Cercador
Una jornada del decorador de rotondes
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Es lleva puntualment diàriament -excepte festius- quan canta en Quico, l'únic gall. La resta són gallines: gallina ponicana que pon un ou cada setmana. Ben lloable.
Fa un petó de papallona a la Rita, que encara somia truites de carabassó i ceba. Fa un cop d'ull als bessons, en Samuel i la Raquel, cadascú agafat al peluix antipor i pro-bons-somnis.
Es dutxa amb aigua freda, per estimular la circulació i fer el valent.
Es treu el pijama i es posa l'uniforme. Va de color ocre o merda d'oca o color gos com fuig, no li queda gens bé. Sort que el salari té un altre color.
Baixa a la cuina i el gat, en Xarrapí, ja miola i se li arrapa a les cames. Va, gotet de llet tebiona i torna al coixí tou a la cadira de davant la llar de foc, allà on van trobar l'àvia morta un dijous al capvespre. Sempre hi pensa. No es va poder acomiadar de la seva mare...
Surt i a fora es troba amb una gran gola de llop il·luminada per l'enllumenat municipal.
La ciutat, més avall, a mitja hora en moto, és farcida de rotondes. Rotundament i amb energia, cada dia el dedica a una de diferent. A la ciutat on n'hi ha un arol, l'espai urbà que, vist desde l'aire, pensa l'Eladi, deu semblar una suma de recorreguts que un gegant enginyós, trapella, avorrit, vés a saber, es va entretenir a crear, potser un infant gegant imaginant itineraris.
La ciutat és un respirar de molts pulmons que li arriba a l'ànima i l'anima a fer la seva feina amb passió.
Decora cada rotonda amb un gust exquisit, confessant la seva genialitat, el seu mai acabar d'idees.
Els ciutadans i ciutadanes li ho agraeixen i li regalen tortells per Reis, crispells de bacallà en època d'abstinència i bunyols flairosos de matafaluga per Setmana Santa.
Les rotondes de l'Eladi són per fotografiar. Per estar-s'hi, mirant-les, gaudint-les. Són indescriptibles. Conviden a tot i a res.
Només tanca els ulls i visualitza'n una...
Oi que tinc raó?
Acabada la jornada seguida de vuit hores sense menjar ni beure -la febre creadora li ho impideix- endreça les eines i moto i cap a casa.
Fora uniforme. Arregla el galliner. Acarona el gat. Balla amb la seva dona música jazz intimista. Juga amb la canalla. Mira cap a la llar de foc...que l'inspira tant, també.
Fa un petó de papallona a la Rita, que encara somia truites de carabassó i ceba. Fa un cop d'ull als bessons, en Samuel i la Raquel, cadascú agafat al peluix antipor i pro-bons-somnis.
Es dutxa amb aigua freda, per estimular la circulació i fer el valent.
Es treu el pijama i es posa l'uniforme. Va de color ocre o merda d'oca o color gos com fuig, no li queda gens bé. Sort que el salari té un altre color.
Baixa a la cuina i el gat, en Xarrapí, ja miola i se li arrapa a les cames. Va, gotet de llet tebiona i torna al coixí tou a la cadira de davant la llar de foc, allà on van trobar l'àvia morta un dijous al capvespre. Sempre hi pensa. No es va poder acomiadar de la seva mare...
Surt i a fora es troba amb una gran gola de llop il·luminada per l'enllumenat municipal.
La ciutat, més avall, a mitja hora en moto, és farcida de rotondes. Rotundament i amb energia, cada dia el dedica a una de diferent. A la ciutat on n'hi ha un arol, l'espai urbà que, vist desde l'aire, pensa l'Eladi, deu semblar una suma de recorreguts que un gegant enginyós, trapella, avorrit, vés a saber, es va entretenir a crear, potser un infant gegant imaginant itineraris.
La ciutat és un respirar de molts pulmons que li arriba a l'ànima i l'anima a fer la seva feina amb passió.
Decora cada rotonda amb un gust exquisit, confessant la seva genialitat, el seu mai acabar d'idees.
Els ciutadans i ciutadanes li ho agraeixen i li regalen tortells per Reis, crispells de bacallà en època d'abstinència i bunyols flairosos de matafaluga per Setmana Santa.
Les rotondes de l'Eladi són per fotografiar. Per estar-s'hi, mirant-les, gaudint-les. Són indescriptibles. Conviden a tot i a res.
Només tanca els ulls i visualitza'n una...
Oi que tinc raó?
Acabada la jornada seguida de vuit hores sense menjar ni beure -la febre creadora li ho impideix- endreça les eines i moto i cap a casa.
Fora uniforme. Arregla el galliner. Acarona el gat. Balla amb la seva dona música jazz intimista. Juga amb la canalla. Mira cap a la llar de foc...que l'inspira tant, també.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436267 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com