu gabinet. Sense canviar l'expressió del seu rostre, puja i desapareix de la vista del carrer. Ja no se sent res. El carrer és totalment buit, ni tant sols hi feinejen els gats. La llum tèbia de la nostra finestra desapareix. Ara sí que tot és fosc.
Comença a clarejar malgrat els núvols grisos. El carrer s'omple de vida lentament. El porter es fixa amb una noia; ell es recorda sempre de totes les cares: fa dies que la veu per aquí. No li sembla que s'hagi instal·lat en aquest carrer; més aviat hi busca alguna cosa, alternativament es mira una agenda i els números del carrer. Primer ha anat per una vorera i ha tornat per l'altre. Després ha entrat a la botiga del davant i n'ha sortit, aparentment, sense haver comprat res.
S'ha posat a ploure suaument, com un acompanyant molest pels vianants. Per fi, la mà apareix a la seva finestra. Ha tardat a apropar-s'hi. No ha gosat fins que no ha vist com les gotes picaven als vidres. Li han cridat l'atenció: amb el dit índex mig estirat, la mà vol caçar-les totes. Veient que no és massa ràpida, s'entreté resseguint el camí que alguna està fent. Dibuixant formes rodones, quadrades, formes sense formes, formes només imaginàries, unes ziga-zaga o simplement puntets. La mà no té pressa.
Finalment, la noia es decideix a preguntar. El porter veu com s'apropa i l'espera tot seguint-la amb la mirada. La va a rebre a la porta. Es saluden educadament. A mesura que la conversa va avançant va augmentant la sorpresa del porter; fins que arriba a una conclusió:
-Em sembla que li han donat una informació equivocada. Aquí no ha entrat a viure-hi ningú des de fa més de tres anys.
Malgrat la insistència d'ella, ell ho nega convençut:
-Aquí no hi viu ningú que es digui així. Ni cap criatura. Només hi ha un nano d'uns tretze anys, que un dia m'embruta els vidres i l'altre me'ls trenca amb el seu patinet. La resta som tots adults i gent gran.
Veient que no en treu res, la noia s'acomiada, travessa el carrer i torna a la botiga. Per segona vegada, els hi fa les mateixes preguntes, però molt més argumentades.
- Tenim informació prou important per creure que per un d'aquests pisos hi ha possible negligència en un menor- va començar la noia- per a aquí hi ha un nen maltractat…- insinua.
L'única resposta que en treu l'ha sentida més d'una vegada:
-Si això fos cert, ja ho sabríem…. Aquí tot se sap.
La noia torna a girar cua. El botiguer mira com se'n va carrer avall "cap a la farmàcia" pensa mentre s'acosta a la porta tot esperant que sigui prou lluny per sortir. El porter ja l'espera per comentar la visita. Amb cares de sorpresos per la sospita i de certa confusió, gesticulen compulsivament com si d'aquesta manera se sentissin més alliberats. De la mateixa manera comencen uns somriures tímids que van deixant la sospita en una simple anèctoda del dia.
Ha deixat de ploure i queda un dia no definit. La mà ha deixat de jugar amb la pluja. Alguna cosa l'ha fet moure's d'allà, després d'hores i hores. Com si tingués un tremolor… igual que quan passa un cotxe a tota velocitat i fa vibrar el vidre… a ella li ve una esgarrifança i s'allunya ràpidament de la finestra.
Encara amb el regust del cafè a la boca, el porter avança cap al portal. Algú ha trucat el timbre. Convençut que qui el reclamava era només propaganda, ha esperat que sonés per segona vegada per moure's. A l'arribar el portal no pot evitar la cara d'estranyesa: la noia del matí tornava a ser allà, ara, però, acompanyada.
El porter, sorprès que allò passi al bloc que ell ha cuidat i guardat des de fa una vintena d'anys, els deixa passar. No li donen explicacions ni ell les demana. Només amb la mirada busca el suport i la xafarderia del seu veí del davant, que avança paralitzat cap a ell. Eterns minuts després senten baixar l'ascensor i es giren cap aquest des del portal estant. Les preguntes es multipliquen en intensitat quan en veuen sortir un marrec embolicat amb una manta, a coll de la noia. El nen, d'uns cinc anys, no deixa de mirar la seva amiga. Els seus cabells llargs, entre rinxolats i enredats, li cauen per la cara, de faccions marcades, i prima com s'entreveu la resta del cos. De cop, el nen es tomba cap a fora. Té una sensació coneguda a l'esquena. No pot deixar de moure's, vol que aquesta s'escampi per tot el cos. Mira enlaire. Ja els té! els raigs de sol tan desitjats per fi li il·luminen tota la cara, fent-li empetitir els ulls. El nen obre els braços, ho vol abraçar tot. Instintivament, la petita mà s'aixeca cap el sol, amb el dit índex estirat enlaire saluda el seu amic fidel, deixant escapar un somriure agraït i sincer, un somriure de plaer.