Una illa de pau

La saviesa tendra i oblidadissa de l'àvia li servia de coixí i consell en aquelles nits de foscor. Na Marieta recollia les flors adequades a la primera hora del matí i preparava un licor al que la seva àvia havia concedit la virtut d'espantar els fantasmes. Na Marieta cantava les cançons d'aquella anciana i repetia les oracions necessàries a davant del pou i del camí de la ermita, al rebost i a prop de la teulada. Cada dia en fer-se de nit, asseguda al porxo, observava marxar el sol i l'acomiadava amb la mateixa frase gairebé inconnexa. Durant mesos va repetir els rituals que la senyora Maria havia fet durant els últims anys de la seva vida, un cop les supersticions i creences habituals se li havien fet poques. Quan la por ja no la deixava dormir i el cap mig embogit necessitava d'aquests recursos.

De bades, la Rosa i el Manel, els pares de na Marieta, havien intentat que la dona deixés de banda les ridícules actuacions; o que si més no les deixés per fora de la presència infantil i influenciable de la seua neta. Però la dona no va renunciar a fer-ho i va arribar a un acord amb na Marieta per deixar-ho perdre's en l'oblit del cap dels pares.
La Rosa i el Manel treballaven a la ciutat més hores que un rellotge i havien decidit que la nena es quedés amb la seva àvia, en aquell caserot perdut de la ma de Dèu, mentre despertava dins les ciutats una revolta que prometia transvalsar el país. Quan cada mes s'arriscaven a tornar al caserot de l'àvia per veure-les, les dues els venien que ja no hi havia por als monstres i que els rituals havien desaparegut de la vista de la nena (que durant aquestes visites havia de renunciar-ne, sentint-se en perill malgrat saber-se protegida per els grans).

Na Marieta, havia aprés també a dur endavant les tasques de la casa i a cuidar de les poques gallines que encara estaven vives i de la resta dels animalons. De gran part de la resta, se n'encarregava des de feia anys en Josep, un noi fornit i bru del poble de la vora. Ell venia cada pocs dies a treure males herbes els horts i a fer les tasques més dures. Ho feia de bon grat i amb eficiència a canvi d'endur-se alguna cosa per donar de menjar a la seva família. Des d'abans de la mort del marit de la senyora Maria que en Josep feia aquestes tasques per ells, massa envellits pels anys i amb els fills vivint en terres llunyanes. Des d'aleshores mai hi havia hagut cap queixa per part de ninguna de les dues parts, i tot havia succeït amb calma. En Josep feia el que podia i quan podia i sempre era més del que la Maria creia indispensable i en Josep omplia el seu rebost amb generositat sens superar mai l'afany de donar de la mestressa.

A l'arribada de la revolució, tan sols la prudent intel·ligència d'en Josep, va lliurar-lo d'unir-se envalentit i inconscient a la causa revolucionària o de sacrificar-se en defensa de la pàtria. Josep, conformista com era, va deixar de banda les ofertes dels dos bàndols (que el buscaven amatents en ser un noi fort, jove, llest i treballador) i va seguir amb la seva vida tranquila i treballadora. Gràcies a això, la senyora Maria no va perdre la seva ajuda i protecció en aquells moments de dubtes i tristeses. De tan en tant, sobre tot a partir de l'arribada de na Marieta, quan la revolta ja començava a ser fratricida, en Josep tardava en venir més de l'habitual, preocupat com estava en mantenir senceres les propietats de la família, i la pròpia família.

Amb l'arribada de l'hivern, la revolta va esdevenir guerra. I de les ciutats als camps la diferència no era gaire significativa. Els homes d'un i altre bàndol, revolucionaris i defensors de la legalitat mig vençuda, patriotes tots de maneres diverses, creuaven trets i insults a les barricades, als fronts i a les places de les viles on encara hi convivien. Alguns pares dissortats es trobaven amb un fill a cada banda de la línia que creixia dividint el país. Alguns tenien encara l'orgull d'odiar-ne als traïdors. Altres, més humils, se'ls estimaven i ploraven quan els sentien criticar-se. Ploraven també, el dia que s'assabentaven de la mort de tots dos, al mateix front de batalla, a diferent costat, potser un per l'altre.

Aquell hivern va ser més fred del que acostumava a ser l'hivern d'aquella contrada i a na Marieta li va costar grans esforços mantenir l'escalfor dins del cos de l'àvia. Quan es pensava que la perdria, Josep va recollir-se a la casa fugint de la destroça que havia nascut a la vila. Amb l'ajuda de Josep, van aconseguir mantenir en vida a l'anciana fins l'arribada de l'estiu, però la guerra ja estava perduda tal com els va dir un metge que es va recollir també una temporada sota aquell sostre. Aquell metge fugia del bàndol contrari que en Josep, però tots dos es van entendre de seguida i van fer-se amics.

Josep i el metge, que es deia Albert, s'explicaren les vivències que els havien fet fugir de la gent que els havia envoltat fins al moment. Tots dos es sentien enganyats i frustrats. Tots dos creien que era la fi del seu poble perquè tots dos havien viscut les misèries del bàndol en el que creien. I es van fer amics i es van refugiar en la casa oblidada de la senyora Maria. On na Marieta cuidava de l'àvia i esperava l'arribada dels seus pares, que havien mort en intentar arribar fins ella. Aquella casa es va convertir en la única de tot el país que ningú adjudicava a cap bàndol però que cap bàndol volia adjudicar-se. Corrien veus de que estava encantada, i de que l'anciana que vivia era una bruixa perversa. Corrien veus estúpides i innecessàries, però l'efecte era que aquella casa i els seus terrenys pertanyien a la senyora Maria i na Marieta i no havien acabat, com tota la resta, en les mans infectes d'algun dels dos bàndols.

Amb el temps, la guerra es va anar estabilitzant i els homes es van acostumar al fratricidi. La gent del país va deixar de considerar com a tals els que es congregaven en el bàndol contrari. Els revolucionaris van fer un nou estat amb la meitat que els va quedar, fruit de l'atzar. Els partidaris del govern defensaven en orgull que ells i tan sols ells eren la veritable nació. Al cap d'anys ja ni tan sols es preocupaven de declarar-se també legítims governants del costat aliè. Als molts anys, potser ni recordarien haver estat un sol lloc.

A la casa de la senyora Maria, ja no hi havia senyora Maria. Na Marieta cuidava la casa i s'havia anant acomiadant de tots els refugiats que s'havien quedat sota el seu sostre, d'un i altre bàndol. Finalment na Marieta va comença a adonar-se que tots aquells que creia veure al seu voltant ja no eren gent, sinó els fantasmes d'un món que ja no existia. De sobte, amb unes llàgrimes amargues als ulls, va comprendre el sentit de tots els rituals i conceptes de l'àvia. Va veure que era d'allò del que s'havia protegit i va seguir protegint-se decebuda d'aquells que, a tots dos costats de la tanca, considerava veins seus.

Amb el temps però, els que antigament havien viscut refugiats a la casa s'havien anant fent forts allà on estigueren i foren els que aconseguiren la reagrupació del país, l'arribada de la pau, el retrobament de les famílies i la felicitat de na Marieta, que va saber-se orgullosa de la tasca de la seva àvia i d'aquells rituals que no va deixar de fer mai.