Una làpida sense nom

Un relat de: perunforat

A les deu sortia de la feina per anar a esmorzar. No arribava a desconnectar, m'emportava els papers per signar a la memòria, els trossos de paper, trinxats de la trituradora, enganxats a les parpelles i el soroll del telèfon just a darrera del timpà.
La boira laboral enterbolia qualsevol pensament que fes referència a viure, n'era conscient. Més diré, sort en tenia de poder estar ocupat.
Aquell dimecres a les 10.05 tot va canviar. Es va despertar una lleugera obsessió per ella. Ella... La morena amb el cabell recollit, uniforme de caixera i ulleres de no dormir. L'havia vist dies enrere, inclús mesos abans, però res em va fer fixar amb ella. Però aquell dimecres, a les 10.05, les monedes li van caure a terra. Van fer soroll. Van rodolar cafeteria avall, i jo, just a davant de la moneda de cinquanta, me la vaig repassar de peus a cap sense excusa. No era especialment guapa, tenia accent castellà i els pits rodons que s'encaixaven perfectament amb el jersei de llana que s'ajustava al seu cos, amagat darrera la bata sense mànigues blava.
Vaig començar a sortir més d'hora, per estar apunt. Dibuixava, amb el Montblanc, línies simulant el seu rostre. Els paper per reciclar es van convertir en esbossos per arraconar, com a tresors, en un calaix tancat amb clau.
Ella i un munt de línies absurdes que feien créixer el desig per posseir quelcom, que mai abans havia tingut.
Impulsos de bogeria transitòria que em feien sortir de sí.
Cada dia la nostra cita. La considerava meva, només meva. Li vaig posar nom a una fotografia en blanc i negre, que acompanyava un marc recobert de vellut, que vaig comprar a un tot a cent.
Un dia qualsevol vaig començar a seguir-la. De la feina a casa. De la feina a una cafeteria. De la cafeteria a casa...
No volia parlar amb ella, no la volia conèixer. Ja era meva, ja havia parlat durant hores seguides de nits de desvetlla. La posseïa a l'oficina, quan tancava la porta i m'inclinava per masturbar-me. La posseïa quan l'esperava a qualsevol racó. Em vaig convertir en un boig que un dia la policia va detenir per exhibició pública.
Em vaig convertir en un boig sense feina, sense llum, ni aigua, ni telèfon.
Em vaig convertir en un boig que no tenia diners al compte corrent. Un boig que tenia un llogater sense pietat. Un boig de més de quaranta anys sense res.
I la necessitat em va dur al carrer. El primer hivern va ser l'equador que dividia la vida del suïcidi, però mai havia estat prou valent per a res, i menys per morir.
No parlava, sobrevivia.
I així va ser la meva vida de llavors fins ara, engolida amb un dels glops de xibeca que bevia com l'aigua per fer alguna cosa.
I els xicots que, de tant en tant, em recollien del carrer per hipotèrmia, pulmonia o borratxera, em demanàvem com havia arribat fins allà, com si fos un bitllet d'anada i tornada. Em deien que en podia sortir, que podia tornar a començar. No entenien que també existeixen vides aigualides, transparents com la vida d'un fantasma. Viure per mi era res, no havia tingut mai cap sentit.
I escric això per deixar-ho a l'andana, sota del gran rellotge. La meva làpida on hi passarà un munt de gent diària, desconeguda, els únics que potser recordaran que allà descanso en pau.

Comentaris

  • Un zig-zag[Ofensiu]
    escaldot | 15-01-2008 | Valoració: 10

    de petites coses, usuals també fan que sovint la naturalitat agafi olors, colors i textures que de vegades fan molt mal i d'altres et deixen tendre, tou, quasi dolç com per dexar-te menjar.

    He llegit poca cosa del que ens ofereixes peró m'imposo d'anar repetin.
    Crec que vas en una bona barca....
    navega doncs companya.
    Un petó.

  • m'ha agradat...[Ofensiu]
    en veu baixa | 07-11-2007

    ...el retrat d'aquesta obsessió que acaba de la pitjor manera.
    Continue llegint-te.

l´Autor

Foto de perfil de perunforat

perunforat

93 Relats

284 Comentaris

94563 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
Jo sóc així com sóc com el títol de Jaques Prévert

Sóc remolc de l'era
cendres calcàries de sabors
engrunes de silencis
i penyora de colors

Sóc herba mullada
d'olor de llocs
fiblar de pells
i l'enyor d'uns pocs

Sóc aire comestible
pintant oxigen amb els dits
mans d'argila humida
de sols, dies, llunes i nits

Sóc cargol treu-banya
un patufet a la panxa del bou
caputxeta entremaliada
i un calamar a dins d'un pou

Sóc un llibre a mig escriure
amb llapis de carbó
tint de blanc sobre fons negre
lletra de pal i cançó

Sóc pedra de tartera
marca d'aigua de paper
muntanyes de somriures
sota al vol d'un esparver

Sóc el que sóc
No sóc res més

D'amunt i avall
De més i menys

De poc o molt
De tot o res

http://correctellegiblebarat.blogspot.com/